El Mediterrani: la frontera més perillosa

Fa temps que vaig manllevar la noció de 'necropolítica', encunyada pel filòsof camerunès Achille Mbembé (amb arrels òbvies a Foucault), per mirar d’explicar la insensatesa del model de polítiques migratòries i d’asil que practiquen bona part dels Governs dels països del nord (del centre, si ho prefereixen), destinataris de moviments massius de persones. Polítiques que, segons el meu parer, en el cas europeu estan inevitablement vinculades amb aquesta conseqüència terrible de la qual es parla en aquest monogràfic, amb motiu del projecte de Banu Cennetoglu, 'The List' ('La Llista'): la transformació del Mediterrani (abans, mar comú) en la frontera més perillosa del món, un autèntic cementiri de nens, dones i homes, joves i adults, en la seva immensa majoria anònims. 

‘Necropolítica’

Mbembé parla de 'necropolítica' per referir-se a una concepció de la política en què la vida dels altres és objecte de càlcul i, per tant, no té valor intrínsec. Només compten aquestes vides en la mesura que compten, és a dir, que resulten rendibles o deixen de ser-ho. Segons el meu parer, aquesta concepció ha de ser relacionada amb el que ens han explicat, entre d’altres, Sassen i Bauman sobre l’adveniment d’una etapa del capitalisme en què el projecte de la democràcia inclusiva queda esquivat, i es reforcen, al contrari, els mecanismes no només de desigualtat, sinó d’exclusió i expulsió d’una part de la població respecte als beneficis del creixement econòmic.

Aquest és el tret més notable del model de capitalisme neoliberal en l’etapa actual de l’evolució del projecte del mercat global, la idea-força del qual és obtenir una desregulació que permeti alliberar-se fins i tot de la subjecció a normes bàsiques, com les que responen a la garantia de drets humans elementals, entesos com a universals. El dret a la vida, també. Així, la condició del precariat és creixentment la de caducitat o obsolescència programada, com la de les mercaderies: no afecta només el tipus de treball, sinó el mateix treballador. Per això, l’encert de la fórmula de Bauman, «indústria del rebuig humà», que es pot aplicar a les polítiques migratòries (fins i tot a les d’asil) i justifiquen la seva definició com emblemes de la necropolítica.

'No Way'

Ja sé que quan es diu això es pensa principalment en Trump i la seva obsessió pel mur i alguns d’altres assenyalen amb el dit Austràlia, amb el seu lema 'No Way', dirigit als immigrants irregulars per dissuadir-los i amb el seu afany a recloure els demandants d’asil en illes llogades per això, com la de Nauru. Però la veritat és que bona part dels governs europeus practiquen de manera descarada o vergonyosa aquesta mateixa resposta, al meu judici, ignominiosa.

Una resposta a què al·ludia l’anterior comissionat de l’ONU per a Drets Humans, el jordà Saïd Ra'ad a Hussein, quan definia així els refugiats: «These are people with death at their back and a wall in their face' ('Són persones amb la mort a l’esquena i un mur davant la cara’). No som aliens a aquesta amenaça de mort que proven de deixar enrere, perquè les nostres polítiques ignoren (i de vegades col·laboren, fins i tot, activament, i no per omissió) les causes per les quals fugen els demandants d’asil; les mateixes, per cert, en molts caos, que imposen el viatge migratori com a única opció per escapar-se de la misèria, la pobresa, la falta d’expectatives. Per no parlar de les altres causes, lligades al canvi climàtic, que ja empenyen desplaçaments massius i que tots els pronòstics asseguren que multiplicaran exponencialment les diàspores, si no actuem ara. 

Murs, tanques, fosses...

I tampoc els oferim l’acollida que necessiten, perquè ens entossudim a posar davant seu murs, tanques, fosses que els impedeixin arribar. Sí: les nostres polítiques per imposar unilateralment el control migratori han arribat a la perversió d’incloure com a objectiu prioritari dificultar que els que necessiten la protecció internacional puguin arribar a presentar-la. D’aquí la fal·làcia de continuar denominant-los refugiats, quan gran part del nostre afany està posat en obstaculitzar que puguin arribar a ser-ho. Per això erigim murs, creem camps d’internament, abandonem menors a la seva sort, paguem a tercers països sense importar-nos el seu estàndard de garantia dels drets humans, fins i tot entrenem forces que s’assemblen més a màfies que a funcionaris públics (com passa en el cas de Líbia), per externalitzar aquest control: provem per tots els mitjans de reduir al mínim el nombre de sol·licituds d’asil que ens veurem obligats a reconèixer. 

I el mateix practiquem amb els immigrants, per assegurar-nos que només arribin els que siguin estrictament necessaris per a les exigències del nostre mercat de treball i només mentre la seva presència incrementa el compte de beneficis. En aquest últim cas, en el dels immigrants irregulars, hem arribat al punt de cinisme de sostenir que la pèrdua de vides, el risc que afronten en el desesperat projecte migratori i que omple de cadàvers les sorres del Sàhara i les aigües del Mediterrani, no ens incumbeix perquè només des d’una posició bonista, frívolament irresponsable des del punt de vista polític, es pot demanar que n’assumim la seva protecció: no podem fer-nos càrrec de tota la misèria del món, es repeteix invocant la vella asserció de Rocard. Ja fem prou patrullant a l’Estret o a la zona SAR (de recerca i rescat) del Mediterrani central. S’ha d’aconseguir que no vinguin.

Deure de socors

No seré jo qui negui que, en efecte, el servei de salvament marítim espanyol i les forces armades que componen l’'operació UNAVFOR MED (Sophia)' han salvat molts milers de vides humanes, com recordava pertinentment fa uns dies el ministre de l’Interior, el magistrat Grande-Marlaska. Això és molt cert. Però no entenc que s’al·legui com a mèrit, quan es tracta del compliment estricte de deures jurídics elementals (deure de socors) i dels específics propis del dret internacional del mar. Només faltaria que no es complissin. Per això em sembla un exercici de cinisme inacceptable contrapesar aquesta obligació amb el seu teòric efecte crida: de veritat, ¿algú en el seu seny seria capaç de decidir no salvar nàufrags per evitar que hi hagi altres nàufrags? No ho crec: ni les persones que patrullen en llanxes de la Guàrdia Civil, ni les que ho fan als vaixells de l’Armada, ni, sens dubte, els pescadors que pesquen en aquestes aigües. Saben que és la seva obligació, tot i que sàpiguen també que aquests que rescaten, gairebé amb tota seguretat, no seran els últims. N’hi haurà més.

‘Efectes col·laterals’

Però sembla que els nostres governs europeus han assumit que aquests cadàvers anònims són efectes col·laterals, la responsabilitat exclusiva dels quals remetria, d’una banda, a la inconsciència (la desesperació) d’aquesta pobra gent i, d’una altra, a la criminal avarícia de les màfies. Se’ls hauria de recordar que si les màfies fan negoci és perquè hi ha un mercat. La primera causa d’aquest peculiar mercat és el conjunt de factors que creen l’efecte sortida i contra els quals no lluitem decididament amb la mal anomenada política de cooperació, encaminada més aviat, moltes vegades, a incrementar la nostra quota de negoci en aquests països.

Però és que, a més, no lluitem eficaçment contra els contractants i intermediaris que es beneficien d’aquest mercat clandestí. Per exemple, quan ens neguem a ampliar les vies legals i segures per arribar a treballar i a buscar feina. És aquest mercadeig el que assegura la precarietat de la condició dels treballadors estrangers i, per tant, garanteix el benefici desmesurat dels que hi trafiquen i els exploten. 

Vides humanes, com la meva o la seva, lector. Perquè respectar el dret a la vida és sobretot respectar la vida d’aquests altres, que són tan dignes com nosaltres. I no ho són si els reduïm a xifres, sepultats per la sorra o les aigües, o a sigles anònimes (N.N.), mal inscrites en precàries tombes. Per això la importància de campanyes com #UnsereToten (#OurDead, en anglès) de l’ONG alemanya Sea Watch, per recopilar els noms dels morts, el treball de forenses com Cristina Cattaneo o Jose Pablo Baraybar o, ara, aquest projecte artístic de Banu Cennetoglu. Perquè cadascun dels éssers humans té un nom. I el que no es diu pel seu nom, no existeix.  

Notícies relacionades

Helena Maleno: "L'extrema dreta i l'esquerra executen les mateixes polítiques de mort"

Així moren els migrants intentant arribar a Europa

Javier de Lucas és catedràtic de Filosofia del Dret i director de l’Institut de DDHH de la Universitat de València.