Dick Cheney: el gran manipulador

En una escena de ‘El vicio del poder’, el biopic que el pròxim divendres arriba als cines, se’ns mostra el cor mort de Dick Cheney. El 2012, després de mitja vida plena de gravíssims problemes cardíacs, qui durant anys va ser el vicepresident dels EUA més funest de tota la història del país es va sotmetre a un trasplantament. I en aquell moment de la pel·lícula se suggereix que, almenys fins que se n’hi proporcioni un de nou, a l’interior d’aquell home no hi ha res que bategui. La metàfora és clara: cap ésser humà amb cor podria causar el mal que Cheney va causar.

D’ell s’ha dit que és un manipulador cruel, ombrívol i sibil·lí, que va utilitzar el president George W. Bush per a les seves pròpies finalitats, i que és un sociòpata dotat de tanta empatia com HAL 9000. Se l’ha comparat amb Darth Vader, i els fets demostren que amb motiu. 

La pel·lícula recorre la carrera política de Cheney passant per la seva participació en els governs de Richard Nixon i Gerald Ford, el seu paper com a congressista, el seu exercici com a Secretari d’Estat per a George Bush pare –durant el qual va ser l’impulsor de les invasions nord-americanes de Panamà i Kuwait–, el seu fosc periple en les altes esferes del món empresarial i, sobretot, els seus anys com a vicepresident i el seu paper clau en la invasió de l’Iraq i la instauració de la tortura en l’exèrcit americà com a mètode d’interrogatori als sospitosos de terrorisme. 

Un cràpula

Però, ‘El vicio del poder’ arrenca abans, el 1963, quan el seu protagonista era un cràpula a punt de tornar a ser arrestat per conduir ebri. Després de perdre una beca a la Universitat de Yale per la seva indisciplina va treballar com a operari d’una companyia elèctrica. Immediatament la pel·lícula salta endavant en el temps fins a l’11 de setembre de 2001, quan Cheney ja està en camí de convertir-se en un dels homes més poderosos del segle XX. ¿Com va passar una evolució tan radical?

Sembla ser que, tot i que Cheney mai va tenir el magnetisme que es pot esperar en un líder polític, va compensar aquesta carència sabent estar sempre en el moment i el lloc adequats. Però en tot cas aquell tipus mai hauria aconseguit res de no ser per la seva dona, Lynne, o almenys això sosté la pel·lícula; segons aquesta, al principi del seu matrimoni ella li va llançar un ultimàtum: «Promet-me que tindràs el coratge de ser algú a la vida, o et deixo». Ell va mantenir la seva promesa, i la resta del món va pagar-ne el preu.

 

Valors conservadors

El retrat que ‘El vicio del poder’ fa del seu matrimoni respon a una visió shakespeariana de la moral política: darrere de tot home dolent hi ha una dona encara pitjor. Lynne escollia la roba del seu marit i li corregia els seus discursos; i en la seva vida pública, que durant anys va utilitzar per defensar els valors conservadors des de tots els fronts, va demostrar tenir de ferotge tot el que ell tenia de flegmàtic. Parlem d’una dona que va escriure una novel·la sobre un vicepresident dels Estats Units que moria –en braços de la seva amant– i era substituït en el càrrec per la seva dona. I es diu que va ser ella la responsable que la parella acabés distanciant-se de la seva filla menor, Mary –lesbiana casada amb una altra dona–, per poder recolzar la carrera política de la més gran, Liz.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

No obstant, en última instància, va ser ell, i no ella, qui va establir les bases del món posterior a l’11-S, en el qual la democràcia està ferida i imperen els fets alternatius i l’autoritarisme es propaga. Per explicar l’existència d’una figura com Cheney no n’hi ha prou amb una Lady Macbeth, i ‘El vicio del poder’ no ofereix cap altre argument definitiu sobre això. Almenys, això sí, deixa clara la importància de fer tot el possible per impedir que algú així existeixi de nou.