UNA EPIDÈMIA DEL SEGLE XXI
¿Fa falta un ministeri per combatre la solitud?
zentauroepp21774357 a woman sits on a park bench with her dog along the waterfro190111171606 /
Nou milions de britànics se senten sols sovint o sempre. Fins al 75% dels avis viuen sense ningú que els acompanyi i 200.000 poden passar fins un mes sense tenir una sola conversa amb un amic o familiar. Aquest va ser el diagnòstic d’una comissió governamental que va donar la raó a l’OMS quan, el 2017, va alertar que el Regne Unit era el país europeu amb un índex més elevat de persones que se senten soles. A causa de les dimensions del problema, el gener del 2018, la primera ministra Theresa May va crear el Ministeri de la Soledat.
Un problema social
A Espanya, tot i que les xifres són més baixes, la soledat es considera també un problema social. I tenint en compte que tot apunta que encara augmentaran més les persones amb aquesta percepció, ¿seria convenient seguir la iniciativa britànica? “Realment s’ha creat un debat molt important i el desembre es va aprovar al Congrés una proposició no de llei per incrementar la sensibilització sobre la soledat no desitjada i crònica de les persones grans. Això ha sigut possible per tot el que ha suscitat per la creació d’aquest ministeri que uneix iniciatives que també es desenvolupen des de fa anys en altres països, com el ‘Projecte Monalisa’ (França)”, assegura la psicòloga Regina Martínez.
“És un tema que cap professió sent seu”, assegura la investigadora Laura Coll i Planas
Segons la seva opinió, la creació d’un organisme dona visibilitat al problema, però no necessàriament ha de generar polítiques que millorin la situació. Això sí, a la Gran Bretanya ja han fet algun pas important, com en la prescripció social. “El metge que detecta que el pacient està o se sent sol, en comptes de receptar-li un medicament per a la depressió, li recomana participar en activitats de socialització del barri”, explica. Mesures que, segons Martínez, també s'apliquen a Espanya, com és el cas del ‘Projecte Radars’.
Abordatge intersectorial
“És un tema que cap professió el considera seu. Està clar qui diagnostica i qui tracta una malaltia, però la solitud, un tema molt psicològic, toca molts perfils professionals. Des de la treballadora social fins al caixer del súper –explica la investigadora Laura Coll i Planas–. Les polítiques de salut pública han de ser intersectorials, perquè tenen a veure amb la salut, la vivenda, el treball o el benestar social– i necessitem que l’abordatge sigui clar”.
Posa d’exemple l’urbanisme: com estan disposats els carrers o que hi hagi o no bancs on xerrar pot facilitar o fer impossibles les xarxes socials. L’assumpte, afegeix la inves-tigadora, no passa per ser condescendent amb els ‘pobrets’ que viuen sols, sinó per apoderar-los i impulsar un canvi estructural més gran.