Maria Antonieta, la primera postfeminista

Llegeixin les següents línies com un conte: una nena de 15 anys –la penúltima de 16 germans– és dipositada en un embogit parc temàtic a 1.236 quilòmetres de la seva família. La seva mare, obsessionada amb les 'joint ventures’ a escala europea, l’ha donat en matrimoni al CEO, un maldestre més aficionat al tren de la bruixa que al 'shambhala' conjugal, però que li compra totes les llaminadures.

Tancada en la titil·lant àrea recreativa –i sense curiositat per indagar fora del recinte–, la noia es converteix en la permanent reina de la desfilada, fins que la maternitat posa fre –tard– al seu furiós hedonisme, només comprès per una feminista que acaba com ella, malament. ¿Hi empatitzen una mica?

Es tracta de Maria Antonieta, que ha passat a la història com la insensible que, quan França no tenia pa per omplir-se el pap, va deixar anar "que mengin pastissos" –veurem després la seva semblança amb l’"Obama és el fundador de l’Estat Islàmic" de Trump–. El poca-solta és Lluís XVI, la mare dolentota és Maria Teresa d’Àustria –va utilitzar la seva filla per atreure els Borbons francesos–, i la feminista amiga, Olympe de Gouges, que li va dedicar la seva 'Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana' (1791), un document que "condensa tota la ràbia de les dones, motrius d’una revolució que ja les començava a trair", opina l’activista Itziar Ziga, autora dels llibres 'Devenir perra' (2009) i 'Glamur i resistència' (2011). "¡I Napoleó encara no ens havia condemnat a ser legalment tutelades per qualsevol home tota la nostra vida!", arrodoneix.

Reivindicar-la com la primera postfeminista ve a tomb de la subhasta a Sotheby’s, el 14 de novembre, d’algunes de les seves joies, que van arribar en mans de la seva primogènita, Maria Teresa, i que fins a l’any passat va custodiar Alícia de Borbó-Parma a Espanya, morta als 99 anys.

¿Postfeminista dèiem? Per activistes com Brigitte Vasallo, no és possible saltar-se "l’eix de classe". Els recorda Ana Patricia Botín i el feminisme de l’1%. O sigui, poc representatiu. Per a d’altres ho és des del moment en què, més enllà del sexe –que també–, Maria Antonieta va explorar la seva identitat de manera performativa. "Va ser una ‘drag queen’ –opina Ziga–. Com l’aguerrida Manuela Trasobares, Maria Antonieta adorava l’estètica. I com Frida Kahlo, Madonna, Lady Gaga, Freddie Mercury, Rosalía o Rodrigo Cuevas".

Explica Ziga, a tall d’abecé, que la masculinitat s’entén com a neutra, i la feminitat, sobretot l’extrema i teatral, com a artifici. "Però tot el que és humà és artificial per definició, i Maria Antonieta va recrear a Versalles el que mai va tenir: el contacte directe amb la naturalesa". Això va voler reflectir Sofia Coppola a la seva vituperada pel·lícula 'Marie Antoinette' (2006), que, revisada en vista dels girs de guió del feminisme, potser és menys superficial del que van vociferar alguns crítics.

   

Una comuna al Trianon

Però tornem al segle XVIII. De petita, Maria Antonieta havia sigut –com dir-ho– ¿poc normativa? Muntava a cavall, caçava i odiava ser exhibida i convertir en comèdia hàbits com vestir-se i menjar. D’aquest marc mental, de la nit al dia, aterra a Versalles, on li dauren la píndola a tota hora i l’observen quan menja, camina i s’enllita. "El seu error va ser voler vèncer com a dona en comptes de com a reina", avança Stefan Zweig a 'María Antonieta' (1932).

Com que era un úter reial i, ai, el rei, entretingut a fer forrellats, va tardar set anys a consumar (més tard es va saber que tenia una dolorosa fimosi); la seva mare li posava un 'pressing' insuportable i no parava d’arribar a les seves orelles el rum-rum de "l’autre-chienne" –verinós joc entre "austríaca" i "una altra gossa"–, Antonieta va optar per ser la nina de moda. Va convertir el Trianon en caserna i modistes, brodadores i joiers van passar a ser la seva particular falange. Va publicitar la seva talla en gratacels capil·lars –els ‘pouffs’– coronats amb plomes i llaços, i fins i tot una fragata (tot i que el més boig va ser la ‘inoculation’, que proclamava el seu èxit al persuadir el rei que es vacunés contra la verola).

"Era una noia amb crèdit il·limitat, però sense cap poder, i amb tot el focus sobre ella, a terra estranya, que va decidir buscar i muntar el seu cercle afectiu des de l’horitzontalitat, sense jerarquies, sense gèneres, sense vigilància, en comuna", assenyala Ziga.

'Fake news' del segle XVIII 

Ella també va ser víctima de les 'fake news'. La més cèlebre, l’abans mencionada autoria de la frase "que mengin pastissos". No hi havia Twitter, però es va desmuntar ràpid. N’hi ha prou de llegir les ‘Confesiones’ (1769) de Jean-Jacques Rousseau, pare de la Il·lustració, en què parla que va sortir de la boca d’"una princesa". Compte, 1769; i Maria Antonieta va arribar a París el 1770. El republicà segurament feia al·lusió a Maria Teresa d’Àustria, la consort del Rei Sol, o a la mare d’aquest, Ana d’Àustria.

La lascívia és una altra de les acusacions clàssiques. "Homes i dones, tot em servia", diu ella en el ‘El meu testament’, un text apòcrif que justifica la seva condemna aparegut després que rodés el seu cap. "A falta d’una amant de Lluís XVI que poder ridiculitzar, els pornògrafs polítics es van rabejar amb ella", diu Caroline Weber en el llibre 'Reina de la moda'.

Quan era delfina consort, Maria Antonieta va tenir ‘amigues entranyables’, com ara Maria Teresa Lluïssa de Savoia, princesa de Lamballe, i la més descarada duquessa de Polignac, i en el tribunal van afegir la seva cunyada Elizabet de França. La propaganda li va encolomar un 'affaire' amb el seu cunyat, el comte d’Artois, i va tenir una cosa semblant a l’amor amb el soldat suec Hans Axel von Fersen, el favorit i probable pare dels fills de Lluís XVI Lluís Carlos i Sofia 

La gota que va omplir el got

I, finalment, hi ha la història del collar de diamants, incident que la va acostar a la casella del cadafal a passos gegantescos. El fet és que els joiers Böhmer i Bassenge van crear un collar de diamants que (van suposar) Lluís XV compraria per la seva amant Madame du Barry, però el Rei Sol se’n va anar a l’altre barri. Lluís XVI l’hi volia regalar, però Antonieta va dir que millor destinar els diners a dotar la marina.

Llavors, una 'entrepreneur' anomenada Jeanne de Lamotte Valois va ordir un planàs: va fer que el seu amant, Rétaux de Villette, falsifiqués la firma de la reina en cartes al cardenal Rohan, en què li demanava que comprés la joia per a ella; fins i tot va pagar una prostituta perquè fingís ser l’austríaca en una trobada nocturna. El cardenal va fer un primer pagament i va entregar la joia a un lacai, que no era cap altre que Rétaux de Villette, que va sortir xiulant amb ella a Londres.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Quan els joiers van exigir el pagament del deute, Maria Antonieta no sabia de què parlaven. Lluís XVI va manar empresonar el cardenal i De Villette va embrutar tot el que va poder des de la capital anglesa. Va ser la gota que va fer vessar el got.

Tot això passava en una França famolenca, sí. La Revolució francesa va acabar amb la impunitat de l’absolutisme, també. I l’eix de classe fa tirar enrere, bastant. Però parlem d’algú que, segons les fonts documentals, era una ignorant del públic i en l’espai privat era una trencadora de sostres de vidre (de Sèvres, en el seu cas).