Estrena de 'Tres idénticos desconocidos': Separats al néixer

Quan Bobby Shafran va arribar al Sullivan County Community College el setembre del 1980 per iniciar els seus estudis universitaris, al campus tothom es comportava com si ja el conegués. La gent amb qui es creuava el saludava efusivament, li xocaven les mans, fins i tot l’abraçaven. Les noies li feien petons, a la boca. Ell no entenia res, sobretot perquè algunes d’aquestes persones li deien «Eddy». Al cap de poca estona, un estudiant, el Michael, se li va acostar. «¿Ets adoptat?», li va preguntar. Sí. Ho era. «¿Vas néixer el 12 de juliol de 1961?». En efecte, va contestar el Bobby.

El Michael no podia creure-s’ho: aquell individu era una còpia del seu amic que havia deixat la universitat al final del semestre anterior. «¡¡Tens un germà bessó!», va exclamar. Després d’una trucada i un viatge amb cotxe durant la nit, el Bobby es va trobar davant de l’Eddy Galland, el germà de qui el van separar al néixer i de qui no havia sabut mai res. La seva peripècia va aparèixer a la portada del ‘New York Post’, des d’on va cridar l’atenció de David Kellman, que estudiava en una altra universitat de Nova York. Al veure aquelles dues cares tan sorprenentment semblants a la seva, va esbrinar el número de telèfon de la casa dels Galland. «No t’ho creuràs, però...», van ser les seves primeres paraules.

La història, en efecte, increïble, és rememorada en el magnífic documental ‘Tres idénticos desconocidos’, dirigit per Tim Wardie i que al llarg del film transita del to jovial al tràgic i ofereix alhora intriga detectivesca i reflexions científiques i filosòfiques. Per ser sincers, la millor manera d’experimentar-lo és no sabent gaire res per endavant sobre el que explica; si planegeu anar al cine en els pròxims dies, potser millor que deixeu de llegir aquest article ara mateix.

Rodant amb Madonna

Després del descobriment, lògicament, els pares dels nois van demanar explicacions a l’agència amb la qual havien tramitat l’adopció, que per descomptat era la mateixa en els tres casos. Volien saber per què uns trigèmins havien sigut separats en tres cases diferents, i per què ningú va informar cap d’aquestes famílies que el seu fill tenia dos germans. La resposta que van rebre no va ser satisfactòria; se’ls va dir que la millor opció per al benestar dels nens era repartir-los, perquè ningú hauria volgut adoptar tres nens de cop.

Aliens a aquestes hostilitats, els trigèmins es van convertir en celebritats d’un dia per l’altre. Van passar per tots els ‘talk shows’ de la televisió, en què van seduir pels seus generosos somriures i la seva tendència a acabar les frases entre ells, i els paparazzi van retratar la seva atrafegada vida nocturna. Fins i tot van fer una aparició estel·lar en la comèdia ‘Buscant la Susan desesperadament’, protagonitzada per Madonna. Allò els encantava; disfrutaven de l’atenció rebuda, de l’espectacle i de la companyia mútua.

No va trigar a quedar clar que les similituds entre tots tres no es limitaven a l’aspecte físic. Tenien el mateix quocient intel·lectual, i les seves rialles sonaven exactament igual. Tots eren amants del menjar italià malgrat haver crescut en famílies jueves, i fumaven la mateixa marca de tabac. Tots tres afirmaven haver perdut la virginitat als 12 anys, i compartien predilecció per les dones grans.

És cert que entre ells també hi havia diferències; el Bobby era callat i meditabund, l’Eddy desprenia calidesa i generositat, i el David mostrava seguretat en si mateix i do de gents. No obstant, després de gairebé dues dècades de separació, els vincles sanguinis es van reafirmar immediatament. Els germans se’n van anar a viure junts en un apartament a Manhattan i, poc després, van obrir un restaurant –amb el nom, és clar, de Trigèmins– que atreia un munt de turistes i que, amb el temps, seria el desencadenant de la seva separació.

Els tres germans tenien una altra cosa en comú: tots havien patit episodis de depressió al llarg de la vida. A la pel·lícula, el Bobby recorda que solia donar cops de cap contra el bressol quan era un nadó, i el David atribueix aquests comportaments a l’ansietat provocada per la separació. En l’adolescència, tant ell com l’Eddy van passar temporades en hospitals psiquiàtrics, i el Bobby va estar immers en la mort d’una dona gran durant un robatori, el 1978.

Amb el temps, el dia a dia del restaurant va començar a posar en evidència desavinences entre els trigèmins, i el Bobby va decidir abandonar el negoci. La decisió va ser un cop dur per a l’Eddy, que donava una importància desmesurada a la relació amb els seus germans. La seva obsessió va arribar a ser tan gran que, cada vegada que el David i la seva dona, la Janet, canviaven de casa, ell també es mudava per ser a prop d’ells. Va ser precisament la Janet qui va trobar el cos sense vida del seu cunyat, el juny del 1995.

Rates de laboratori

Dos mesos després del suïcidi de l’Eddy, el periodista novaiorquès Lawrence Wright  va publicar un article en què revelava un estudi secret emprès a començaments dels 60 pel psicòleg Peter Neubauer, un jueu austríac que havia fugit de l’Holocaust. Pel que sembla, els trigèmins estaven entre un grup més nombrós de germans múltiples novaiorquesos que havien sigut separats els uns dels altres sense informar ni els pares biològics ni les famílies adoptives. «Vam ser tractats com rates de laboratori», es lamenta el Bobby en el documental. 

Sobre el paper, l’objectiu de l’experiment era trobar arguments determinants amb què contestar un dels grans interrogants en el món de la psicologia: ¿¿La conducta humana està predeterminada per la genètica o és modelada per l’entorn? Això explica que cada germà s’hagués criat en un estrat social diferent del dels altres dos: el Bobby va créixer en una família de classe alta; l’Eddy, en una de classe mitjana, i els pares del David eren humils treballadors. I explica també que, al llarg de la seva infància, rebessin visites periòdiques d’examinadors que els observaven i els prenien notes. Mentre explica tot això, ‘Tres idénticos desconocidos’ planteja interrogants sobre el paper de l’ètica en la recerca científica; i per fer-ho situa l’estudi de Neubauer en el seu just context: els anys 60, un temps d’auge per a la psicologia durant el qual es van emprendre altres assajos pertorbadors, com l’Experiment Milgram i l’Experiment de la Presó Stanford. Cada un mereix el seu propi article.

Estudi secret

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Quan l’article de Wright va sortir a la llum, la premsa va intentar parlar amb Neubauer; ell es va negar a parlar dels seus mètodes i les seves conclusions perquè, va assegurar, els resultats serien publicats tard o d’hora. Però no van veure mai la llum i, després de la mort del doctor el 2008, van ser dipositats als arxius de la Universitat de Yale, i l’accés està restringit des d’aleshores i fins al 2065. Mentrestant, segons afirma en una de les revelacions més impactants de la pel·lícula un dels que al seu dia van ser assistents de Neubauer, almenys quatre de les persones que van participar com a conillets d’Índies en l’estudi continuen actualment sense saber que tenen un o diversos germans bessons. 

¿¿Són els trigèmins producte de l’ADN o de les circumstàncies? Al final de ‘Tres idénticos desconocidos’, per primera vegada durant el metratge, el Bobby i el David s’asseuen junts davant la càmera, i la imatge il·lustra a la perfecció les limitacions de la genètica. Als 19 anys eren indistingibles; als 57, amb un simple cop d’ull n’hi ha prou per diferenciar-los. A hores d’ara, la similitud més gran entre tots dos és la ràbia que els consumeix.