El 'Kursk': el submarí que va enfonsar Rússia

Se suposava que era indestructible, que era capaç fins i tot de suportar l’impacte directe d’un torpede enemic. El 'Kursk' era una màquina de guerra de reputació gairebé mítica: un submarí nuclear de la mida de dos avions Jumbo, l’orgull de la Marina de Rússia. Per això, quan una gegantina explosió el va fer naufragar al mar de Barents el 12 d’agost del 2000, ningú al país s’ho podia creure. La detonació, equivalent a un terratrèmol de magnitud 4,2 en l’escala de Richter, va ser tan gran que es va detectar fins i tot a Alaska.

Els 118 tripulants de la nau van perdre la vida en el desastre; va ser un cop devastador per a l’orgull militar rus i la reputació del president acabat d’elegir Vladímir Putin, que va tardar diversos dies a posar fi a les vacances estiuenques per fer-se càrrec de la crisi.

Els noticiaris del món sencer van omplir les capçaleres amb imatges de familiars esperant, desesperats a peu de moll, notícies de la seva gent, i cada vegada més furiosos davant de la cortina de fum de desinformació. Aquestes escenes resulten encara més cruels si considerem que, de fet, la Marina no va tenir mai cap esperança de rescatar la tripulació.

Ara, el film 'Kursk' recrea aquella tragèdia seguint el mètode típic del cine de catàstrofes. D’una banda, la nova pel·lícula de Thomas Vinterberg explica la història tant dels ocupants del submarí com de les seves aterrides famílies a terra; de l’altra, documenta la incompetència i l’arrogància de les autoritats navals, la reticència de les quals a acceptar ajuda internacional va tenir com a resultat tantes morts innecessàries.

Exhibició de força

El submarí havia salpat dos dies abans, armat amb 18 torpedes antibarcos i 22 míssils de creuer, per incorporar-se a un exercici d’entrenament naval amb què Rússia pretenia convèncer-se del bon estat de salut de la seva flota militar i tapar, així, l’evidència que la seva economia no podia suportar el tipus de força naval que la Unió Soviètica havia tingut en el passat. El contacte amb la nau es va perdre immediatament després de l’explosió, però durant sis hores el comandament a terra ni tan sols es va adonar de l’accident. Una vegada es va fer evident que alguna cosa havia passat es va organitzar una operació de rescat, i des d’aleshores van passar ni més ni menys que 16 hores abans que el submarí fos localitzat; l’obsoleta tecnologia utilitzada després va fer que una missió per si mateix difícil es convertís en quimèrica. 

Paral·lelament, les autoritats van començar a mentir a les famílies de la tripulació, ja alarmades per tot el temps que feia que no rebien notícies dels seus éssers estimats. A alguns els van parlar d’errors temporals de comunicació, que no van convèncer ningú. D’altres ni tan sols van tenir aquesta sort, i van haver de conformar-se amb rebre notícies dels seus marits, fills i germans a través dels diaris.

Emergència internacional

L’accident no va tardar a convertir-se en emergència internacional. Els governs de la Gran Bretanya, Noruega, els Estats Units, Israel, França, Alemanya i Itàlia van oferir ajuda, però els russos la van rebutjar assegurant que ho tenien tot sota control. Mentre la pressió sobre el Govern de Putin anava en augment, la seva resposta va continuar sent l’engany. El dilluns 14 d’agost, l’autoritat naval va declarar a la premsa que s’havia establert contacte amb la nau, i que tots els tripulants eren vius. 

Finalment els bussejadors britànics i noruecs van obtenir l’autorització per ajudar amb la missió de rescat però, en part, a causa de les restriccions que se’ls van imposar –els russos eren extremadament cautelosos respecte al 'Kursk', que representava el cim de l’enginyeria soviètica–, quan van accedir a la nau tota la tripulació havia mort. El 21 d’agost, finalment, Putin va anunciar públicament que el 'Kursk' havia naufragat, i que els 118 tripulants havien mort immediatament. Relaxat, bronzejat i somrient, va començar el seu discurs dient: «Es va enfonsar».

Causes i excuses

La tragèdia del ‘Kursk’ va provocar tota mena de teories de la conspiració, unes quantes, difoses per les altes esferes del comandament naval rus: els seus responsables primer van suggerir que el submarí havia impactat amb una vella mina de la segona guerra mundial, i després van sentenciar que havia col·lidit amb un submarí espia de nacionalitat britànic o nord-americà. S’havia de persuadir tant sí com no el públic que els factors havien sigut externs, i autoexonerar-se així de qualsevol culpa.

La veritat va tardar dos anys a emergir. El 2002 el Govern finalment va concloure que l’explosió que va enfonsar el 'Kursk' havia sigut causada per una fuga de combustible –peròxid d’hidrogen altament inestable– en un dels torpedes, i que el foc resultant havia desencadenat la detonació de cinc a set dels altres míssils armats, cosa que va provocar el ràpid naufragi de la nau. Així mateix, es va fer pública una nota trobada en un dels cadàvers. Revelava que 23 dels mariners havien sobreviscut a les detonacions inicials i s’havien atrinxerat a la popa del vaixell, intentant continuar vius fins que el rescat arribés, enfrontant-se al fred, les filtracions d’aigua, la falta d’oxigen i la desesperació. Hi ha experts que asseguren que van estar vius almenys dos dies. L’informe governamental sobre l’incident continuarà classificat fins al 2030.

Vergonya històrica

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

No es van assumir responsabilitats per la tragèdia. Putin va cessar un total de 13 oficials, però tots van ser recol·locats en alts càrrecs governamentals o en empreses estatals. L’afer va adquirir estatus de vergonya històrica. Per molts, tot el que un dia havia omplert d’orgull Rússia –l’excel·lència tecnològica, l’eficàcia militar, l’estatus de potència mundial– es va enfonsar amb el tresor de l’arsenal submarí postsoviètic. Va exposar a la llum que els torpedes utilitzats per la Marina estaven obsolets, i que els soldats no cobraven els salaris. 

També, va sembrar dubtes sobre el mateix Putin. El seu inacceptable comportament va servir per posar en evidència que no era un polític expert sinó només un mediocre coronel de la KGB que havia ascendit de forma inesperada al poder. Tot el país va tenir ocasió de veure per televisió com les devastades mares dels morts l’increpaven a la cara i fins i tot el sacsejaven. Allò va marcar un punt d’inflexió en les seves maneres al capdavant de país. El Govern va començar a interferir en l’activitat de la justícia i la policia, i va prendre el control fàctic dels mitjans de comunicació. La democràcia a Rússia es va sumir en un procés de deteriorament que s’ha prolongat fins avui. Al final, doncs, el que va naufragar aquell dia va ser molt més que 118 persones i milers de tones de llauna.