La Gran Guerra dels nens

Per seguir l’evolució diària de les tropes, els mapes del front es pengen a la pissarra de l’aula. El conflicte envaeix els programes escolars. Les lliçons d’Història i de Geografia, els dictats, els exercicis de matemàtiques, tot està marcat per l’actualitat de l’enfrontament. La tardor del 1914, la Gran Guerra entra a l’escola de la III República francesa i amb ella l’exaltació dels valors patriòtics. També la propaganda i els discursos xenòfobs contra l’enemic alemany. Els alumnes expressen els seus sentiments a les redaccions, escriuen cartes als soldats i deixen a la taula del professor la contribució familiar a la causa nacional. 

En dos centres de primària del turó de Montmartre de París, a més, la guerra es dibuixa. Monsieur Hutpin, mestre a l’escola pública Saint Issaure demana als seus alumnes i als del pròxim carrer Lepic que la il·lustrin. La Societat d’Història i Arqueologia Le Vieux Montmartre (propietària de totes les il·lustracions que acompanyen aquest reportatge) ha conservat 1.300 dibuixos i 150 redaccions realitzats entre el 1914 i el 1918 per alumnes de 6 a 13 anys, i la jove historiadora Manon Pignot ha interpretat la mirada dels nens al llibre ‘La guerre des crayons’ (‘La guerra dels llapis’) (Parigramme). 

“Els dibuixos que estudia Pignot revelen un dolor evident. L’absència del pare, dels homes que se n’han anat al front, les seves ferides i de vegades la seva mort, però també tot el que la guerra els ofereix per convertir-se en petits herois”, indica al pròleg el també historiador Stéphane Audoin-Rouzeau.

L’univers infantil s’altera profundament amb l’entrada de França a la guerra. Els dibuixos reflecteixen escenes de batalles, de jocs bèl·lics i de la vida quotidiana marcada per l’escassetat. “Durant la primera guerra mundial, els nens francesos, més que els seus veïns europeus, es veuen sotmesos a un procés de mobilització total”, escriu la historiadora. 

Bombes i gana

Tot i que està situada a la rereguarda, París està més exposada que altres ciutats als bombardejos i l’escassetat d’aliments. La capital es mobilitza d’una manera particular, el seu aspecte es transforma, les parets s’empaperen amb cartells de racionament, es construeixen refugis antiaeris als carrers i davant de les botigues els seus habitants fan cua.

La guerra del 14 és el primer conflicte modern que sistematitza l’ús de la propaganda, que tindrà en els nens un destinatari privilegiat. Tots els suports de la cultura infantil, des de la premsa fins a la indústria de la joguina, es posen al servei de la causa. 

Les imatges dels nens reflecteixen un conflicte maniqueu on s’enfronten el bé (França) i el mal (Alemanya), perquè s’ha d’explicar una guerra justa que venja una ofensa, la pèrdua el 1870 d’Alsàcia i Lorena. En les il·lustracions, els francesos sempre són valents, els alemanys, covards. Els seus pares i els seus germans lluiten per la civilització davant la barbàrie.

Els alumnes fan els treballs a classe, sovint per il·lustrar una redacció i seguint les pautes del professor, que els imposava el tema. Per això la majoria tenen títol, data i firma. Hi apareixen les grans fites de la Gran Guerra: la batalla del Marne (1914), el naufragi del Lusitània (1915), la batalla de Verdun (1916), l’entrada dels Estats Units en la guerra (1917) o el bombardeig de la ‘Grosse Bertha’, els canons alemanys que van terroritzar París el 1918.

Molts treballs són un retrat de la societat francesa: l’home al front, la dona a la fàbrica d’armes i el nen en l’escola, perquè estudiar els situa en el mateix pla que els combatents i els converteix en “petits peluts” de la rereguarda. 

Tot i que entre les classes populars el treball femení no és una novetat el 1914, el fenomen es generalitza quan els homes se’n van a les trinxeres i desapareix el sou principal de la casa. Les dones es veuen obligats a assumir llocs tradicionalment masculins i moltes mares de família es converteixen en conductores de tramvia, carteres o repartidores. 

La indústria armamentística recorre a la mà d’obra femenina durant el període que va durar la guerra i els alumnes transcriuen aquest fet representant les dones amb trets masculins, actives, enèrgiques i útils. L’activitat de les dones fora de la llar suposa un canvi rellevant, modifica la cèl·lula familiar tradicional i implica per als nens una nova separació, que s’afegeix a la del pare en el camp de batalla. S’hi afegeix el treball infantil –voluntari o remunerat– que contribueix a la seva progressiva autonomia.

Percepció del conflicte

La col·lecció de Le Vieux Montmartre permet seguir durant els quatre anys del conflicte l’evolució de la canalla, el seu estil i la seva percepció de la guerra. Si els primers dibuixos reflecteixen fidelment el discurs oficial, a poc a poc les il·lustracions s’aproximen a la dura realitat de les trinxeres. Apareixen ciutats destruïdes pels bombardejos i soldats agonitzants a les voreres.

“Estimat pare. T’anuncio amb tristesa, perquè no hi podràs assistir, que l’entrega de premis d’aquest any serà el diumenge 1 d’agost. [...] El dolor flotarà en l’ambient; veiem com si fossin al·lucinacions baralles atroces on no es veu altra cosa que la sang brollar”. 

Aquest text, escrit el 24 de juliol de 1915, no reprodueix el relat de la propaganda, sinó la guerra de veritat, la que els expliquen els seus pares, els seus oncles o els seus germans quan tornen de permís, la que deixa el seu rastre als cossos mutilats o amputats. 

Segons el psicoanalista Roland Beller, descobreixen la brutalitat del conflicte i fins i tot els més petits representen amb precisió la mort, la sang i la violència: “El duel ocupa en els dibuixos un espai similar al que ocupava als carrers”. 

Canvis familiars

“La guerra del 14, a l’inaugurar el segle XX, ¿no va iniciar també una nova definició de la infància i la paternitat?”, es pregunta la historiadora. Segons Pignot, el sentiment paternal creix amb el conflicte i provoca un canvi en les relacions intergeneracionals, posant els fonaments de les estructures familiars actuals. Una de les primeres batalles de les dones després de l’armistici serà la que lliuraran les vídues per recuperar l’autoritat parental i convertir-se en tutores dels seus fills.

Amb la guerra, es va trencar l’ordre natural de les coses i els més joves es van veure obligats a suportar el pes dels morts, mantenir viu el seu record i assumir en ocasions el paper de pare de família. I quan els homes tornaven a casa ho feien destrossats pels anys de combat.

“A través de la mirada dels nens es veu tota la guerra”, explica a EL PERIÓDICO Isabelle Ducatez, encarregada de la col·lecció. Una crònica de la guerra única en el seu gènere tant per la quantitat com pel seu excel·lent estat de conservació. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Coincidint amb els actes del centenari de l’Armistici, part d’aquest fons s’exposa al Museu Montmartre de París. “Són un testimoni emotiu sobre el primer conflicte de l’era moderna, una guerra que va suposar una profunda transformació social”, es llegeix a la mostra.

Es calcula que els 1,3 milions de francesos morts o desapareguts en combat van deixar 600.000 vídues i uns 1,1 milions d’orfes. Per fer-se’n càrrec, França va crear el 1917 la figura del ‘pupil de la nació’.