L'èxit de Zuckerberg

Facebook no va néixer en un garatge com Apple o HP. La que seria la xarxa social més gran del món va prendre forma en una habitació de la residència de la Universitat de Harvard on vivien els seus fundadors: Mark Zuckerberg, Andrew McCollum, Dustin Moskovitz i Chris Hughes. Xavals de 18 anys de famílies riques aficionats a programar, capaços de passar-se tot el dia en samarreta i endollats al portàtil, sense gairebé trepitjar algunes de les classes més cobejades del món.

Si han vist ‘La xarxa social’, la pel·lícula amb guió d’Aaron Sorkin que va aconseguir vuit Oscars el 2011, la història més o menys la saben. Però, com sempre, hi ha més coses. Facebook també és la història de com un setciències de 18 anys amb supernotes en ciències, llatí i grec, i aficionat a l’esgrima, té la visió, el coratge i el talent per formar un equip amb què desenvolupar l’empresa que presumeix de ser la multinacional que més ràpidament ha crescut al món, que avui val en borsa tres vegades més que Coca-Cola i que dona marges de benefici del 46%. Per això, i malgrat el seu sou d’un dòlar, és avui la cinquena persona més rica del món, segons Forbes.

Amb un nombre d’usuaris més alt que la població de la Xina, Facebook Inc, propietària també de Whatsapp i Instagram, ha arribat en 15 anys a ser el gegant publicitari més important després de Google i l’empresa número 77 del món cotitzada en borsa. Té més de 35.000 empleats, oficines a 55 ciutats (a Espanya, a Madrid), 15 centres de dades i empreses subsidiades per a publicitat i revisió de continguts.

Peces del pla

Zuckerberg ja va mostrar a Harvard la seva vocació. En l’únic curs que hi va estar va arribar a crear fins a 12 programes (alguns de propis i d’altres per encàrrec) que anaven de puntuar les cares dels seus companys d’universitat, saber quines assignatures triaven els altres i determinar el grau de relació entre estudiants.

Peces petites que acabarien encaixant en un mateix puzle. Però no va anar amb gaire cura i la universitat va estar a punt d’expulsar-lo per violar la privacitat. Una cosa similar a la que passaria anys després amb la Comissió Europea i el Govern dels EUA.

Zuckerberg, amb 18 anys, ja tenia clar que amb The Facebook, un directori en què els estudiants podien presentar-se als altres i que era la versió web de les guies d’estudiants, crearia una empresa. Fins i tot va establir contractes amb els seus companys de quart. Van presentar el servei. Era el 4 de febrer del 2004. El 2017, com que no aconseguirien que es llicenciés mai, Harvard li va fer una graduació honorífica en Lleis perquè pronunciés un discurs inspirador als seus alumnes.

Grups i experiències

Facebook, originalment, va estar dos anys com una aplicació només per a estudiants, i no va assolir l’èxit fins que van decidir obrir-la a tothom. El 2006 va rebutjar la seva primera oferta de compra –Yahoo va arribar a oferir mil milions de dòlars i Google, 15.000 milions un any després–, i segons el periodista David Kirpatrick al seu llibre ‘L’efecte Facebook’, les fotos van ser el puntal de l’èxit. Això i donar un toc, per cridar l’atenció d’algú. D’allà al ‘m’agrada’, la base de tot l’esquema publicitari, va ser un pas.

L’èxit va ser devastador i en cinc anys van arribar als 200 milions de persones. El 2009 era l’aplicació de moda i havia passat per sobre de Friendster, Orkut, MySpace (la va depassar en usuaris el 2008) o Fotolog, per citar-ne algunes.

Els usuaris es van enamorar dels grups (que permetien crear petites comunitats que han arribat a organitzar-se fins i tot de forma política), de les fotos i vídeos, l’agenda d’aniversaris o les fotos de vacances. De sobte, tenies accés a la vida dels altres en una espècie d’“Hola dels teus”.

Entre magnats

I l’universitari que no netejava les cases que llogava per treballar i viure amb el seu equip es va escarrassar per aprendre gestió de tot aquell que li podia aportar alguna cosa. Es va oferir com a becari-noi per a tot de Don Graham, el gerent del ‘Washington Post’, que seria un dels seus grans amics i, al llarg de la seva carrera, va ser esponja de Ballmer, els fundadors de Google i Steve Jobs.

Un dels primers a finançar-los va ser Peter Thiel, el polèmic magnat fundador de Paypal i després avalador de Trump en el món tecnològic nord-americà. També Microsoft, que manté un molt petit percentatge de la xarxa social des del 2007, gràcies a Steve Ballmer, que va voler assegurar-se un peu en una companyia que va intentar comprar i no va poder. Zuckerberg se les ha enginyat per continuar tenint el percentatge més elevat: primer amb tres cadires en el consell d’administració. Ara amb el 17% del capital. 

Entre els amos de Facebook hi ha també Elevation Partners, el fons que té Bono, el cantant d’U2, amb altres socis; el milionari d’origen rus Yuri Milner, amo del rival de Facebook a Rússia, VKontakte; Goldman Sachs, i alguns empleats o inspiradors de Facebook, inclosos Sean Parker, el creador de Napster i Plaxo, i el primer inversor a Spotify.

El cavall de Troia

Zuckerberg sempre va voler convertir la seva xarxa en una plataforma global i “connectar tot el planeta”, diu. Per a això va obrir la xarxa a aplicacions d’altres desenvolupadors, que podien oferir jocs (Zynga va fer un imperi amb ‘Farmville’), tests de personalitat o aplicacions per felicitar els aniversaris. Kirkpatrick explica que Zuckerberg estava francament decebut perquè deia que la majoria eren “molt tontes”, i només li agradava Causes, desenvolupada pel seu amic Sean Parker, que permetia donar donatius a oenagés.

Però l’obertura de la plataforma (han arribat a muntar congressos com l’f8 per exhibir-les) s’ha convertit també en el cavall de Troia i el principi de tots els seus mals: des de Cambridge Analytica a un munt de problemes de seguretat. Els desenvolupadors han tingut accés a dades dels usuaris sense que Facebook hagi fet res per impedir-ho, i només quan els escàndols han esclatat a Facebook hi han intervingut.

Perquè molts van descobrir aviat que els algoritmes de l’empresa de Zuckerberg –fill d’una psiquiatra– eren tan manipulables com la ment humana. La campanya presidencial d’Obama  el 2008 el va descobrir camp de proves polític, incorporant el cofundador Chris Cox. Naixia la viralitat política.

A més, la xarxa permetia que cada usuari visqués en una bombolla ideològica en què només s’envoltava dels que havia triat escoltar, i hi va haver qui va voler explotar aquests baixos instints per difondre notícies falses, que van afectar des de les eleccions presidencials dels EUA a la crisi humanitària dels rohingyes, a Birmània, amb mentides que incitaven a l’odi.

L’expansió

Zuckerberg ha sigut prou llest com per absorbir allò que li podia fer ombra. Va comprar Instagram el 2012 i la va convertir en l’aplicació preferida per als joves després d’intentar adquirir Snapchat i que els seus amos el rebutgessin. Només va haver de copiar la funció estrella del nou competidor: esborrar, a les 24 hores, els missatges dels ‘Stories’.

Notícies relacionades

300 'likes' i l'algoritme et coneix millor que tu mateix

Com la xarxa ens ha canviat la vida

Whatsapp, l’aplicació estrella de missatgeria, també forma part de l’univers Facebook des del 2014. Zuckerberg ha confirmat aquest dimecres en la presentació dels últims resultats de la companyia que vol unir la infraestructura de missatges de totes, encara que mantenint la privacitat punt a punt.

Ara apunta a llançar el seu propi ‘hardware’, amb les ulleres de realitat virtual Oculus i un portal que pot convertir Facebook en un segon Second Life.