ENTREVISTA
Banu Cennetoglu: «Uso les meves possibilitats com a artista per donar visibilitat a 'The list'»
La creadora turca reivindica que la difusió dels 35.597 morts documentats promou la solidaritat i apel·la a la resistència contra les polítiques en matèria d'immigració
zentauroepp46829246 mas periodico banu cennetoglu190207175216
El 2002, Banu Cennetoglu estudiava fotografia a la Rijks-akademie d’Amsterdam. Navegant per la xarxa, a la pantalla va aparèixer el document que United for Intercultural Action –conglomerat d’oenagés que treballen en favor de migrants i refugiats– havia iniciat el 1993 i havia anat alimentant amb informació de diverses fonts. La cascada de noms, edats, gènere, orígens i causes de mort de persones que morien a l’intentar emigrar a Europa la va sacsejar de dalt a baix.
¿Recorda el primer impacte que li va produir la visió de la llista?
Recordo que vaig pensar: «L’he de posar a disposició d’aquells que no tenen intenció de buscar aquest document». Vaig sentir que havia de crear les condicions perquè aquells que mai entrarien a la web de United s’ho trobessin en la seva vida ordinària, a l’anar a la feina o al llegir el diari al matí. Vaig decidir negociar espais per a trobades no negociades. Vaig descarregar el document en PDF i, en cooperació amb ells, des de fa anys miro de fer visible la seva informació.
Es podria inferir que fa art a partir de la gran fossa comuna. ¿Li inquieta aquesta impressió?
Jo no faig art a partir d’una fossa comuna. Faig servir les possibilitats de ser una artista per donar visibilitat i continuïtat a ‘The list’.
Fa 16 anys que està en aquest projecte. ¿Quin impacte polític directe diria que ha tingut?
Crec que 'The List' no té un impacte directe i ràpid en el canvi polític. Per això la seva freqüent visibilitat és tan important. Un altre propòsit és que la seva presència i continuïtat són part de la solidaritat i la resistència referent a això. L’única manera de provocar un canvi és que tots comencem a pensar sobre la nostra part de responsabilitat en aquestes morts i hi incorporem les conclusions. Jo espero que la persona que llegeixi una sola pàgina d’aquest document no pugui normalitzar el tema i prengui mesures.
Personalment, ¿de quina manera diria que se sent concernida?
De manera indirecta i inconscient, donem suport a aquestes polítiques pel que triem comprar, el que triem menjar, qui elegim votar, amb quin silenci decidim quedar-nos... Al quedar fora de la nostra vista, fàcilment pot quedar fora de la nostra ment i, per tant, la seva normalització és aterridora.
La realitat demostra que la ultradreta va traient cada vegada més renda electoral dels migrants.
El veritable problema és que un discurs tan discordant i superficial com el de la ultradreta trobi ressò en les persones que no volen pensar i confrontar.
Algunes de les institucions que financen el projecte estan implicades, directament o indirectament, a no frenar les morts.
Tots participem en les circumstàncies locals i internacionals que han portat aquestes morts, a través del que triem o no elegim, al que no estem disposats a renunciar. Una de les maneres d’afrontar-lo és ser part de la negociació, convidar els altres a ser-ne part, de vegades fins i tot a obligar.
¿Quins governs s’han negat en rodó a exposar 'The List' i amb quins arguments?
La primera circulació a Amsterdam, el 2007, ens va costar cinc anys. La principal raó era la nostra insistència en què The list no era una obra d’art. Des d’aleshores, tota col·laboració ha resultat realment difícil, però ho hem anat aconseguint.
L’ha portat al seu país, Turquia, finançat per la UE per contenir el flux migratori.
'The List' es va distribuir a Istanbul el 2012 i el 2015. En el 2012, van circular, entre el 15 i el 23 d’octubre, 49 pàgines de 'The List' en turc, en el marc del projecte 'Europe’n' en cooperació amb la galeria d’art SALT d’Istanbul, però també en els projectes Ölçek, Mertebe i Tedbir a diverses zones de la ciutat, així com 150 cartells publicitaris al metro. En aquell temps no existia encara l’acord entre la UE i Turquia, i entre la ciutadania que veia ‘The list’ vaig observar confusió i dificultats per passar a l’acció, potser per la falta de coneixement o per falta d’empatia.
«L’única manera
de provocar un
canvi és que
pensem en
la nostra part de
responsabilitat»
El 2015, quan van ingressar al continent més d’1,5 milions de persones, les relacions entre la UE i Turquia havien millorat.
El cicle polític havia canviat molt. Diria que la percepció que les morts que apareixen a ‘The list’ són morts polítiques és bastant llunyana. Llevat que la visibilitat pública de les reaccions sigui dominant, per exemple, com el que va passar a Liverpool [on va ser vandalitzada per grups d’ultradreta], no és possible entendre com reaccionen els que es planten davant de la llista. Diria que troben en la seva lectura les seves pròpies inferències.
Hi ha reaccions que l’han d'esperançar.
El 9 de novembre del 2017 el diari alemany 'Tagesspiegel' va distribuir 'The List', ho va veure una persona que viu a Barcelona, i va sentir que el document havia de ser traduït a l’espanyol i al català. Ell i tres amics s’hi van posar i van començar a penjar la llista a moltes biblioteques. Avui la llegiran a EL PERIÓDICO gràcies a l’Associació La Llista Oblidada.
Si ‘The List’ és un projecte i no un “projecte artístic”, ¿com ha donat sortida a la seva creativitat aquests anys?
'The List' no pot ser una obra d’art, però insisteixo que utilitzo els meus recursos, contactes i possibilitats com a artista per donar-li visibilitat. Totes les negociacions al seu voltant són part de la meva pràctica, artística i no artística.
Queda clar. També està atenta als que sobreviuen. Va fotografiar un grafiti a Atenes que deia: «Being safe is scary» [«Estar segur fa por»]. ¿Ha reflexionat sobre els migrants que van escapar a la llista?
Vaig prendre aquesta foto el març del 2016, quan Turquia va firmar l’acord il·legal amb la UE. El grafiti era en un mur davant una casa de recolzament per a immigrants organitzada per estudiants a l’entrada de la Universitat Tècnica d’Atenes. Més tard, vaig portar la frase a la façana del Museu Fridericianum, manllevant la tipografia del mateix museu per al projecte Documenta 14.
Una frase demoledora.
És una frase escrita per algú obligat a abandonar la seva llar perquè no se sentia segur i que pretén confrontar-nos amb els conflictes i temors que experimenta al final. La nova mostra en el Fridericianum va assenyalar aquells que pensen que estan segurs i no volen saber amb qui estan cooperant de cap manera. Si llegeixen amb atenció ‘The list’, veuran que les polítiques d’immigració aplicades als supervivents són les mateixes polítiques que porten d’altres a la mort.
Notícies relacionades¿Com li ha canviat a vostè 'The List'?
Vaig aprendre que cal seguir, tot i que no la llegeixi ningú.
