De la cel·la a la glòria

Van lluitar al seu dia contra l’ordre establert. Van patir anys de reclusió i, fins i tot, tortures i penoses jornades de treballs forçats. Els combats –en alguns casos, violents— d’aquests líders polítics i socials van ser premiats pels seus coetanis. Uns van assolir altes magistratures als seus països. D’altres, reconeixements de prestigi universal, com ara el Nobel de la pau. Glossem la figura de deu d’ells, tan divergents com Gandhi i Hitler. O Mao i Luther King.

Mahatma Gandhi (1869-1948)

L’inconformista advocat Gandhi va ser empresonat en 11 ocasions tant a Sud-àfrica com a l’Índia. Hi va haver una època en què va arribar a ser arrestat tres vegades en quatre dies. Batejat pel poeta Rabindranath Tagore amb el sobrenom de Mahatma (“ànima gran”, en sànscrit), l’apòstol del pacifisme va rebre condemnes per un total d’11 anys i 19 dies. Al final, va passar 6 anys i 10 mesos entre reixes. Va entrar per primera vegada en una presó als 39 anys a Sud-àfrica. I va sortir de l’última, a l’Índia, als 75 anys. En les penitenciaries sud-africanes, a les quals va ser enviat per les seves protestes contra el segregacionisme que patia la col·lectivitat índia en aquella colònia britànica, va fer treballs forçats, va romandre nombrosos dies en cel·les d’aïllament i va protagonitzar diverses vagues de fam per les humiliacions que patien els presos no europeus. Van ser unes condicions diferents a les de la seva última reclusió a l’Índia, quan ja era reverenciat mundialment per la seva incansable lluita pacifista i anticolonialista. El 1942, va quedar arrestat per les autoritats britàniques al costat de la seva família al palau d’Agakan, a prop de Pune (oest de l’Índia). Gandhi es va queixar de la seva retenció a “l’hotel de Sa Majestat” perquè suposava “un desaprofitament de fons públics”. “Quan la gent s’està morint de gana això és gairebé un crim contra la humanitat”, va protestar el pare de la nació índia. En aquest palau presó, va fer classes d’idiomes, geografia, història i literatura a la seva dona (que va morir i va ser incinerada allà), a la seva neboda, al seu escarceller irlandès i a un pres xinès. També allà va redactar ‘Cançons de la presó’ i centenars de cartes a amics i adversaris.

Lenin (1870-1924)

A la seva tornada d’una gira per diverses capitals europees, on s’havia entrevistat amb dirigents socialdemòcrates i intel·lectuals marxistes, Vladímir Ilitx Uliànov va cofundar el 1895 la Unió de Lluita per a l’Emancipació de la Classe Obrera. Al desembre, les autoritats tsaristes van desarticular l’organització i els seus dirigents van ser arrestats. Lenin va estar un any a presó provisional. Després del judici, va ser deportat a Sibèria, tot i que se li va permetre escollir destinació per raons de salut. En un llogarret perdut de Krasnoiarsk, a 4.200 quilòmetres de Moscou, va passar tres anys de desterrament. Allà es va casar. El 1900 va fugir i es va exiliar il·legalment a Ginebra, Munic i Londres. Va tornar el 1905 després d’una amnistia, però aviat va haver de fugir de nou a l’estranger per la seva participació en altres revoltes. Faltaven encara 12 anys per a la victòria de la revolució de la qual el líder bolxevic va aconseguir ser cap suprem després d’interminables i atiades lluites intestines.

Adolf Hitler (1889-1945)

El líder nacionalsocialista va estar nou mesos reclòs a la presó de Landsberg, al sud de Baviera, al ser condemnat per la seva participació en el cop d’estat que van perpetrar els nazis el 1923 a Munic. Per aquesta revolta armada, més coneguda com el ‘putsch’ de la cerveseria, Adolf Hitler va ser condemnat a cinc anys, però va sortir als nou mesos per “bona conducta”. A Landsberg, el futur führer va dictar al seu llavors ajudant, Rudolf Hess, part de ‘Mein Kampf’ (La meva lluita), el ‘best seller’ mundial de la ultradreta i l’antisemitisme, envoltat d’un inhabitual entorn sense dificultats ni aclaparaments, gràcies als generosos regals dels que el recolzaven, zeladors inclosos. El 20 de desembre de 1924, Hitler va sortir de la presó amb el ferm propòsit de ser el guia de la nova Alemanya. I es va convertir en un dels causants dels horrors més grans del segle XX.

Ho Chi Minh (1890-1969)

El pare de la pàtria vietnamita i fundador del Partit Comunista d’Indoxina va ser condemnat a mort pels colonialistes francesos, i perseguit successivament pels invasors japonesos i nord-americans. Però els que el van mantenir empresonat més temps, durant 18 mesos, van ser els xinesos del nacionalista Chang Kai-shek, que el van detenir el 1938 per la seva afinitat amb el comunista Mao Zedong, el gran adversari de Chang. Quan va néixer Ho se li va posar el nom de Nguyen Sinh Coong, però en la clandestinitat va haver d’adoptar diversos àlies. El que va perdurar va ser Ho Chi Minh, que significa “el que il·lumina”. Durant la seva reclusió, va escriure ‘Quadern de la presó’, una col·lecció de poemes curts escrits en xinès clàssic, en els quals es barreja la melancolia, l’estoïcisme i les crides a la revolució. Auster i pragmàtic, abans morir de tuberculosi el 1969, va demanar ser incinerat: “És més higiènic i estalvia espai per a l’agricultura”. Els seus epígons el van desobeir i les seves restes reposen en un mausoleu a Hanoi.

Mao Zedong (1893-1976)

Abans de convertir-se en el ‘gran timoner’ i fundar l’actual República Popular de la Xina, Mao Zedong va haver de combatre contra ferotges enemics interns a més de contra l’invasor japonès. Després de la caiguda de l’últim emperador (1911) i a conseqüència de les convulsions de la nova i inestable república xinesa, el Partit Comunista al qual pertanyia Mao va trencar les seves relacions amb els nacionalistes del Kuomitang, que capitanejava Chiang Kai-shek. Les dues forces es van enfrontar acarnissadament en una autèntica guerra civil. A la primavera i estiu de 1927, Mao va ser capturat pels soldats de Chiang i va estar a punt de ser afusellat. Després de diversos dies d’empresonament, va aconseguir escapar-se dels seus guardians quan era conduït al patíbul. Es va refugiar a les muntanyes del sud-est de la Xina. Anys després, durant la invasió japonesa, Mao va defensar que Chiang no fos afusellat per no dividir el front nacional antinipó.

Nelson Mandela (1918-2013)

Qui havia de convertir-se en el primer president negre de Sud-àfrica va estar empresonat durant 27 anys. El 1962, Nelson Mandela va ser condemnat a cadena perpètua per haver conspirat per enderrocar el Govern segregacionista sud-africà i per pertànyer al Congrés Nacional Africà (CNA) i a l’organització guerrillera Umkhonto we Sizwe (la llança de la nació). A la presó de l’illa de Robben, va romandre 18 anys sota unes condicions extremadament dures, amb menys privilegis que els delinqüents comuns i amb més treballs forçats que els blancs. Va sortir el 1990 convertit en tot un símbol universal de la lluita pels drets humans. Immediatament, va intervenir en les negociacions amb el llavors president sud-africà, Frederik de Klerk, per abolir l’‘apartheid’ i fixar les eleccions del 1994. ‘Madiba’ va conduir el CNA al triomf a les urnes i al poder. El 1992 va rebre el premi Príncep d’Astúries, i el 1993, el Nobel de la pau.

Martin Luther King (1929-1968)

Tot i que va ser empresonat en gairebé 30 ocasions per les seves protestes antisegregacionistes, la reclusió que va patir durant uns dies l’abril de 1963 a la presó d’una ciutat d’Alabama va resultar ser amb els anys la més transcendental. La seva ‘Carta des de la presó de Birmingham’, destinada a vuit clergues de diferents religions que van criticar la seva lluita pels drets dels negres, es va convertir el 1960 en un cèlebre manifest a favor de la desobediència civil i l’acció directa pacífica. King va escriure: “Hi ha dos tipus de lleis: les justes i les injustes. Soc el primer a defensar que s’obeeixin les lleis justes. Tots tenim la responsabilitat, no només legal sinó també moral, d’obeir les lleis justes que es promulguin. Però, a la inversa, tots tenim la responsabilitat moral de desobeir les lleis injustes. [...] Estic d’acord amb sant Agustín quan diu que ‘una llei injusta no és llei’. No hem d’oblidar que tot el que va fer Hitler a Alemanya va ser ‘legal’ i que tot el que van fer els lluitadors de la llibertat a Hongria va ser ‘il·legal’”. A la mateixa carta oberta que tant va escandalitzar l’opinió pública benpensant, assegura que l’objectiu de l’“acció directa” és crear una situació de “crisi generalitzada” que obri inevitablement la porta a les negociacions. King va ser excarcerat de Birmingham per la intercessió de John Fitzgerald Kennedy, llavors candidat a la presidència dels EUA. JFK seria assassinat pocs mesos després a Dallas. L’any següent, King va obtenir el premi Nobel de la pau. I només quatre anys més tard, el 4 d’abril de 1968, cauria mort a Memphis pels trets del racista James Earl Ray.

José Mujica (1935)

Com a guerriller del Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros, José Mujica va resultar ferit en diversos enfrontaments armats amb les forces de seguretat uruguaianes. Va rebre sis trets, va ser capturat quatre vegades i es va escapar dues vegades d’una presó de Montevideo. En total, va passar 15 anys a la presó. El seu últim període de reclusió va ser el més llarg: 12 anys, entre 1973 i 1985. Va ser un dels caps tupamaros que la dictadura va prendre com a “ostatges”, això és que serien executats si la seva organització tornava a utilitzar les armes. Mujica va passar molt temps a les cel·les d’aïllament. “Ens va tocar lluitar amb la bogeria, perquè en aquest tipus de presó van buscar que quedéssim tontos. I vam triomfar: no vam quedar tontos”, va declarar recentment el mateix Mujica en la presentació del llargmetratge ‘La noche de 12 anys’, basat en el seu captiveri. Dedicat a l’activisme polític des de la seva excarceració, va assolir la presidència de la República Oriental de l’Uruguai el 2010. Fins que la va abandonar el 2015, va mantenir un estil de vida auster, va donar la major part del seu salari i va refusar viure en la residència oficial. Una vegada jubilat, ha renunciat a la prestació que mereix com a exsenador.

Lech Walesa (1943)

El líder del sindicat polonès Solidaritat, que va actuar com a ariet a l’esquerda de l’Imperi soviètic, va estar empresonat 11 mesos, entre desembre de 1981 i novembre de 1982, i després va estar en arrest domiciliari fins a 1987, per la llei marcial decretada pel general Wojciech Jaruzelski, president de la Polònia comunista. Lech Walesa ja havia sigut detingut el 1970 per la seva participació en vagues de les revoltoses drassanes Lenin de Gdansk (el Danzig alemany), on treballava com a electricista. Va estar empresonat un any, després de participar en uns enfrontaments amb la policia en què van morir 45 companys seus. El 1983, va ser reconegut amb el Nobel de la pau. A Oslo va haver d’anar a recollir el premi la seva dona, perquè ell temia que el règim no el deixés tornar. El 1990, es va convertir en el primer president democràtic de Polònia. Va ser substituït després de les eleccions de 1995. Retirat de la vida pública, la seva figura continua generant controvèrsies a Polònia. Uns el veneren i d’altres l’acusen d’haver col·laborat amb la policia als anys 70 sota l’àlies de Bolek.

Aung San Suu Kyi (1945)

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

L’actual cap de l’Estat de facto de Birmània va romandre en arrest domiciliari, sense poder sortir de casa seva, durant llargs períodes de temps entre el 1989 i el 2007 per encapçalar el principal moviment no-violent d’oposició a la dictadura militar del seu país. Filla d’Aung San, un heroi de la lluita per la independència de Birmània contra l’Imperi britànic que va ser assassinat el 1947, el carisma de Suu Kyi va créixer des de mitjans dels anys 80, al capdavant de la Lliga Nacional per la Democràcia, formació a la qual els generals van impedir arribar al poder fins al 2010, malgrat que ja en les eleccions de 1990 havia aconseguit gairebé el 60% dels vots. Suu Kyi, que no pot presidir Birmània perquè els seus fills tenen el passaport britànic, va rebre importants reconeixements internacionals, com el Nobel de la pau del 1991, per la seva lluita prodemocràtica i pacifista. No obstant, alguns d’aquests guardons li han sigut retirats pel seu recolzament a la sagnant persecució que la majoria budista està cometent contra la minoria musulmana rohingya, a través de l’Exèrcit birmà. “Un genocidi”, assegura l’ONU. “Només soc una política. No soc com Margaret Thatcher, sens dubte, però tampoc la mare Teresa de Calcuta”, es justifica l’encara Nobel Suu Kyi.

Dilma Rousseff (1947)

Militant des de molt jove de diversos grups de resistència que combatien la dictadura militar brasilera, Dilma Rousseff va ser detinguda el 1970, amb 22 anys, sota l’acusació de formar part del guerriller Comando d’Alliberament Nacional (Colina). A les dependències policials, va ser torturada durant 22 dies. Va ser condemnada per un tribunal castrense a sis anys de presó, però quan feia tres anys que estava presa se li va reduir la pena a dos anys i un mes. Una vegada en llibertat, Rousseff va denunciar les tortures sofertes (descàrregues elèctriques, cops de puny i hores penjada de cap per avall en posició fetal, entre d’altres). El 2006, una comissió de drets humans de l’Estat de Rio de Janeiro va indemnitzar Rousseff i 18 persones més torturades als anys 70. La que la policia de la dictadura va qualificar de “Joana d’Arc de la guerrilla” i “papessa de la subversió”, va ser presidenta del Brasil entre el 2011 i el 2016.