Mario Vaquerizo, viu com la pólvora i simpàtic

Mario Vaquerizo Caro (Madrid, 1974) està malaltó. Un sobtat dolor a les cervicals va empitjorar notablement fins a deixar-lo postrat al llit sense gairebé poder moure’s, la qual cosa és un malson per a tothom, però encara més per a un belluguet com ell que ni sap, ni pot ni vol quedar-se quiet.

Després d’unes informacions confuses sobre això, centrades en un insuportable mal d’esquena, sembla que el que té és unaartrosi crònica, malaltia més propera a la molèstia permanent que a la tragèdia definitiva. Els metges li han dit que, a base d’analgèsics i altres potingues –més les sopetes que li prepara la seva estimada dona,Olvi(Alaskaen el món artístic)–, s’anirà recuperant lentament fins a tornar a la seva vida normal, tot i que pot ser que es vegi obligat a baixar una miqueta de ritme, que no és trepidant, és el següent.

Després de casar-se amb una celebritat local,Mariotambé s’hi va convertir. Va començar de periodista, va passar a fer de mànager d’algunes actrius –Leonor Watling, per exemple– i, d’allà, cap amunt: va crear el grup de postureig popNancys Rubias(en què ell adopta el personatge anomenatNancy Anoréxica) i es va dedicar a aparèixer en tots els programes de televisió que reclamaven la seva presència.

Diuen els que el coneixen que és un paio extremadament simpàtic, afectuós i bona persona. Els que mai ens l’hem creuat tenim una opinió sobre ell que oscil·la entre la simpatia i l’hostilitat, depenent del peu amb què ens hàgim aixecat.

Frivolitat

Marioocupa un lloc intermedi entre els dos models de ‘celebrities’ que disfrutem a Espanya: els que són famosets per la patilla –concursants d’algun ‘reality show’, instagramers, oportunistes sexuals, ‘influencers’ i tarambanes diversos, resposta local, tots ells, a l’univers de lesKardashianiParis Hilton– i els famosos que fan alguna cosa, tot i que sigui malament –cantants, actors, presentadors de televisió, ‘socialités’d’estar per casa a l’estil de Carmen Lomana–. Mario Vaquerizono sap fer res bé, a part de ser un professional de la simpatia i la frivolitat. Les seves Nancys Rubias són un acudit sense gaire gràcia en què cap d’ells sap tocar cap instrument i que solen actuar amb un ‘playback’ gravat per músics de veritat. Estan especialitzats en versions atroces de cançons d’èxit, com el seu ‘Me da igual’, que era un tema d’Icona Pop però amb uns arranjaments i una lletra de jutjat de guàrdia.

Per no desentonar amb els seus companys,Mariocanta d’una manera que fa pena sentir-lo: Alaskano ha après a cantar en 40 anys, però ha sabut substituir els miols de la seva època a Kaka de Luxe y los Pegamoides per una veu de to profund i sever que passa per bona, sobretot entre aficionats a l’electrònica sense gaire criteri, com demostra l’èxit del duo Fangoria, que forma juntament ambNacho Canut.

En realitat,Mariono canta, brama. No se sap ben bé qui ha comprat els cinc discos publicats fins ara per les Nancys Rubias, però encara resulta més incomprensible per al rocker amb fonament que se’ls permetés exercir de teloners de The New York Dolls al seu pas per Madrid fa uns quants anys, després de la reunificació dels que quedaven vius de la formació original, la catastròfica carrera dels quals –alcohol, drogues, desordre, caos i l’oportuna aparició deMalcolm McLarenper acabar-los de rematar– es resumeix en un primer disc esplèndid i un segon prescindible que semblava fet amb descarts del primer.

També s’ignora d’on van sortir els diners per rodar un videoclip al Museu Liberace de Las Vegas –avui xapat per falta de públic–, però va quedar prou bé.

La principal utilitat de les Nancys Rubias ha sigut participar de comparses en el programa de MTV ‘Alaska y Mario’, que va tenir bastant èxit i un pressupost que va permetre aMarioplantar-se als Estats Units i al públic, comprovar que, malgrat els esforços d’Alaska, l’home no aconseguia parlar anglès ni que el matessin. De fet, tampoc parla espanyol, sinó una variant del madrileny popular amb què es comuniquen els habitants del barri de Vicálvaro, on el nostre heroi va passar la seva infantesa i adolescència.

Desvergonyiment

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Mario Vaquerizotambé ha publicat algun llibre que no s’ha venut malament. La seva actitud vital i creativa se sustenta en el desvergonyiment, així que es pot dedicar al que vulgui. El seu talent és bàsicament social i consisteix a caure bé a tothom, tot i que de vegades depengui de l’estat d’ànim del receptor: jo, quan m’aixeco de bon humor, m’afegeixo a la simpatia generalitzada pel personatge, però si em desperto de mal cafè, no ho puc negar, l’escanyaria amb les meves pròpies mans.