La bomba de l'odi

Dues persones discuteixen en ple carrer de manera acalorada. Amb el pas dels minuts, la conversa va pujant de to. Les discrepàncies donen pas a les mostres de menyspreu, el menyspreu als insults, els insults a les amenaces. Es criden cara a cara, cada vegada més forta, amb ràbia, però encara no es toquen. Encara.

Aquesta escena imaginària valdria per descriure l’evolució que han experimentat els discursos de l’odi en els últims anys al nostre país i el punt en el qual ens trobem actualment en vista de l’experiència dels professionals habituats a tractar amb les víctimes i a fer el seguiment dels casos que es denuncien: coincideixen que aboquem molt odi, més que mai, a les xarxes socials i al carrer, en crits i en pintades, en públic i en àmbits privats, però encara no ens toquem la cara, o almenys no amb conseqüències mortals. Encara. 

Paradoxalment, aquesta creixent preocupació conviu amb la sensació, també en clar augment entre sectors cada vegada més amplis de la població, d’haver elevat el nivell de suspicàcia en la societat fins al punt de confondre la crítica amb l’atac i la broma amb la humiliació.

De sobte, acudits políticament incorrectes que en temps no gaire llunyans causaven riure o indiferència avui generen irades reaccions d’indignació, i cançons càustiques i provocadores que ahir cantàvem sense més intenció, avui són considerades incitacions a la comissió de delictes. L’odi no només ens intoxica i ens amenaça, també sembla que ha irromput de forma massiva en les nostres vides per confondre’ns.

Naturalitzar la intolerància

El que ningú posa en dubte és que avui respirem uns nivells d’intolerància i crispació que fa poques dècades ens haurien semblat un malson. Les xarxes socials, que van arribar amb la promesa d’acostar-nos, s’han convertit en el festival del retret i la desqualificació. La pluralitat, que ens van vendre com una riquesa, també és motiu de desconfiança cap a l’estrany. La política, que hauria de buscar la convivència, s’ha convertit en un torneig continu de supremacies i afronts mutus.

A força de conviure amb l’odi, ens hem anat acostumant a la seva presència sense prendre consciència del seu perill. Estiu del 2018, festes del Raval de Barcelona: un noi gai és apallissat en ple carrer al crit de “¡maricon!” amb el mateix acarnissament que havien fet servir una setmana abans els que li van obrir el cap a la víctima número 141 de l’any d’agressions homòfobes de la comunitat de Madrid al barri de Malasaña.

Segons un informe de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals presentat aquesta setmana, el 2017 es van produir 623 atacs d’aquesta mena a tot Espanya.

A mitjans de novembre: una concentració antifeixista intenta rebentar un acte de Vox a Múrcia corejant lemes com "¡Ortega Lara, de nou cap al ‘zulo’!" i "¡Sense cames i sense braços, feixistes a trossos!" quan encara ressonaven les amenaces de mort que grups d’ultradreta havien pronunciat una setmana abans contra Dani Mateo a les portes del teatre de València, on el còmic va actuar.

Esvàstiques a la seu d’Òmnium

Dilluns passat, les oficines centrals d’Òmnium Cultural a Barcelona van aparèixer plenes d’esvàstiques vermelles. El cap de setmana passat, els familiars d’uns nens que jugaven un partit de futbol al poble murcià de Beniaján es van embolicar en una violenta baralla similar a la que va protagonitzar a l’abril un altre grup de mares en un parc de boles de Huelva en presència dels seus fills.

Seguir el rastre de l’odi és una aspiració abocada al fracàs: són tants els casos i tan variades les seves expressions que resulta impossible taxar el fenomen. El Ministeri de l’Interior, que encara no ha publicat les xifres del 2017, va revelar en el seu informe de l’any passat que al llarg del 2016 s’havien produït 1.272 incidents per delicte de l’odi, però els agents socials i judicials habituats a tractar amb les víctimes desconfien d’aquesta dada.

“L’odi està infradenunciat perquè molts de qui el pateixen renuncien a denunciar”, alerta la lletrada Charo Alises. Sap del que parla: coordina el servei d’atenció jurídica gratuïta a les víctimes de delictes de l’odi del Col·legi d’Advocats de Màlaga i coneix la doble humiliació que sovint acompanya les pallisses. “Gais que no denuncien per no fer pública la seva condició sexual, immigrants que temen ser expulsats del país, víctimes anònimes que es frenen per por de les represàlies... Només un de cada deu delictes d’odi arriba a la comissaria o al jutjat”, estima Alises.

Des del 2015, el Codi Penal castiga, a través de l’article 510, els que incitin a l’odi guiat per motivacions racistes, ideològiques, religioses, de gènere o d’orientació sexual. Aquell any, la Fiscalia va obrir 84 diligències relacionades amb aquest delicte. Dos anys més tard, la xifra havia crescut un 300%: el 2017 es van obrir 247 expedients judicials per delictes de l’odi a Espanya.

Esteban Ibarra no necessita mirar aquests números per descriure el panorama actual com de “clima d’intolerància previ a una generalització de comportaments d’odi”. Fa 25 anys que atén víctimes d’agressions xenòfobes, racistes i homòfobse a través de l’associació Moviment contra la Intolerància, que va crear el 1992, al caliu de l’assassinat racista de la immigrant dominicana Lucrecia Pérez, quan l’odi portava el cap rapat o s’amagava als fons dels estadis de futbol, i està convençut que avui ens enfrontem a una amenaça més gran. “Les xarxes socials ho han canviat tot. Han creat fronteres identitàries que molts viuen de manera excloent. Les xarxes són una guerra de tots contra tots”, adverteix.

El diagnòstic valdria per a qualsevol país del nostre entorn, però, en el cas espanyol, aquest expert en intolerància identifica una causa afegida de crispació: “Catalunya. Les disputes amb l’independentisme són avui la font més gran de missatges de l’odi que circulen per la xarxa”, assegura.

“Els polítics tenen molta culpa del que passa, perquè es dediquen a potenciar el discurs emocional. Això reforça el vincle visceral dels grups, però acosta el perill d’un enfrontament”, avisa el sociòleg Rafael González Fernández, coautor del llibre ‘Violencia colectiva’. Estrategias políticas del odio’. Una mirada fora de les nostres fronteres avala aquest diagnòstic: la policia britànica està alarmada davant del creixement que han experimentat delictes de l’odi al Regne Unit després del triomf del ‘brexit’ i als Estats Units, segons càlculs de l’FBI, l’arribada a la Casa Blanca de Donald Trump ha fet créixer un 17% els atacs racistes, antisemites i homòfobs.

“Estem en la primera fase de l’expressió de l’odi, però si no promovem els valors que ens uneixen i parem la dinàmica de l’odi, la violència verbal es pot fer física i posar en marxa l’espiral de la revenja”, pronostica el sociòleg.

Si bé el malson més gran està identificat –que la crispació acabi causant morts–, les estratègies per prevenir-la no semblen ser tan coincidents. “El discurs de l’odi precedeix el delicte, qualsevol es pot convertir en un monstre si normalitza la intolerància”, no es cansa de repetir Esteban Ibarra amb exemples com l’atemptat antisemita de Pittsburgh (EUA) a la mà: un cop d’ull a l’activitat del terrorista a les xarxes socials va treure a la llum que es tractava d’un ferotge consumidor i creador de missatges violents i racistes.

El repte d’utilitzar la justícia per combatre els discursos de l’odi rau en com identificar els límits del que és correcte sense violar el dret a la llibertat d’expressió. “L’article 510 és tan confús que una lectura estricta permetria a un jutge encausar-me per tenir una cinta d’acudits d’Arévalo o un disc de rock radical dels 80”, denuncia l’advocat Jaime Montero.

I no parla de broma: el 2016 li va tocar defensar els titellaires que van ser acusats de promoure l’odi per incloure en una funció infantil un cartell on hi deia: "Gora Alka-ETA". "Per aquest camí només aconseguirem construir una democràcia militant i acabarem amb la dissidència i el debat d’idees. L’homofòbia es combat amb educació, no, prohibint-ne l’expressió», proclama el lletrat.

La mateixa llei que va servir per condemnar a vuit mesos de presó el tuitaire @Carkiskonami per dir a la xarxa social, després de l’accident de Germanwings: “Poca merda veig a Twitter per haver-se estavellat un avió ple de catalans”, o per enviar dos anys a la presó l’usuari @Beren12h per tuitejar: “53 assassinades per violència de gènere masclista des de començaments d’any; poques me’n semblen amb el munt de putes hi ha soltes”, també ha servit per actuar judicialment contra Dani Mateo o condemnar el raper Valtònyc a tres anys i mig de presó per les lletres de les seves cançons. ¿On està el límit?

Els responsables d’aplicar la llei reconeixen els seus dubtes. La mateixa fiscal general de l’Estat, María José Segarra, demanava aquesta setmana a jutges i fiscals “una interpretació proporcional, dissuasiva i garantista” dels delictes d’odi. “No es tracta de limitar, sinó de delimitar. La llei no castiga odiar, sinó incitar a la violència o posar en risc certs col·lectius mitjançant amenaces, i aquest límit no està clar”, assenyala Alfonso Aya Onsalo, fiscal delegat per als delictes de l’odi i discriminació.

Segons la seva opinió, l’ordenament jurídic espanyol necessita una eina legal que permeti actuar per la via administrativa, i no només per la penal, contra els casos de l’odi menys greus. “«De vegades, una multa o una condemna a prestar serveis a la comunitat pot ser més eficaç que la presó”, proposa el fiscal.

Notícies relacionades

Algoritmes contra insults: així es mesura l'odi a internet

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

El ‘cas Dani Mateo’ comporta la doble trampa del delicte de l’odi: el jutge ha admès a tràmit la denúncia d’un sindicat policial, que l’acusa que el seu esquetx de la bandera incita a l’odi, però els que l’amenacen de mort a les xarxes i a la porta dels teatres estan lliures. La situació li sona bastant a Edu Galán, del grup d’humoristes de ‘Mongolia’, que també sap el que és entrar a treballar a un teatre protegit per la policia.

Aquest mateix cap de setmana, el grup d’ultradreta Europa 2000 ha proposat boicotejar amb un escarni l’actuació que Mongolia té previst oferir a València. Galán diu que està tranquil. Segons la seva opinió, en el ‘debat del discurs de l’odi davant la llibertat d’expressió’, el límit ha de ser l’agressió física. “Mentre no hi hagi violència, que cadascú digui el que vulgui en les xarxes o al carrer. No hi ha res millor per detectar un ‘gilipolles’ que deixar-lo parlar. Si el censures és pitjor, perquè el converteixes en un mite”, adverteix.