Mary Poppins no era cursi, era una xaman (i fosca)
Divendres s'estrena 'El regreso de Mary Poppins', nova versió del musical de Disney de 1964
La creadora del personatge, esotèric i transgressor, sempre va renegar de la superficialitat de la pel·lícula
zentauroepp46249463 mas periodico pelicula mary poppins181213184258
Forma part de la historiografia de ‘grans decepcions’ de Hollywood el plor rabiós amb què P. L. Travers, autora de ‘Mary Poppins’, va encaixar l’adaptació que els estudis Disney havien fet dels seus llibres. El fundador, Walt, va rondar gairebé 20 anys l’escriptora perquè li permetés fer la pel·lícula, i ella, finalment, només va acceptar en un moment de problemes econòmics. Travers, dona de món i temperament inflamable, se les va apanyar per ser consellera en la producció i va muntar incendis en cada (mala) decisió que, al seu entendre, prenia l’equip. Però el resultat final estava més enllà –de fet, molt més enllà– del que ella podia considerar acceptable.
Els Banks –George, Winifred, Jane i Michael–, al ‘happy end’ de la pel·lícula.
D’entrada, la irritaven els fragments animats –¿com podia agradar-li, si no, a una seguidora de l’ocultisme veure els seus personatges, a qui havia atribuït màgies paganes, prenent el te i ballant claqué amb pingüins?– i que la senyora Banks, una dona incompetent a seques en l’obra original, fos caracteritzada com una “estúpida sufragista” que ordena a les serventes que li omplin la bossa d’ous podrits per llançar-los al primer ministre, mentre, submisa i dòcil, amaga les seves activitats al marit. D’inclinacions socialistes, a Travers tampoc li va agradar que la pel·lícula presentés Mary Poppins com una ‘nanny’ acabada de sortir d’un internat exclusiu de Mayfair –l’original estava situada uns esglaons per sota de l’escala social–, ni queblanquegés el seu menyspreu satíric cap a les ínfules de classe mitjana dels Banks(al llibre, casa seva és definida com la “més petita” i “desgavellada” del carrer dels Cirerers).
‘Coach’ familiar
Però, potser, el que més la va irritar va ser la dulcificació de la protagonista, una mainadera severa, contradictòria, aguda i malcarada –“una dona que mai perd el temps sent amable”, havia escrit ella– que Disney va convertir en una espècie de ‘coach’ familiar que amb una mica de màgia, sucre i cançons eixerides és capaç de posar ordre en el caos i reparar la disfunció dels Banks. “Disney –va criticar Travers, que quan va veure Julie Andrews va dir que “almenys” tenia “el nas del personaje”– no va ser gens subtil i va emascular qualsevol personatge que va tocar, reemplaçant la veritat per un fals sentimentalisme”.
Mary Poppins, xerrant amb els ocells.
‘La veritat’, segons Travers, és que l’univers moral de la seva heroïna era més fosc. L’escriptora –amiga del poetaWilliam Butler Yeats, de l’ordre esotèrica Golden Dawn, i seguidora del guru ocultista armeniGeorge Gurdjieff– va sintetitzar en Mary Poppins aquella idea seva que “no es pot entendre el que és extraordinari sense l’ordinari”. “Ella és la vida quotidiana, que està composta pel terreny concret i el màgic”, va explicar. Així, com una xaman, la mainadera ni té passat ni se sap d’on ve penjada del seu paraigua parlant, i manté excel·lents relacions amb el món ocult: dialoga amb animals i elements meteorològics; entra i surt d’altres dimensions com qui obre i tanca una porta, i té una relació amb els miralls i un desinterès pel món físic que al seu dia va fascinar als poetes Sylvia Plath i T. S. Eliot. I després hi ha la faceta sinistra: en un capítol, per exemple, hi ha adults que es tallen la punta dels dits perquè els mengin els nens.
Nervi inquietant i transgressor
Evidentment, res d’això podia aparèixer en una producció de Disney. No obstant, sí que és cert queen la pel·lícula hi batega un nervi en certs moments inquietant i transgressori, per descomptat, impensable a ‘Somriures i llàgrimes’ o ‘Lassie torna a casa’. Perquè ja des del principi –“el vent de l’est i la boira grisa anuncien que ve el que ha de venir”, avançava el personatge deDick Van Dyke, que va destrossar de tal manera l’accent ‘cockney’ que el 2014 encara demanava perdó– s’intueix que l’arribada del que és inexorable desencadenarà unes quantes tempestes. “El que em sorprèn, al tornar a veure-la, és que la versió original era molt dominadora”, deia dies enrere l’escriptora Emma Brockes.
El primer que –almenys cronològicament– ataca la pel·lícula és l’ordre patriarcal i el tron domèstic dels senyors de principis de segle, que començaven a ser amenaçats per les sufragistes que practicaven l’acció directa i eren alimentades amb embuts i per la força en les seves vagues de fam. ¿Recorden la cançó amb què entra en escena el senyor Banks? “Ser home a Anglaterra bonica cosa és –cantava, encantat de conèixer-se, el cavaller–, l’home aquí ho és tot el 1910; gran senyor de casa meva: el cap, el rei... Als vassalls, servents, dona, nens els tracto fermament però cortesament”. I tot i que és veritat que les sufragistes eren ridiculitzades al film, també ho és que, com sol recordar l’escriptoraCaitlin Moran, moltes generacions van trobarmés línies dedicades a la campanya del vot femení a Mary Poppins que als llibres de text[cosa que no deixa de ser trista].
Caos, nova mirada i crítica al sistema financer
Després hi ha com el caos esotèric que genera la mainadera, que manté part de l’autonomia i irreverència del personatge original –“no dono mai explicacions”, li deixa anar al patró–, va desmantellant credos anglesos com la tradició, la fredor i el desinterès emocional, mentre empeny els nens a experiències més enllà de la comprensió que els porta a qüestionar-se la realitat i a mirar al seu voltant amb ulls nous.Per si no fos suficient per a un musical senzillot, a la pel·lícula també treuen en clau Disney la crisi de les cures–¿qui sosté la vida i els afectes mentre els adults estan en les seves coses?– i el pols socialista de l’autora. Ho fa tant al retrat de la colla d’ancians sinistres i usurers que dirigeixen el sistema financer, “puntal –arriben a dir– de l’imperi britànic”, com en la caiguda del senyor Banks davant dels ulls dels seus propis fills, humiliat pels seus patrons i destronat del seu somni de ser “un gegant de les finances”.
Emily Blunt, a ‘El regreso de Mary Poppins’.
Però potser el curtcircuit més gran és queMary Poppins no té interessos romàntics, una cosa radical, atès l’altar de preocupacions de les heroïnes de Hollywood. Segurament, el problema per a Travers va ser que el film no va portar cap d’aquests temes gaire lluny (de fet, el senyor Banks és readmès l’endemà de ser desnonat de les seves ambicions). No obstant, l’objectiu de Mary Poppins mai va ser restaurar l’ordre, sinó subvertir-lo. D’aquí, potser, que l’afilada dama no permetés més adaptacions i que en les seves últimes voluntats inclogués requisits que els productors de ‘El regreso de Mary Poppins’ han hagut de lluitar amb els seus hereus.
Notícies relacionades