L'ENTREVISTA
Margaret Hamilton: «Em fascinen els errors»
Enginyera de la NASA, va ser responsable del programa d'ordinador de la missió 'Apolo 11', que va superar uns errors crítics tres minuts abans d'allunar
zentauroepp45523664 barcelona barcelon s 19 10 2018 cuaderno del domingo 181025182929 /
La informàtica Margaret Hamilton és coneguda com “la dona que va posar l’home a la Lluna”, perquè va fer que el programa d’ordinador de la missió 'Apollo 11' superés uns errors crítics abans de l’allunatge. Hamilton creu que l’entusiasme que va generar aquella aventura és l’herència més important de la fita.
–¿Què va passar amb l’ordinador de l’‘Apollo 11’ durant el primer aterratge humà a la Lluna? Tot havia anat perfecte, tal com s’esperava. Jo seguia la missió des de Terra. De sobte, es van disparar les alarmes 1201 i 1202 [es tracta de la numeració de dos missatges d’alerta de l’ordinador de la missió]. El programa estava alertant que hi havia una emergència. Va ser un moment de pànic. Em vaig dir: “¿Que dimonis estan fent aquestes alarmes just ara, just abans de l’allunatge?”
–¿Com se’n van sortir? L’ordinador havia entrat en sobrecàrrega de tasques i el programa es va reiniciar sol. Després de reiniciar-se, el programa va ser capaç de mantenir la prioritat de les tasques més importants. L’allunatge era una tasca prioritària. Els astronautes podien decidir deixar-ho estar o allunar. Van decidir fer-ho. Així, aquell dia, el nostre programa es va convertir en el primer programari a executar-se a la Lluna [riu].
Hamilton, amb els volums en els quals va escriure el codi del programa 'Apollo 11'.
–¿Sortir d’aquell encallador va ser mèrit de com vostè va desenvolupar el programa? Una de les feines del nostre grup va ser assignar a cada procés una prioritat única. Quan el programa es va reiniciar, va començar a executar exclusivament les tasques amb més prioritat. El nostre mèrit va ser assignar les prioritats correctament.
–¿Què la va portar a convertir-se en programadora? La necessitat de diners per al meu doctorat. Volia anar a la Brandeis [Universitat de Massachusetts] per ser professora de matemàtiques. Però el sou de professora associada no donava per sustentar la família. De fet, amb el meu marit ens vam alternar en els estudis: bàsicament, vam llançar una moneda per decidir qui estudiaria primer i qui després [riu]. Vaig començar a interessar-me en la informàtica com una manera per pagar-me els estudis.
–¿Què va ser el primer que va programar? Vaig començar amb [Edward] Lorentz, el creador de la teoria del caos. La seva joguina favorita era un [ordinador de taula] LGP-30. Em va dir que volia programar aquell ordinador perquè fos capaç de preveure el temps. Després vaig treballar aSAGE[un programa militar estatunidenc], buscant avions enemics. Des d’aleshores, em fascinen els errors.
Fitxa biogràfica
<strong>Margaret Hamilton</strong> (Estats Units, 1936) va ser directora de la divisió d’enginyeria de programari del Massachusetts Institute of Technology (MIT), on va liderar el desenvolupament dels programes de navegació de les missions 'Apollo', el programa que va portar els humans a la Lluna. Pionera de la informàtica, al llarg de la seva carrera s’ha especialitzat en la programació ultrasegura, amb la qual intenta minimitzar errors com el que va passar durant el primer allunatge. Conserva l’aspecte típic dels informàtics hippies d’aquells anys, allunyat de l’estil dels emprenedors nerds de Silicon Valley. La setmana passada va visitar Barcelona per rebre el doctorat honoris causa de la Universitat Politècnica de Catalunya.
–¿Ja llavors va tenir que bregar amb algun error major, com el de l’‘Apolo 11’? SAGE era el sistema [informàtic] més gran mai construït, fins a l’actualitat, crec. Si s’aturava per un error, emetia sons semblants a una sirena de bombers i es disparaven llums intermitents. Si l’ordinador fallava, la gent corria a veure qui havia causat l’error. Així va sorgir el meu interès pels errors. Mentre treballava a SAGE vaig veure l’anunci que buscaven gent per fer els programes de [les missions] ‘Apollo’.
“Llavors ens prenien seriosament; potser érem tan poques que no suposàvem una amenaça”.
–¿Quina és la història de la seva famosa foto amb 12 volums de codi? La majoria d’aquells volums són parts del codi de l’‘Apollo 11’. La foto es va fer al Laboratori Draper del MIT [Massachusetts Institute of Technology, a Boston]. La gent de relacions públiques volia treure unes imatges per dir-li al món: "Mireu el que hem fet". En una altra, estic dins de la nau espacial. Van acabar en algun diari i es van fer famoses.
La informàtica, el 1962, treballant en el programa militar SAGE.
–¿Com era ser una dona en el món de la informàtica en aquells temps? No era una cosa habitual. Únicament hi havia homes quan em vaig unir al grup i tothom només tenia al cap complir el termini. Comptava més a quin pis treballaves, o si eres una persona especialitzada en components físics o en programes, que si eres una noia o un noi. És veritat que la cultura era diferent i que hi havia coses que no anaven bé. Per exemple, els nois podien demanar un préstec a la caixa d’estalvis del MIT, mentre que les dones necessitaven la firma dels seus marits. Vaig lluitar i vaig aconseguir que eliminessin aquest requeriment. De fet, abans vaig proposar que també els homes necessitessin la firma de les seves dones per aconseguir el préstec, però això no els va agradar. [riu]
–¿Han millorat les coses des d’aleshores? En diversos aspectes han empitjorat. Llavors, ens prenien seriosament com a desenvolupadores. No hi havia una baralla d’homes contra dones en aquells temps. Potser érem tan poques que no érem percebudes com una amenaça.
–A vostè se li atribueix la creació del nom de tot un camp: l’'enginyeria del programari' [és a dir, la disciplina que investiga els principis del disseny dels programes informàtics]. En aquells temps, els enginyers del maquinari [les peces físiques dels ordinadors] eren els que manaven. Ells eren els enginyers de veritat. Nosaltres érem aquells que desenvolupaven els programes, que duien a terme simulacions... Em vaig dir: “¿Per què ells són tan importants, i nosaltres, no?”. Així que vaig treure l’expressió enmig d’una reunió. Al principi era una broma entre amics. Però després un enginyer de maquinari de molt alt nivell va dir públicament que ens l’havíem de prendre seriosament. Va dir: “La Margaret està intentant transformar la programació en una disciplina formal”.
–Qui hauria dit llavors que les tecnologies de la informació canviarien el món. Amb internet, per exemple. Ningú imaginava internet en aquells temps. El que vaig fer va ser intentar donar legitimitat a la programació i als qui hi treballaven. Intentava que es respectessin i es cuidessin aquestes persones.
–Avui dia informàtica vol dir Big Data, Intel·ligència Artificial, Google... ¿Li agrada Silicon Valley? Jo m’he centrat sempre a obrir camins en el que fem. A orientar l’enginyeria del programari cap a la investigació, no a fer diners.
–¿La preocupa que les tecnologies de la informació permetin espiar o envair la privacitat? Em preocupen els efectes sobre la privacitat, la pèrdua de control [sobre les dades], l’assetjament [per mitjans informàtics] i la dificultat d’assolir informació verídica. Tot això és especialment dur per als més joves.
Notícies relacionades–¿Creu que la comunitat dels desenvolupadors té part de la culpa? Nosaltres desenvolupem les eines, però no se’ns pot culpar del seu mal ús.
–¿Tindria sentit plantejar avui dia una missió de la mateixa ambició de l’arribada a la Lluna? Fins i tot llavors hi havia motius diversos per estar entusiasmats. Quan van allunar, jo estava més entusiasmada perquè el programa estava operant que per l’acte en si mateix. El que compta és l’entusiasme, al marge de l’objectiu de la missió.
