Guia per no caure en la trampa populista

És una epidèmia, i ataca l’Europa que marcava el cànon de la democràcia (o això creia). L’arribada de Trump a la Casa Blanca va inaugurar el nou cep, ha infectat països de la UE –rics–, acaba d’arribar a Espanya –amb l’impensable resultat de Vox a Andalusia– i no fa cara d’aturar-se. “Estem observant una calma absoluta que fa pensar que alguna cosa s’està movent per sota”, s’olora Àngels Pont, directora del gabinet de sondejos GESOP, que ja enfoca el radar demoscòpic cap a les convocatòries electorals de maig del 2019.

L’historial clínic del 2018 ha sigut estranyot. ¿Qui hauria apostat que Bolsonaro, amb els seus vòmits homòfobs i les seves imprecacions contra l’esquerra, es posaria al capdavant del Brasil? ¿O que Salvini, el ‘petit Mussolini’ que diu “carn humana” als migrants que sotsobren al Mediterrani, seria vicepresident i ministre d’Interior d’Itàlia?

“Assistim a un canvi en les formes de la política i en el patró de conducta de l’electorat tal com els coneixíem”, sintetitza l’historiador Xavier Casals, professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna i autor de ‘El poble contra el Parlament. El nou populisme a Espanya’.

El canvi ve formatat pel populisme, que, malgrat l’ocupació estrident que fa la ultradreta, és un significant buit que està impregnant a la majoria de formacions polítiques. Segons el país, modela el discurs. Segons l’historiador genovès Enzo Traverso, autor de ‘Las nuevas caras de la derecha’ (Siglo XXI), fins i tot Emmanuel Macron, que se les té amb els armilles grogues, “encarna un nou populisme neoliberal, postideològic i liberal-llibertari”. I en la seva línia, les franquícies que segueixen el seu patró –ni dretes ni esquerres– en altres països.

De manera simple, Casals explica que el populisme denuncia la distància entre governants i governats i l’existència d’unes elits que s’han apoderat de la sobirania popular, i exhorta el poble sa a recuperar els seus drets. “No és una ideologia, és una fórmula de mobilització”, enuncia. “Com no hi ha grans ofertes ideològiques, els partits intenten no ser partits, sinó forces civils que expressen la voluntat popular –continua Casals–. Busquen la mobilització permanent apel·lant a les emocions i la immediatesa”.

Brou tòxic

Per entendre “l’eclosió populista” –i crear defenses– toca analitzar el brou de cultiu (tòxic) en què ha prosperat. A saber: 1/ l’impacte de la globalització, 2/ la força fosca de les xarxes socials; 3/ l’abandó de la socialdemocràcia clàssica, i 4/ la crisi del 2008, que ha tocat la classe mitjana i enfonsat la treballadora.

La globalització, amb la deslocalització d’empreses que ha trinxat l’ocupació en ciutats mitjanes i petites, ha creat un món acèfal. Com va anticipar Ignacio Ramonet a ‘Un mundo sin rumbo’, els centres de poder han passat a ser “visibles i invisibles alhora”. No sabem on es prenen les decisions. L’‘establishment’, mentre anava donant un pas de rosca a les condicions materials de vida –i les institucions representatives passaven xiulant–, va fer entrar al terreny de joc el dorsal del neodarwinisme, ficant gols del tipus “si ets pobre, és culpa teva” o “reinventa’t” als expulsats del sistema. Van quedar a la intempèrie.

Com assenyala l’exdiputat de la Cup David Fernàndez, recordant Chesterton, “els monstres sempre creixen en els buits i en la intempèrie”. Primer van sorgir el que el politòleg Fareed Zakaria anomena règims ‘iliberals’ –a Rússia, Polònia, Hongria–, on hi ha democràcia formal però no real. I situats ja a la ‘pantalla Trump’ – amb el seu “sí es pot” de dretes–, s’està enfortint el que Traverso denomina ‘postfeixisme’, que engloba a les dretes radicals europees “amb una matriu antifeminista, racista i homòfoba”, però que, en paral·lel, “incorporen elements que no pertanyen al codi genètic del feixisme clàssic”.

L’extrema dreta fa servir la carta populista per a la defensa d’una identitat nacional que ven com a amenaçada, ja sigui pels tractats contra el canvi climàtic o la pertinença a organitzacions supranacionals com la UE. I en el duel de ‘western’ entre nosaltres i els de fora, clava l’urpa xenòfoba en el multiculturalisme i en la immigració (en particular la musulmana), origen de tots els mals.

Ràpid, ràpid

El canó de confeti propagandístic són les xarxes socials, les mateixes que van activar les primaveres àrabs i el 15-M i que van convertir el poble en subjecte polític universal. Però la plaça electrònica, espai de debat horitzontal on tots participen de manera immediata, té un problema. “Més que reflexions, es mouen opinions –observa Casals–. Es creen compartiments estancs –les cibercomunitats reforcen les conviccions pròpies i no a l’intercanvi de punts de vista– i el ciutadà acaba sent un consumidor més que un actor”.

Quan la banalització assoleix la graduació adequada, missatges que la política tradicional mai hauria pronunciat, els colen els inescrupolosos. I hi ha gent disposada a escoltar-los. Fins i tot a repicar-los (si Fellini portava raó, el feixisme és el costat estúpid, patètic i frustrat que hi ha en nosaltres).

Així, la victòria de Trump no s’explica sense l’estratègia digital de Steve Bannon a base de balins com “abolir l’esclavitud va ser una mala idea” o “¿preferiries que el teu fill fos efeminat o que tingués càncer?”. Tampoc s’entén el triomf de Salvini sense la propaganda en xarxes de Luca Morisi, un tipus esquiu que li va donar el sobrenom d’‘Il Capitano’  i que va embassar les xarxes amb titulars que van alterar les agendes dels mitjans.

 

Toni Aira, director del màster en Comunicació Política i Institucional de la UPF, també atribueix al 2.0 la victòria del partit de Santiago Abascal. A part dels consells del sociòleg Rafael Bardají –el pont transatlàntic cap a l’orbe neocon–, “qui ha baixat el relat de Vox al carrer és un millenial, Manuel Mariscal, ideòleg dels espots de ‘Gladiator’ i ‘Curro Jiménez’ i gestor de les xarxes”. La seva estratègia comunicativa, fa broma Aira, “farà que ara les del PP i Cs s’assemblin al ‘i dos ous durs’ d’‘Una nit a l’òpera’ dels germans Marx”.

Cimera a Vermont

Mentre Bannon i companyia s’afanen en assentar la internacional populista –“les elits que veuen amenaçats els seus privilegis per l’avenç de la democràcia des de fronts com el feminisme, el LGTB i l’antiracisme, estan aportant capital”, apunta Ada Colau, alcaldessa de Barcelona–, l’esquerra s’està adonant, ara sí, que no es tracta de quatre bojos que han sortit de l’armari, sinó que “és gent disciplinada amb diners per comprar dades de forma massiva de cara al disseny de campanyes segmentades i que utilitza les xarxes per promoure ‘fake news’ que orientin el vot”, diu l’alcaldessa.

Colau acaba de tornar de Vermont (EUA), on es va reunir al Sanders Institute amb el mateix Bernie Sanders, Yanis Varoufakis, l’alcalde de Nova York, Bill de Blasio; i analistes com Naomi Klein o Jeffrey Sachs per fer un diagnòstic d’emergència i compartir estratègies. “A Vermont vam estar d’acord que urgeix aprofundir en les polítiques de canvi –explica l’alcaldessa–. Fa falta valentia per identificar qui posa en risc els drets fonamentals –altrament, l’extrema dreta criminalitza als més febles– i per donar respostes a l’augment de la desigualtat, a la concentració de riquesa i a l’especulació en béns de primera necessitat”.

La socialdemocràcia clàssica, amb la seva tolerància als mandats del mercat i els seus casos de corrupció i de portes giratòries, pateix esclerosi. “Ha obturat desplegaments democràtics i socials”, mostra la sandàlia David Fernànez, amb la fermesa amb què la va ensenyar el 2013 a Rodrigo Rato per la seva funesta actuació a Bankia.

Però també és cert que les classes socials no són nítides, hi ha categories canviants com els ‘mileuristes’ i des del progressisme –fragmentat– no hi ha acord en la revisió crítica. Si uns li retreuen el penjar-se al tramvia del neoliberalisme; altres, com el nord-americà Mark Lilla, autor de ‘El regreso liberal’, li li enlletgeix haver-se quedat atrapats “en la retòrica de la identitat –la defensa de dones, minories racials i gais–, descuidant l’anàlisi de classe”, o l’italià Traverso, que diu que, “al reduir la política a reivindicacions vinculades a la identitat i deixar de banda la perspectiva integradora, s’ha convertit en una actitud conservadora”.

Iceta demana confiança

Miquel Iceta, soci català de l’actual llogater de la Moncloa, membre d’aquest club tan criticat, no entra en mea culpes. Davant del resultat de Susana Díaz a Andalusia, treu els comodins del “desgast” i la “fragmentació”. I assegura que dilluns passat es va aixecar “amb ganes de plantar cara i desmuntar prejudicis de l’extrema dreta” aquí i més enllà del Pirineu.

“El populisme és capaç de manipular sentiments, però no dona les respostes que assegura tenir”, opina el líder del PSC. “Amb el projecte de Pressupostos de Pedro Sánchez, ara tenim l’oportunitat de demostrar que es pot posar l’economia al servei del creixement econòmic i la justícia social”, explica. Amb un peu de pàgina: “És difícil –per no dir impossible– trobar respostes a la globalització en un únic país, d’aquí la importància d’una Europa unida i més social”.

Resistència porta a porta

Si Iceta confia en les conquestes que vindran de la mà de Sánchez, Traverso opina que “la reinvenció de l’esquerra passa per sobrepassar els models esgotats del comunisme i de la socialdemocràcia”, i David Fernàndez proposa “una resistència quotidiana, porta a porta i barri a barri, que desarticuli els professionals de l’odi, els proxenetes del ressentiment i els explotadors de la por, que van a la part més primària i inhumana de nosaltres”. Tot i que no és del tot optimista, perquè no veu “una sortida democràtica, social, pacifista, ecologista o feminista sota l’actual voracitat del capitalisme global”.

El filòsof argentí Ernesto Laclau, intel·lectual de capçalera, ai, dels Kirschner  a l’Argentina, creia que l’única manera de frenar l’extrema dreta era desplegar el populisme d’esquerra. Ho preferia a la lluita de classes perquè, segons ell, aquesta pressuposava que un grup social en particular –la classe treballadora– fos agent privilegiat. La seva vídua, la politòloga Chantal Mouffe, s’ha anat encarregant dels matisos: “El populisme d’esquerres veu que el que està en qüestió és la globalització neoliberal i, per tant, conté una dimensió anticapitalista”. De moment, Mélenchon, que es va resistir a l’etiqueta amb dents i ungles, amb Le Pen xuclant focus, ha admès que no li sembla una idea “tan negativa”.

La ciutat té un paper

Podem, que va començar assenyalant a la casta i va resignificar la paraula pàtria, l’han tret targetes grogues per populista, però la dinàmica municipal de confluències els treu la raó. “Hi ha demòcrates i antidemòcrates, compte”, es posa en guàrdia Ada Colau. Segons el seu parer, les ciutats tenen un paper capital en l’enrobustiment de la democràcia, per la proximitat, per la possibilitat de participar en les decisions i perquè és on és més difícil inventar-se enemics abstractes. “A la ciutat, l’altre no és un fantasma, sinó el veí amb el que t’ajuntes per reclamar el dret a la vivenda, a l’energia, a l’aigua, a l’educació”.

Notícies relacionades

¿Per què he votat l'extrema dreta?

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

El 2019 mostrarà si el populisme d’ultradreta continua fent estralls. (De moment, el BOE acaba de fer oficial el permís als partits polítics per obtenir les nostres dades personals a fi d’orientar les seves activitats electorals).