Els sis millors capítols d''Els Soprano'

'ELS SOPRANO’

Temporada 1. Episodi 1.

Com a bon episodi pilot, presenta els personatges rellevants i les situacions de base, així com un dels escenaris centrals, la consulta de la psiquiatra clínica Jennifer Melfi, a qui acudeix el ‘capo’ mafiós Tony Soprano després d’un atac de pànic. Un gàngster va a teràpia, una cosa absolutament inesperada en qualsevol tipus de ficció fins ara. Per tant, aquest episodi inicial es construeix en ‘flashback’ a partir de les explicacions que Tony li dona a Jen sobre el que va passar el dia que va tenir el col·lapse. “El matí que vaig emmalaltir vaig estar pensant: millor estar en alguna cosa des de l’inici. Vaig arribar massa tard a això, ho sé. Encara que últimament sento que vaig arribar al final. El millor va acabar”, li explica Tony. “Molts nord-americans senten el mateix”, contesta Jen. El final de l’esbombat somni americà segons David Chase, director i guionista d’aquest primer episodi. Apareixen els ànecs a la piscina, les controvèrsies amb la mare, les pallisses i reunions a la terrassa del cafè. ‘Els Soprano’ començava en gran.

‘UN TIPUS ENTRA AL DESPATX D’UNA PSIQUIATRA’

Temporada 2. Episodi 1.

Al ser el primer episodi d’una nova temporada, recapitula en les primeres imatges en quina situació es troben els protagonistes de la sèrie. Ho fa amb el fons musical d’‘It was a very good year’, la cançó de Frank Sinatra, en la qual un home recorda els seus amors en diferents etapes de la vida. La mare de Tony és a l’hospital, l’oncle Junior és entre reixes i Jennifer Melfi rep els clients en una habitació de motel. Però tot i que Christopher, el nebot i protegit de Tony, veu per televisió un film de gàngsters amb Edward G. Robinson, aquest és l’episodi recordat per la imitació que, en el Bada Bing, Silvio Dante fa d’Al Pacino en la saga ‘El padrí’. Encarnat per Steven van Zandt, conegut també com a Little Steven en les seves funcions de guitarrista de Bruce Springsteen, Silvio homenatja el cèlebre mafiós alhora que se’n riu. No és només un acudit que Tony i companyia aplaudeixen d’allò més: les pel·lícules de Coppola sobre els Corleone són molt importants per a la família Soprano.

‘DISTORSIONS’

Temporada 2. Episodi 13.

La segona temporada acaba amb una intoxicació i un assassinat: és l’episodi en el qual Tony, Silvio i Paulie maten un dels seus amics, Pussy Bompensiero, després de descobrir que col·labora des de fa un any i mig amb l’FBI. La seqüència succeeix en un petit barco i comença suaument, amb l’estàndard ‘Baubles, bangles and beads’, de Frank Sinatra i Antonio Carlos Jobim. Però és un miratge. “Eres com un germà per a tothom”, li diuen abans de cosir-lo a trets. Tony i els seus dos companys aparenten fredor, però la seqüència té el pòsit tràgic de tantes històries sobre famílies mafioses i traïcions. La mort de Pussy ve precedida de la febre i els malsons que té Tony després de menjar peix en mal estat. En els seus deliris, entre vòmits i diarrees, el protagonista té tres somnis premonitoris. En un es cala foc, però abans observa que Pussy no hi és. En un altre, mata un amic íntim. I en el tercer, Pussy és un peix que parla i li confessa que treballa per al Govern. 

‘L’EMPLEAT DEL MES’

Temporada 3. Episodi 4.

En un episodi pròdig en afortunades sentències (“Ser pare és un curro més fort que totes les altres coses”, deixa anar impertèrrit el mafiós Tony), el veritable protagonisme recau en Jennifer Melfi. Primer perquè li revela el seu mentor, el psiquiatre encarnat pel cineasta Peter Bogdanovich, el nom del seu pacient. Segon, perquè just després de dir-li a Tony que potser hauria de canviar de metge i de teràpia, Jen és violada en les escales d’accés a un pàrquing. A causa d’un error burocràtic en la seva detenció, l’agressor és posat en llibertat. Més tard, en un pla tan tens com sarcàstic, la doctora descobreix que el violador és l’empleat del mes d’una hamburgueseria. Durant la meitat de l’episodi, Jen es debat entre explicar-l’hi o no a Tony perquè la vengi. En l’última escena, en plena sessió, ell li pregunta: “¿Vols dir-me alguna cosa?”. “No”, contesta ella en un sec i rotund final d’un capítol on la temptació de la violència ha posat els personatges a un mateix nivell.

‘PINE BARRENS’

Temporada 3. Episodi 11.

Aquest magistral capítol vindria a ser com una fuga abstracta en la sèrie. Hi veiem la importància que en la vida de Tony està adquirint la seva amant, Gloria Trill (interpretada per Annabella Sciorra), a la qual ha conegut en la consulta de la psiquiatra: Tony li diu a Jennifer que estar amb Gloria el fa més feliç que tota la teràpia i el Prozac junts. Hi veiem també una reunió familiar dels Soprano. Però el nucli de l’episodi es troba en un bosc nevat a la zona de Pine Barrens, on Christopher i Paulie divaguen sobre l’existència mentre es moren de fred perseguint un pinxo rus malferit. Certament, resulta un episodi molt a l’estil dels germans Coen. No en va està dirigit per l’actor Steve Buscemi, un dels protagonistes de ‘Fargo’, un altre enorme exemple de ‘thriller’ abstracte i nevat. Del guió se n’encarrega Terence Winter, que una dècada després crearia una altra gran sèrie de gàngsters, ‘Boardwalk Empire’, protagonitzada precisament per Steve Buscemi.

‘FET A AMÈRICA’

Notícies relacionades

I van arribar les dones difícils (a les sèries de TV)

David Chase, 'auteur' de televisió

Temporada 6. Episodi 21.

El final d’una sèrie sempre és insatisfactori. Va passar amb ‘Twin Peaks’ i ‘Perdidos’. Passarà també amb ‘Black mirror’. El telespectador abandona els seus companys de viatge durant tres o més temporades. Hi ha un duel. Però el final d’‘Els Soprano’ és majúscul. Robert McKee, el guru del guió, ha escrit al seu llibre ‘El diálogo’ (Alba) en relació amb l’intent per part de Tony de seduir Jen que “el valor principal de la vida de Tony és el poder. La seva disfressa de Romeo emmascara una gana subconscient, no de sexe, sinó de possessió. Necessita dominar l’única persona que ha exercit algun poder sobre ell en tota la seva vida, la doctora Melfi”. Però el poder s’esvaeix. Tony Soprano ja no és el que era. Per això el final de la sèrie, aquest ‘smash cut’ (tall que impacta l’espectador) radical en l'epíleg familiar en un restaurant, ho acaba tot alhora que ho deixa tot en suspens. Com li va explicar John Banville a Rodrigo Fresán, “el món es divideix entre els que pensen que el final de la sèrie és absolutament perfecte i els que el consideren una estafa”.