Sis segles d'abusos sexuals

El passat deixa un rastre –i no sempre honorable– en la memòria col·lectiva dels pobles. Tard o d’hora reapareix perpetuant patrons que imaginàvem desapareguts. De vegades, el que crèiem secundari o anecdòtic no ho és tant i la història revela que certs fenòmens han sigut essencials en la creació d’estereotips sobre els quals reposen molts sistemes de dominació. El relat dels imperis colonials no escapa a aquest principi. El terreny conquerit ho era també a través dels cossos i la sexualitat, un element fonamental de les relacions de poder que, com la violència contra les dones, està lluny de ser cosa del passat.

A ‘Sexe, race et colonies’ (‘Sexe, raça i colònies’) publicat recentment a França per La Découverte, un grup de 97 investigadors internacionals –historiadors, antropòlegs i sociòlegs– analitza un total de 1.200 imatges –gravats, pintures, fotografies, cartells, il·lustracions i targetes postals– generades en sis segles d’història colonial, des del 1490 fins als processos de descolonització dels anys setanta. 

Sota la direcció de Pascal Blanchard, Nicolas Bancel, Gilles Boëtsch, Christelle Taraud i Dominic Thomas, la seva tesi és que aquesta vasta iconografia mostra que hi va haver una mena de depredació sexual a escala mundial als territoris colonitzats per les potències imperials i en les pràctiques esclavistes dels EUA.

Mirada esbiaixada

Les empremtes d’aquesta història, sovint tabú, són avui reconeixibles en les relacions amb les antigues colònies, els fluxos migratoris o els problemes d’identitat en les societats multiculturals. La voluminosa obra sorprèn per la rotunditat amb què aborda la violència i la fascinació que trasllueix la mirada esbiaixada d’Occident sobre el cos de l’altre, i reobre el debat sobre la superioritat del món occidental 40 anys després que Edward Said denunciés a ‘Orientalisme’ els clixés ideològics que alimenten les estratègies del poder.

‘Sexe, race et colonies’ defensa que la sexualitat en el context esclavista o colonial “no es poden considerar com un assumpte privat, individual o grupal, sinó com un gran objectiu de la dominació tant del passat com del present”. La història colonial és un acte de virilitat. Les dones es posseeixen, són objectes d’intercanvi i de rivalitat masculina.

De Gauguin a Man Ray

La literatura, la premsa, les arts, la ràdio, el cine, el vídeo i la televisió van servir perquè els imperis colonials construïssin una idea de l’altre. Els principals artistes del XIX i principis del XX beuen d’aquesta passió per les colònies, com Paul Gauguin i els seus ‘Désirs troubles’, Auguste Rodin i les seves ballarines cambodjanes, Pablo Picasso i les seves arts negres o Man Ray i la seva mítica fotografia ‘Negre i blanc’. 

Les imatges van alimentar les fantasies sexuals de la metròpoli i van comercialitzar un erotisme i una pornografia molt rendibles. “Aquesta immensa producció es converteix en un autèntic gènere que irriga Occident i aproxima la metròpoli d’aquests paradisos sexuals que se suposa que són els espais colonitzats”. Els coordinadors de l’obra, Pascal Blanchard i Christelle Taraud, han respost telefònicament les preguntes d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA. 

¿Van actuar tots els imperis de la mateixa manera? Pascal Blanchard: No. Cada un d’ells va desenvolupar una matriu i unes pràctiques específiques. En els primers conqueridors portuguesos i espanyols a Amèrica hi ha una veritable fascinació pel cos de l’altre que es reflecteix en gravats i pintures. Els britànics tenen una part moralista i prohibeixen als oficials casar-se amb dones índies, mentre que italians o portuguesos promouen el mestissatge. Els francesos i els holandesos, per exemple, van organitzar bé la prostitució. Quan l’Exèrcit francès arriba a Alger el 1830 una de les primeres coses que crea són els bordells. Les dones joves necessitaven el permís dels serveis d’higiene francesos per exercir la prostitució. En el cas dels japonesos, el seu sistema va ser el més brutal de tot el sud-est asiàtic.

¿Quin va ser el paper de la Iglesia?P. B.: Va ser particularment paradoxal, perquè, d’una banda, té un discurs teòric molt moralista de rebuig de la llibertat sexual, però, per una altra, tanca els ulls davant de les pràctiques d’ultramar, que es conceben com el descans del guerrer.  Aquesta doble moral també es dona en els imperis colonials del segle XIX que prohibeixen la barreja interracial mentre paral·lelament organitzen la prostitució. S’admet el principi d’una segona esposa i s’autoritza tàcitament la relació sexual. Aquesta ambigüitat, aquest joc d’anada i tornada entre el discurs oficial i la pràctica real és el que es veu al llibre.

¿Què canvia quan a mitjans del segle XIX la dona blanca arriba a les colònies? Christelle Taraud: Si abans la sexualitat mixta estava tolerada i fins i tot les dones i els fills eren reconeguts com a tals –per exemple, en les primeres fases de la colonització portuguesa els exploradors portaven els seus fills mestissos a Lisboa i Porto–, aquest model es trenca al fixar-se l’anomenada ‘color line’. Les dones blanques defensen els seus drets i exigeixen l’expulsió de les primeres famílies, marginant-les. Hi haurà una dona legítima per a la reproducció i una categoria de dones cada vegada més pròximes a la prostitució. Hi ha un rebuig social cap a les primeres dones amb l’objectiu d’estigmatitzar-les i impedir que els seus fills es consideren legítims. Hi ha una doble societat, una doble moral i una doble família. Els homes en tenien una a la casa colonial i una altra a la plantació o als barris pobres de la ciutat.

P. B.: Un segon element important és que tocar la dona blanca es converteix en una prohibició absoluta perquè està lligat a la superioritat racial. El seu cos és pur i no pot ser tocat per l’home indígena.

¿En l’espai colonial estava tot permès? P. B.: Els límits a la dominació masculina –i n’hi havia pocs– no existien. Per als qui anaven a les colònies allò era un paradís sexual i ho sabien. Hi havia una doble amoralitat. Allà no era condemnable ser un pedòfil, com el pintor Gauguin. El concepte de violació no existia perquè es considerava que l’home blanc tenia dret a posseir el cos de la dona, de la mateixa manera que podia utilitzar el de l’home com a força de treball. No hi va haver un sistema organitzat de violació, però sí de prostitució.

Si veus els cartells militars espanyols, portuguesos, alemanys i francesos per reclutar soldats sempre hi ha el mateix: paisatge, aventura, cactus, cocoters i una dona amb els pits descoberts.

Els grans pintors orientalistes del XIX i els africanistes del principi del XX o el cine colonial ofereixen una visió exòtica del cos de la dona. Avui comencem a entendre el seu impacte en el debat sobre la sexualitat i les relacions interracials, especialment en societats mestisses. 

¿Quin rastre ha deixat la història colonial en el present? C. T.: Hi ha diversos espais on s’observa la reproducció d’aquests estereotips. El primer a l’anomenat mercat matrimonial globalitzat, és a dir homes –i no només blancs occidentals– de països rics que busquen dones en funció de clixés de l’època colonial. Per exemple, a les magribines se les representa com a lascives, a les negres amb una sexualitat salvatge i a les asiàtiques submises.

El segon és el turisme sexual i el tercer és la indústria pornogràfica. Però l’arbre no deixa veure el bosc perquè l’estereotip de la dominació masculina ens influeix individualment i col·lectivament a través del cine, les exposicions, la publicitat, els llibres, el còmic... És inquietant perquè, quan veiem una imatge violenta ens adonem de seguida que és violenta, però quan es tracta d’una violència sistèmica no veiem el problema. 

P.B.: Tots els mercats actuals del turisme sexual són als països del sud (Haití, Senegal, Kenia, el Marroc, Tailàndia, Filipines). Amb alguna evolució, el mapa és el mateix que el de les antigues colònies. Països que eren cruïlles militars, Djibouti, per exemple, a l’imperi otomà o Kenia per als anglesos i el Senegal per a França. El Marroc era l’immens bordell de l’imperi colonial francès, com Tailàndia i les Filipines, i Cuba una etapa en el viatge dels marines nord-americans.

Les construccions simbòliques de l’Estat colonial es veuen també a la producció pornogràfica al web. La fantasia de l’home negre i la dona rossa perdura en la cultura capitalista. A França, les joves amb vel eren les més demandades a internet i als països musulmans, uns dels consumidors de pornografia més grans, la imatge de la dona blanca presa pels àrabs, asiàtics o africans.

El llibre ha rebut dures crítiques. Se li retreu haver caigut en la trampa de la fascinació i es qüestiona l’ús de les imatges. C. T.: Quan la dominació passa massivament per les imatges cal mostrar-les i obrir un debat sobre el que representen en el passat i el seu pes en el present.  Rebutjo la crítica que aquestes imatges pertanyen a una comunitat particular, perquè es tracta d’una història comuna, la dels colonitzats i la dels colonitzadors. La violència és compartida, així que hem de treballar junts per no reproduir els mecanismes que han produït la segregació.

P. B.: És normal que la gent es faci preguntes. Això forma part del debat científic i intel·lectual perquè és un tema contemporani que afecta l’emocional.

Notícies relacionades

L'Amèrica violada: les violències contra les dones en la conquesta i la colonització

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

¿L’estudi pot alimentar el debat sobre la relació home-dona com ho ha fet el moviment #Me Too? C. T.: Ho crec fermament. A més d’historiadora, soc militant feminista des de fa 30 anys i estic convençuda que una obra com aquesta aporta el seu gra de sorra a la crítica sobre la violència del sistema de dominació en les societats patriarcals. Afecta totes les dones, tot i que no totes per igual. Algunes pateixen una doble pena perquè són pobres, pateixen discriminació per la seva pertinença a una raça o a una minoria o per la seva confessió religiosa. En aquest moment, grans escàndols com l’assetjament sexual, la violència domèstica, el maltractament i la violació estan íntimament relacionats amb la dominació sexual. El nucli de la dominació patriarcal és la sexualitat.  

L’epíleg

Les 544 pàgines que conté el llibre es tanquen amb una reflexió a l’epíleg de l’escriptora marroquina Leila Slimani, premi Goncourt 2016 per ‘Una dolça cançó’ i autora de ‘Sexo y mentiras’. La vida sexual en Marruecos (2017):  “No s’hauria de parlar del vel, de Trump, del turisme sexual als països del sud, del gran reemplaçament, de la violència policial cap als negres, dels migrants o del dia d’Any Nou a Colònia sense haver llegit el text precedent”.