Les mil novel·les de 'Los detectives salvajes'

Roberto Bolaño, quilòmetre zero del seu reconeixement. 1998. El premi Herralde de Novela li posa el focus (un any més tard aconseguiria el Rómulo Gallegos), però el fulgor que irradia l’obra guanyadora, 'Los detectives salvajes’, no necessita gaires explicacions. Brilla tota sola. Tan bon punt es comença a llegir, s’aprecia que és una peça de caça major. L’autor havia publicat quatre llibres fins aleshores, però aquesta era una obra cridada a quedar-se. Aquest 2 de novembre es compleixen 20 anys d’allò.

Una novel·la de novel·les. Un gegantí puzle en el qual les peces no acaben d’encaixar, però no per això deixem de veure perfectament el dibuix. Un dibuix que s’esvaeix o es multiplica en molts. Es podria dir que a 'Los detectives’ hi ha mil novel·les en una i no estaríem incorrent en una d’aquestes exageracions temperamentals que caracteritzaven Bolaño. Aquí ens limitarem a desbrossar-ne només unes quantes. Tal com va escriure l’autor: «Crec que la meva novel·la té tantes lectures com veus la componen. Es pot llegir com una agonia. També es pot llegir com un joc».

La novel·la (gairebé) biogràfica

Bolaño disfrutava convertint en literatura les anècdotes petites. Per a ell, la realitat només valia si era susceptible de convertir-se en ficció, i en les seves ficcions la mítica del perdedor (sí, com en els vells ‘westerns’) tancava les seves aspiracions. A Bolaño no li hauria interessat l’autoficció, perquè l’acta notarial del que ens passa en el dia  a dia no té mística. Llegint-la bé, i esquivant-ne les fantasies (Bolaño mai va trepitjar el desert de Sonora), no hi ha millor biografia sobre l’autor que 'Los detectives salvajes’.

Tot va passar així per a Arturo Belano, el personatge àlter ego de l’escriptor que protagonitza la novel·la: la seva infància xilena, la seva adolescència a Mèxic, on als 20 anys va fundar, juntament amb diversos amics, entre ells Mario Santiago Papasquiaro (Ulises Lima a la novel·la), el grup poètic dels infrarealistes. El seu pas veloç per Santiago de Xile en el moment del cop. La seva vida de llatinoamericà desterrat a Barcelona, Girona i Blanes, les feines miserables, la seva lluita de samurai contra el monstre de la precarietat. Tot hi és en aquest llibre, en el qual l’autor va buidar les seves vivències.

La novel·la dels ideals

Al llarg de 20 anys, del 1976 al 1996, els detectius salvatges, Belano i Lima (juntament amb Juan García Madero, principal narrador, i Lupe) busquen el rastre de la poeta Cesárea Tinajero, desapareguda al desert. Ella és per a ells el revers d’Octavio Paz, l’intel·lectual orgànic a combatre. Aquest ànsia de fugir de l’immobilisme institucional, del poder cultural centralitzat, és el motor d’una novel·la sobre l’impuls vital de la joventut. ¿És possible convertir-se en un nou Rimbaud, un rebel sense classe i maleït, a finals del segle XX? 

La novel·la de l’avantguarda

El grup dels infrarealistes es converteix en els 'real visceralistas' a la novel·la. Bolaño estava enamorat d’aquest grup de la bohèmia literària, igual que tots estem enamorats de la nostra joventut. Ell es considerava poeta abans que res, però només amb la seva obra poètica mai hauria pogut fer-se un lloc en la literatura com el que té en la narrativa.  Rimbaud pot ser el model literari, però el novel·lista en la vida real no es va deixar arrossegar pel maleïdisme o la temptació del fracàs. Amb aquest material va escriure amb la convicció de qui no pot fer cap altra cosa, però també amb l’afany del professional. 

La novel·la de la desmesura

Escriure una novel·la com es descriu un món. Del DF mexicà a París. De Xile a Nicaragua, Àustria, Israel i l’Àfrica. De la costa catalana a Mallorca, passant pel Bar Cèntric (llavors, 1978, Cèntric), el Giardinetto o el Salambó, a Torrijos, o a la casa on va viure Juan Marsé, a Barcelona. Una nòmina de més de 200 personatges als quals quals seguim per voluntat de l’autor, com la càmera del '2001' de Kubrick segueix l’evolució humana. Bolaño actua, a més, com un director d’orquestra davant les gairebé 60 veus que relaten la història en diverses parts del món en la part central de l’obra. Hi ha desmesura, molta, a 'Los detectives...', però no afany de construir un monument literari. És una novel·la voluntàriament imperfecta i d’aquí la seva grandesa. 

La gran novel·la llatinoamericana

'Los detectives salvajes’ va arribar quan ja feia anys que els autors del 'boom’ s’havien disparat entre si una sèrie d’obres mestres com si fossin projectils. Són novel·les de pes, masculines: 'Cien años de soledad’, 'Yo, el supremo’, 'La guerra del fin del mundo’, que volen construir a Llatinoamèrica el vell fantasma de la gran novel·la americana. 'Los detectives’..., tot i que no culmina aquesta intenció i bona part del seu èxit va tenir lloc als Estats Units, procedeix d’aquesta lectura. Però no és un fruit tardà, és un colofó.

La novel·la de viatges

Entre les mil lectures de 'Los detectives...', potser la que agradava més a Bolaño era la del viatge, entès com una història d’iniciació, a l’estil de ‘Huckleberry Finn’ de Mark Twain. No tothom pot ser el capità Ahab a la recerca de la balena, però Huck Finn, diu, «pot ser qualsevol», una bona definició per a una obra que vol reflectir la «felicitat d’una generació».  Hi ha altres models i el més evident i el que més agrada als lectors nord-americans és convertir el xilè en un Jack Kerouac llatinoamericà, per això de mitificar una vida desarrelada i errant. 

La novel·la de la pèrdua dels ideals

La felicitat de la joventut, vitalista, romàntica i rebel està en el centre del relat, però la narració està explicada des de la distància i el desengany. En els anys 70, al principi de la novel·la, els’ real visceralistas’ (és a dir, els infrarealistes) recollien el reflux del maig del 68, mentre començaven a fer-se evidents les contradiccions internes de l’esquerra revolucionària. El to de la novel·la és elegíac en el seu retrat d’una certa «derrota generacional». 

La novel·la de novel·les

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

És a dir, el Quixot. Aquesta narració de personatge errant (i acompanyat) a la recerca d’un ideal que Cervantes va escriure prenent com a model les velles novel·les bizantines i de caballeries és al seu torn la perfecta forma de 'Los detectives...'.  Com en el clàssic, a l’acció d’aquesta novel·la no li importa aturar-se i explicar les històries que li surten al pas. A més, el Quixot està malalt de lectures, com ho estan Belano i Lima. ¿Que potser Alonso Quijano no podria haver fet seu el lema del manifest infrarealista que diu «Déjenlo tot, nuevamente láncense a los caminos»?

La novel·la del futur

Els detectius, en la seva recerca de Tinajero en el seu viatge cap a la poesia, en ple desert de Sonora, toparan de cara amb la violència, en una mena de recorregut amb l’estil d’ ‘El cor de les tenebres’ –¡el horror, el horror!»–, i aquest final obrirà la porta al feminicidi  de la seva altra gran novel·la, '2666', detallat amb una precisió esgarrifosa. John Gibler, un dels periodistes nord-americans que millor coneix Mèxic, en el magnífic número que la revista Altair va dedicar als deserts de Sonora i a Bolaño, va fer una interessant lectura de l’obra com a profecia d’un futur, el de la matança dels estudiants d’Iguala, el de les matances de migrants en una fronteraa la qual només li faltava Trump per ratificar-la.