Nadal de resurrecció a Sant Llorenç des Cardassar

Jaume Soler, Pere Santandreu i Martí Pascual han decidit que perquè entengui millor el que va passar el 9 d’octubre, perquè tingui idea de la dimensió –o de la tragèdia–, de l’absurd que va ser tot, hem d’agafar la bicicleta i fer el que feien ells quan eren petits.

Soler és biòleg i, des de fa molt poc, setmanes, és president del CD Cardassar. Santandreu és infermer. I Pascual, bé, Pascual és l’ànima del que aquí anomenen 'tardeig', és a dir, començar la festa a les set de la tarda i no saber quan s’acabarà. Té ànima de 'follonero', tot i que ell mateix es diu "emprenedor" i té una agència de ‘growth’ màrqueting anomenada 3idees. Això d’anar en bici deu haver sigut cosa seva.

L’excursió és cap al Gog, allà a dalt, entre les muntanyes de Calicant i Tresor. Quan hi vam arribar, enmig d’un món que sembla dissenyat per a l’agroturisme (acabo de veure una casa rural que es diu Penita, vaja), ens aturem davant d’un rierol. Ni això, cinc bassals. Amb prou feines corre l’aigua. "Aquí va començar tot. Tot. Aquest torrentet, que la vegada que va portar més aigua en van ser dos dits, es va convertir en un mar, va adquirir el cabal de l’Ebre i, des d’aquí fins al poble, ho va anar arrasant tot –explica Jaume Soler–. Quan va arribar al poble, la seva cresta, que arrossegava tota mena de coses, des d’arbres fins a cotxes, mobles i animals, va provocar enormes desgràcies".

El departament de Geografia i el Grup de Clima i Riscos Naturals de la Universitat de les illes Balears afirma que el torrent va tenir, entre les set i les nou de la nit, un cabal de 600 metres cúbics per segon, gairebé el triple que la riuada de 1989.

Més que un poble, una família

Dos mesos i mig després de la catàstrofe, Sant Llorenç des Cardassar –els seus veïns repeteixen la dita "no som un poble, som una família"–, ha sortit a la superfície. Els comerços són nous, les vivendes s’estan reconstruint, els seus habitants –immensament adolorits per la pèrdua de 13 persones (sis de les quals estrangeres), per la mort de molts, molts, animals i mascotes i la destrucció de les seves cases–, ha vist com la solidaritat de tot Mallorca i, sobretot, de les institucions, els ha permès afrontar aquest Nadal amb la sensació que el pitjor ja ha passat.

Jesús Calleja i Lara Álvarez donaran les campanades des de la plaça de l’Església i Loteries i Apostes de l’Estat va instal·lar fa dies un dels arbres de Nadal de la sort que cada any porta bons auguris a diferents pobles d’Espanya. És més, la Joana i la Lourdes Caldentey, les venedores de loteria del poble, que l’any passat van donar un pessic del segon premi –el número 51244–, afirmen: "Aquest any donarem el Gordo, perquè ens ho mereixem".

Esborrar el rastre

El poble sencer es mereix el reconeixement de tothom, ja que, tot i que és cert que la resposta oficial, pública, privada i col·lectiva ha sigut brutal, no és menys cert que quan visites Sant Llorenç t’adones que els seus habitants no només han aixecat nous comerços i estan reconstruint les seves cases, sinó que han gratat, amb desesperació i ganes, les façanes per oblidar com més aviat millor fins on va arribar l’aigua.

"Va ser com un tsunami però al revés", explica Pere Santandreu mentre descendim amb les bicis fins a la plaça de l’Església. "No va ser del mar cap a terra, va anar de dins cap al mar. I, pot ser, sí, que moltes de les nostres coses, de les nostres pertinences, siguin al mar". No es pot culpar ningú. "Amb un torrent cinc vegades més gran hauria passat el mateix", assenyala Pascual. "Oblida-te’n, ningú li ha trobat explicació. No hi ha res ni ningú que estigui preparat per suportar una cosa així", insisteix el Jaume, que tot just estrenar la presidència del CD Cardassar va veure com desapareixia el camp de futbol.

Tot i que a l’estiu, com tot Mallorca, el poble creix, Sant Llorenç des Cardassar està format per un grapat de famílies. Es coneixen tots. O gairebé. L’ajuntament fa 23 anys que està en mans del que tots qualifiquen com l’"incombustible” Mateu Puigròs, del GISCa (Grup Independent de Son Carrió), que conviu amb dos partits progressistes més, Més i PSIB-PSOE. "Policia, Guàrdia Civil, Exèrcit, particulars, joves, vells, veïns, gent de tots els racons de Mallorca... Això va ser una bogeria, ens sobrava ajuda, mans, coratge, voluntat... I el millor és que de seguida vam saber posar-hi seny i solidaritat", explica Puigròs.

Ja hi ha designats 12 milions d’euros per reparar infraestructures públiques (el 50% el paga l’Estat; el 25%, la comunitat autònoma, i un altre 25%, el Consell Insular), cinc milions més aniran a parar a obres hidràuliques. Tothom està rebent 6.000 euros del Govern per poder comprar un altre cotxe i s’han començat a avançar uns quants diners per reparar les cases, tot i que l’import d’aquesta operació està pendent, com no, de l’anàlisi de totes les inspeccions i expedients oberts per saber què necessita cadascú.

"Estem parlant de diners públics i, tot i que la Conselleria de Serveis Socials i Cooperació ha avançat 5.500 euros a cada família per a primeres necessitats i l’IMAS (Institut Mallorquí d’Afers Socials) ha donat 2.000 més, els ajuts grans arribaran una vegada definides les autèntiques necessitats de cada llar, ja que comptem amb més de mil expedients i peticions".

Documentar la catàstrofe

No ho volen dir, i menys des de l’ajuntament, però confien cegament en el Govern balear, que està complint al peu de la lletra, tot i que no saben si Madrid es portarà igual, malgrat que, de moment, no en tenen cap queixa. "Madrid hauria de posar-se les piles perquè hi ha temes que s’han de resoldre com més aviat millor. Per exemple, si els ajuts que es reben hauran de ser o no declarats", explica l’escriptor Josep Cortès –Pep Mosca–, que, junt amb altres professionals, està preparant un llibre sobre el fatídic 9 d’octubre. "Una cosa així ha de quedar documentada, amb fotos, vídeos, estudis, records dels 13 casos similars viscuts des de 1903, a més de treure l’aprenentatge d’una desgràcia així per explicar com ens organitzem i sortim endavant", afegeix.

Malgrat que tot sembla funcionar de meravella, Cortès llança una idea que no s’hauria de descartar: "Durant la retransmissió de les campanades, que Tele 5 farà per augmentar la seva audiència més que per solidaritat, podria col·locar en un raconet de la imatge el número de compte on enviar donatius per a la recuperació de Sant Llorenç".

Els diners no ho curen tots, ja que hi ha coses, massa, que han deixat empremta. La pèrdua d’un ésser estimat, per exemple. Bernat Estelrich, aquell avi de 83 anys que va morir sol a casa. Rafael Gili, l’estimat exalcalde d’Artà, de 71 anys, a qui li va caure la paret del garatge a sobre. Joana Ballester, l’àvia de 89 anys que va morir al llit ningú sap com. Biel Mesquida, de 56 anys, que va morir dins la seva furgoneta, tombada per l’aigua. Juan Grande, 'Moncho' per als amics, l’expert taxista que se les sabia totes i va intentar creuar un pont amb Anthony i Delia Green, dos turistes escocesos, i van acabar arrossegats per la llengua del torrent. El mateix que els va passar als alemanys Mike (61 anys) i Petra Kircher (63) i Andreas Körlin (57), i a l’holandesa Tine Noig, de 80.

És veritat que Sant Llorenç viurà un Nadal de resurrecció, que està sortint a la superfície, però ningú en aquest bonic poble, ningú, oblida la manera com Joana Lliteras, la farmacèutica de Manacor, la mare coratge, va perdre la vida al seu cotxe, en companyia de l’Arthur, el seu fill de 6 anys, després de treure la seva filla Úrsula, de 5, del Hyundai negre que l’onatge del torrent, d’aquest riu maleït, voraç, salvatge, va convertir en una branca més, sacsejant-lo d’un costat a altre. Expliquen que la Joana va poder salvar l’Úrsula  i, quan ho va intentar amb el petit Arthur, tots dos van morir en l’intent. "A la Joana la vam trobar de seguida. Al petit Arthur vam trigar gairebé una setmana a trobar-lo i encara se’ns parteix el cor al recordar-ho", explica l’alcalde Puigròs.

Records perduts

Javier Torres i Antonia Ramis són dos éssers meravellosos, creguin-me. Els dos són psicòlegs i van intervenir a Sant Llorenç des del primer dia. I allà segueixen, atenent encara 400 persones. Torres és, a més, degà del Col·legi Oficial de Psicologia de les illes Balears. "Tothom intueix què és el pànic, però, amic, fins que no l’experimentes no saps en realitat què és", explica Ramis. "Tota aquesta gent no només va experimentar el pànic, sinó que va patir una cosa pitjor: la pèrdua de seguretat. Fins aquell moment tots creien tenir controlada la seva vida i, de sobte, es converteixen en vulnerables, potser per sempre –prossegueix Ramis–. Algú del poble em va dir l’altre dia: “Ara sento escopir una granota i crec que ve una altra onada”. Això és tremend".

Torres, per la seva banda, afegeix: "És evident que, havent-hi hagut 13 morts, el que diré pot sonar frívol –cosa que no pretenc en absolut–, però no pot imaginar el que ha suposat per a tota aquesta gent la pèrdua de les seves coses més estimades, dels seus records, de les seves fotos, del vestit de la primera comunió, de l’anell de l’àvia que li va donar la seva mare perquè el va heretar de la seva rebesàvia... o de les seves mascotes". El degà dels psicòlegs assenyala com de dolorós va resultar per a molts pares dir als seus fills petits que el seu gosset ja no seria més a casa.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

"Semblen tonteries, ximpleries, en l’immens mar d’aquesta tragèdia, però hem de ser molt, però que molt respectuosos amb el vincle que la gent té, tenim, amb les nostres coses, amb els records, amb aquestes pertinences que conservem i formen part de les nostres vides", sentencia Ramis.

Sant Llorenç des Cardassar surt a la superfície, sí, però centenars d’aquests records han anat a parar al mar.