Nilüfer Göle: «Estem patint un perillós retorn a la misogínia»

"Hem tornat a les pallisses", repeteix la sociòloga Nilüfer Göle (Ankara, Turquia, 1953). Amb aquestes contundents paraules  descriu la sociòloga –deixebla d’Alain Touraine  i una de les veus més respectades en defensa dels drets de la dona musulmana– la situació actual de violència sobre les dones, en una època en què avancen "els líders forts d’idees conservadores". Una involució misògina que manté un fil conductor "a tot el món", en moltes societats en les quals "els uns ja no es reconeixen en els altres", diu l’experta. Aquesta entrevista va tenir lloc en el marc del Festival de la Cultura Mediterrània de Cosenza, al sud d’Itàlia, on Göle va ser premiada com una de les intel·lectuals mediterrànies més destacades en el seu àmbit.

Recentment, uns desconeguts van matar a trets la model i 'influencer' iraquiana Tara Fares, a plena llum del dia, a Bagdad. No és la primera que assassinen. ¿Com s’explica aquesta violència?

És molt lamentable. Ens trobem en un moment en què com més s’alliberen les dones, més s’exerceix la violència contra elles. Ho veiem no només en les models sinó també, per exemple, en dones que volen divorciar-se i que són assassinades. I no únicament a l’Iraq, també passa a Turquia i en altres països. La voluntat d’alliberament i emancipació de les dones està generant conflictes. Hem tornat a les pallisses, als valors ultraconservadors que han ressuscitat la temptació de mantenir les dones al seu lloc.

¿Creu que la violència contra les dones està colpejant especialment alguns països, com l’Iraq o l’Afganistan? 

La situació a l’Iraq i l’Afganistan és més greu, sí. Això és evident. L’assassinat  de Tara Fares respon a la violència contra un perfil de dona que ha assolit un cert grau de llibertat gràcies a la seva professió. Són dones que han sortit dels seus àmbits privats per entrar en l’esfera pública. I que han acabat per patir aquest perillós retorn a la misogínia.

¿I de les dones musulmanes que viuen en països europeus?

Depèn molt del context, tot i que, en termes generals, la situació de les dones musulmanes que viuen a Europa és una altra. Aquí no hi ha, per exemple, la imposició de portar el vel, com passa a l’Iran. Als països europeus, hi ha dones musulmanes que practiquen la crítica cap al patriarcat i denuncien el sexisme violent que pretén veure-les sotmeses. Ho fan perquè veuen que això els impedeix portar endavant les seves aspiracions educatives i el seu desenvolupament professional. Però, en paral·lel, aquestes dones fan seus els valors de l’islam. Senzillament, la seva emancipació és diferent de la descrita pel feminisme laic i europeu dels anys 70 i 80. Per això, hi ha moviments feministes que no acaben d’entendre les dones musulmanes. Dones que estan lluitant per ser reconegudes, tot i que intentin seguir un camí propi.

Però, en l’actualitat, ¿hi ha aquestes diferències també?

Avui existeix una nova generació de feministes en països com Alemanya i França que està fent passos endavant per elaborar algunes aliances i permetre el retrobament entre les dues maneres de concebre l’emancipació. És una cosa positiva i l’única manera de fer caure murs i començar a entendre’ns. Diria que estem començant a descobrir que hi ha més proximitat del que pensàvem.

Fa cinc anys, va decidir que era necessari escoltar les veus dels musulmans a les zones més conflictives de les ciutats europees. D’aquest treball sobre el terreny va néixer la seva noció de "musulmans ordinaris". ¿Qui són? 

Són una minoria visible, no pels seus trets físics, sinó per les normes religioses que segueixen. Són els musulmans que han immigrat fa temps a Europa. La noció de 'musulmà ordinari' m’ha servit per explicar aquesta contradicció, la d’un col·lectiu que existeix i vol formar part de la vida quotidiana en diferents ciutats d’Europa, tot i que aquesta visibilitat porti problemes.

¿Un fenomen sociològic nou?

Sí. En realitat, ells no són immigrants, no viuen només a les perifèries i, ara, reclamen construir mesquites amb forma de mesquites, utilitzar el xador i menjar menjar halal. Ja no volen amagar-se i qüestionen la idea que la religió s’hauria de mantenir com un assumpte privat. És un col·lectiu que no vol homologar-se, sinó integrar-se.

¿Per què els polítics europeus no acaben de trobar solucions a alguns problemes de convivència?

Per al bon funcionament de les democràcies, és necessari un procés de familiarització. Fa falta traduir les diferències culturals. Això és el multiculturalisme, una transformació que no es produeix de la nit al dia. I en això s’està fracassant. En part, perquè hi ha hagut una simplificació de l’islam. La veu dels 'musulmans ordinaris’ no ha sigut escoltada, ni se’ls ha integrat a les societats.

Fins i tot se’ls associa a qüestions de seguretat pública.

La laïcitat, la llibertat d’expressió i dels sexes són valors importants, però també ho és trobar maneres d’incloure els nouvinguts. I el cert és que l’espai públic, que vindria a ser el lloc del debat, ha estat exclusivament en mans dels mitjans de comunicació i això ha impedit posar el focus en la pluralitat de les societats. I a més, l’esquerra, a l’obviar la religió, no ha vist venir els moviments nacionalistes i la dreta racista que promou la idea de les comunitats pures que no accepten els estrangers. La inclusió milloraria la democràcia.  

¿Pot calar el missatge inclusiu en el ciutadà corrent?

Sí, tot i que insisteixo que s’han de crear llocs de trobada. Vivim en societats que sectaritzen, en les quals ens tenim por els uns als altres. Per això, s’ha d’anar fins als llocs de les controvèrsies i, des d’allà, recrear els espais públics de debat. Per exemple, si es manifesta la voluntat de construir una mesquita, l’assumpte no només ha de ser tractat pels musulmans. Hem d’involucrar tothom i buscar solucions –també arquitectòniques–, que tots puguem acceptar.

¿Quin paper juguen en l’actualitat les dones i els joves a Turquia, el seu país d’origen?

La fractura a Turquia és molt profunda. Però no es pot analitzar des del paradigma de dones versus homes. Hi ha dones que s’adhereixen al règim d’Erdogan. Són dones que han sigut excloses de l’educació i d’una vida pública satisfactòria i que ara estan prenent una espècie de revenja. Però això també passa en altres països, com els Estats Units o el Regne Unit. Vivim en una època en què existeixen fractures tan marcades que gairebé és impossible considerar-nos 'societat’. No ens reconeixem els uns als altres. Això és molt perillós, més encara quan aquestes situacions es viuen d’una forma molt emotiva.

Notícies relacionades

Dones i l'Islam: 10 veus contra les violències, els estereotips i la islamofòbia

Feminicidis al Pròxim Orient: mort a les dones lliures

La veig molt crítica amb Erdogan. 

La situació a Turquia és inquietant. El 2005, quan van començar les negociacions per adherir-se a la Unió Europea, hi havia llibertat. Després de les revolucions àrabs, el país va ser vist com un model de societat en el qual també s’afrontaven temes que abans eren tabú, com el genocidi armeni, la qüestió kurda i la presència de l’islam en l’esfera política. I després va ocórrer la repressió de Gezi, en la qual una part de la societat es va convertir en enemiga de l’altra. El retorn de les pallisses, com li deia abans, ha anat de la mà de la presència a tot el món de líders forts amb idees conservadores. En el cas turc, l’hem viscut de manera molt dramàtica. L’espai públic ha sigut cancel·lat.