El dur ofici de desminador

Hi va haver un temps, fa 27 anys, en què armenis i àzeris es mataven per conquerir aquesta muntanya, una elevació no gaire alta de terra envoltada de planes interminables per a gairebé tots els costats. Uns i altres, entre el fervor i el foc de la guerra, la conquerien, la defensaven i, després, la perdien. 

Tots, per descomptat, la volien per a ells: Mengelenata, coronada per una petita església armènia en ruïnes, tenia visió directa a 15 pobles, uns quants, habitats per armenis; d’altres, per àzeris. Després de tres anys de batalla –els combats van acabar el 1994 amb un alto el foc que encara persisteix–, l’Exèrcit d’Armènia es va quedar amb la muntanya i tot l’Alt Karabakh, una zona internacionalment reconeguda com a Azerbaidjan. La seva guerra entrava al congelador de la història.

Ara, Mengelenata i els seus voltants són un desert de malesa groga cremada pel sol i agitada per un vent incessant. L’església, que és al cim i va servir d’empara per als soldats, va quedar inutilitzada: ara l’edifici són quatre parets mal posades i un sostre que –¡bona punteria!– va ser foradat per un cap de morter. A l’interior, a prop del que va ser alguna vegada l’altar, hi ha espelmetes mig foses i diverses icones. Els murs estan plens de gargots datats, tots, els anys de la guerra.

A fora, a pocs metres, comença el descens a la vall. Abans de la baixada apareixen les siluetes d’unes trinxeres que han quedat difuminades pel temps. Pel terra, casquets, cartutxos fosos, restes de morters i paquets de munició escampats fins que, una mica més endavant, apareix un fil vermell. Acompanyant-lo, cada cinc metres en línia recta, hi ha desenes de senyals amb calaveres. Zona prohibida: la guerra, a Mengelenata –i a molts altres racons de l’Alt Karabakh–, no ha acabat, sinó que està enterrada sota terra i a l’aguait. A punt per atrapar qualsevol despistat que es perdi en el seu camí. El camp està ple de mines.

Armes prohibides

L’any 1997 ho va canviar tot. Aquell any uns senyors ben vestits a Ottawa, el Canadà, després de moltes negociacions, van escriure un text en què, sota la llei internacional, l’ús, producció, emmagatzemament i venda de mines antipersones quedava prohibit. La majoria de països de tot el món, en els mesos següents, van firmar el que es va batejar com el Tractat d’Ottawa: gràcies al text, la xifra d’afectats per explosions de mines va passar d’una mitjana anual de 20.000 a 6.000. Però 20 anys després les mines continuen explotant. Alguns països i grups armats continuen plantant-les: cada any, per aquestes armes, moren unes 2.000 persones.

El Tractat d’Ottawa, en l’actualitat, ha sigut ratificat per 164 estats; o, el que és el mateix, no ho ha sigut per 33. No són gaires. Són, segurament, massa: Els Estats Units, la Xina, Rússia, Israel, les dues Corees, Síria, l’Aràbia Saudita, l’Iran i d’altres. I, entre aquests altres, l’Azerbaidjan i Armènia. A la guerra de l’Alt Karabakh, entre el 1988 i el 1994, el tractat no va arribar mai: àzeris i armenis segueixen plantant-se mines entre si.

Només a la regió, des del final dels combats, 80 persones han mort en explosions d’aquestes armes. “Vam començar el 2000 i, des d’aleshores, hem desactivat 11.600 mines i 12.000 peces de munició explosiva. Hem cobert el 75% del territori”, explica Amasia Zarganyan, coordinador el programa de desminatge a la regió. 

Però el front, on Zarganyan no té accés, continua ple de mines i soldats. El fantasma de la guerra continua viu. “Pot ser que els combats tornin i que la feina que fem acabi no servint de res. Són coses que passen. És el que hi ha”, diu Seber, un noi armeni del Karabakh la feina del qual consisteix a desfer el que la guerra fa: desarma mines.

Seber és alt i gros com dues persones juntes: cabells curts i negres, barbeta afaitada a ganivet, pell morena, camisa blau clar i texans foscos. Aquest matí, Seber ha arribat, com cada dia, a Mengelenata a les vuit del matí per baixar la costa cap als camps de mines. Allà, com tots els altres desminadors, es posarà l’armilla metàl·lica i la màscara protectora i estarà de sol a sol –o de pluja a pluja o de neu a neu, depèn– ajupit i removent terra per trobar uns ouets platejats i aplatats que, si són mal manipulats, poden matar-lo. O, potser, lesionar-lo. 

La feina sembla infinita: excavar, per sota del terra, uns centímetres de terra; escampar-la i passar, sobre els trossos més grans, el detector de metalls; cobrir el forat anterior; avançar uns centímetres més; treure grava; passar el detector; continuar. El progrés és lent: a Mengelenata encara hi ha centenars de metres sense netejar d’explosius. La tasca és metòdica i, a la muntanya, durant la jornada laboral, hi ha un silenci mortal que només s’atreveixen a trencar les ràfegues de vent.

Però hi ha dies, sovint, en què algun dels desarmadors de mines fa un crit: n’ha trobat una. Tots paren i, llavors, l’aire agafa una densitat expectant. El coordinador de la missió, que dirigeix, truca a la central. Ells tallen les carreteres i donen l’avís als pobles propers. Al vespre, el responsable l’explota al mateix lloc: just on, fa 27 anys, va ser enterrada per armenis o àzeris per matar o mutilar l’altre. Amb aquesta hauran fallat, però amb d’altres sí que ho van aconseguir.

50 milions d’emmagatzemades

Algunes més, en el futur, també ho faran. L’Índia, el Pakistan, Myanmar i Corea del Sud continuen fabricant-ne. Els governs de Myanmar i Síria, els últims anys, les han estat plantant –uns, contra els rohingyes; d’altres, contra els rebels sirians. Al món, a més, hi ha 50 milions de mines emmagatzemades. Rússia en guarda 26,5 milions; el Pakistan, 6; la Xina, 5; l’Índia, 4,5 i els Estats Units, 3. Cap d’aquests països, per descomptat, ha firmat el Tractat d’Ottawa.

“L’ús de mines antipersones per estats és molt estrany, encara que no formin part del tractat. Utilitzar mines en l’actualitat està molt mal vist i estigmatitzat”, diu Wen Zhou, assessora legal del Comitè Internacional de la Creu Roja. El problema, ara, no són els governs: són els grups armats a què, en molts casos, no els importa en absolut la reputació internacional.

Ells són els que maten més gent amb les mines: l’Estat Islàmic a Síria, l’Iraq, Líbia i l’Afganistan; els talibans afganesos; els houthis al Iemen; Boko Haram a Nigèria, i els rebels de Donetsk i Lugansk a Ucraïna. 

Fabricar i utilitzar una mina és una cosa tan fàcil i barata –consisteix, només, a connectar amb cablatge una placa a pressió amb una caixa metàl·lica plena de pólvora i metralla– que la proliferació d’aquests grups ha incrementat el nombre de morts els últims anys. I el 80% dels morts per mines, sempre –absolutament sempre–, són civils. Aquesta és la seva virtut i la seva crueltat: una mina no distingeix qui n’és la víctima.

El preu del blat

El 2004, va arribar l’'efecte Chicago', el capitalisme especulatiu i els mercats de valors. Senyors ben vestits d’aquesta ciutat, on s’aposta sobre el preu dels productes agrícoles a tot el món, van decidir que el blat havia de ser una mica més car. En poques setmanes, el seu valor va pujar: un quilo va passar de costar tres dòlars a quatre.

Hi ha qui pensa que el capitalisme mata. Durant unes setmanes del 2004 ho va fer: davant de l’oportunitat de negoci, molts habitants del Karabakh es van llançar en terrenys en què ningú, fins ara, havia conreat res. No ho sabien: estaven plens de mines. Durant aquell any, 26 persones van morir i 17 més van resultar ferides. 

Després d’allò, totes les regions minades, a l’Alt Karabakh, han sigut delimitades. Els únics que hi entren són els desminadors. “Tinc tres nens. Són molt petits encara, però saben quina és la meva feina –explica Sirun, de 47 anys (a la foto que encapçala aquest reportatge)–. I diuen que estan molt orgullosos de tenir una mare així”, explica somrient. Ella també ho està.

Hi té tot el dret. Viure envoltat de mines, tot i que la guerra ja hagi marxat, condemna una existència en un suspens constant. Un error, un simple pas en fals, pot ser fatal. “Les mines antipersones continuen sent nocives fins a dècades després del final del conflicte armat. I afecten, a més, el desenvolupament econòmic, perquè hi ha desenes de quilòmetres de terreny que queden completament inutilitzats”, diu Héctor Guerra, director de la campanya internacional per a la prohibició d’aquestes armes (ICBL-CMC), premi Nobel de la pau el 1997.

La zona més minada

Hi ha molts països que els pesa la mateixa llosa: Bòsnia, Croàcia, Sèrbia i Kosovo –per les guerres dels Balcans–, Colòmbia, l’Equador i el Perú –en la lluita de guerrilles–, Palestina i Israel, la República Democràtica del Congo, Sudan i Somàlia –pels seus conflictes interns interminables–, Cambodja, Laos i el Vietnam –durant la guerra freda i les dictadures posteriors– i una llista que segueix, gairebé, fins a no acabar-se mai. La zona desmilitaritzada entre la Corea del Nord i la del Sud és, es creu, la regió amb el dubtós honor de ser la més minada del planeta.

“Vaig començar a treballar en això perquè crec que és molt important. Ajuda la comunitat i fa que la regió deixi la guerra enrere i sigui més segura. Però també ho vaig fer pels diners, és clar. Aquesta regió és molt pobra”, explica Sirun, cabells llargs castany clar cobert amb un mocador blanc, pell de color ataronjada, camisa i pantalons blaus, tapats per l’armilla antimines i els dits plens de terra. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Quan parla, la seva veu i ulls mostren una serenitat que tranquil·litza: ella és la metge de l’expedició a Mengelenata. “La feina és molt pesada i física. Són jornades de sis hores, cinc dies a la setmana. Entre setmana no puc veure la meva família. Es fa dur», explica.

Sirun, llavors, diu que no: que mai, en tot l’any i mig que fa que treballa aquí, ha desenterrat una mina. I diu, a més, que no ho sap: que desconeix si li agradaria un dia trobar-ne una de veritat; enfrontar-se cara a cara amb l’enemic en la sola intimitat de la muntanya. Si passés, estimada mina, no seria res personal. O potser sí.