Òscar Camps fa avergonyir Europa

Òscar Camps, el propietari de Pro-Activa Serveis Aquàtics, va experimentar un gir de guió el 2 de setembre del 2015. La visió del cadàver del nen Aylan Kurdi ajagut de cap per avall a la platja turca de Bodrum el va empènyer a sortir cames ajudeu-me cap a Lesbos amb un xiulet i unes aletes. A base de donacions, voluntaris i tres barcos –l’‘Astral’,  el ‘Golfo Azzurro’ i l’‘Open Arms’–, l’oenagé  que va fundar va ampliar el seu radi d’acció al Mediterrani central. En tres anys, 59.395 rescatats i un màster accelerat en les vileses d’Europa. Aquí en desgrana algunes.

2015

Lesbos. Frontex hi posa traves.

La missió més dura. “El primer xoc va ser veure que el salvament no importava”. La gent arribava a milers, diàriament, durant mesos, i moria a les platges. “No hi havia RES –recorda Camps–. La Guàrdia Costanera grega, preparada per dissuadir intrusos, tenia bales de goma i mànegues però no tenia ni una trista farmaciola”. Les oenagés feien el que podien amb pocs mitjans (Camps i Gerard Canals tenien dos neoprens del Decathlon i, posteriorment, una barca del trànsit reciclada amb la paraula ‘socorristes’ en grec pintada amb esprai). “Érem a l’aigua el desembre, el gener, el febrer, nevant... No se’ns tancaven les ferides”.

Les autoritats els tenien enfilats, però els trucaven a l’hostal de nit perquè sortissin a rescatar. Aprofitant les mitges tintes, els van arribar dues motos d’aigua des de Barcelona, i quatre dies

després, el 28 d’octubre, es va produir el naufragi més greu a l’Egeu. Hi havia temporal, amb vents de força 7. Una bestialitat. “Agafàvem nens i quan anàvem a buscar els pares ja havien desaparegut... Res s’estava quiet”. Carregaven nàufrags i els portaven als barcos de pescadors, amb bandes més baixes que els guardacostes.

Van rescatar tantes persones –260– que Alexis Tsipras els va trucar per felicitar-los. Això els va convertir en referents al nord de l’illa i en subjectes dignes d’atenció mediàtica.

Però Camps va detectar les primeres vileses. “Vam veure com un guardacostes grec abordava una pastera i morien uns 11 nens –la versió oficial va ser que era la pastera la que havia xocat–, i em va indignar la connivència dels periodistes grecs. No deien la veritat”. També va veure com guardacostes turcs entraven en aigües gregues, agafaven gent i “feien devolucions en calent”.

Mentre l’Egeu es convertia en una tomba, el director de Frontex, Fabrice Leggeri, màxima autoritat policial de les fronteres exteriors de la UE, s’atipava de repetir que les oenagés afavorien l’efecte crida i l’entrada de terroristes. “Em va fer molta ràbia veure la inacció deliberada –admet Camps–. La UE havia decidit mirar cap a un altre costat”.

Bona part dels rescatats era gent il·lustrada que al tocar terra volia un taxi i que els diguessin com anar a Alemanya. Aquí a Camps l’assalta una altra onada de ràbia. Rebobina al 2012, quan Alemanya –alarmada pels vuit naixements per cada mil habitants– va concloure que necessitava un milió de persones, i pam, el 2015 Merkel apareix disposada a ‘jugar-se el càrrec’, rebent els refugiats amb els braços oberts. “Quan es va invertir la piràmide poblacional –fes càlculs–, es va firmar l’acord amb Turquia i va tancar portes. ¿Qui generava l’‘efecte crida’ de què parlava Leggeri?”.

2016

Mediterrani central. 15.000 vides en quatre mesos

 

Debuten al ‘pou cec’ situat entre Itàlia i Líbia amb l’‘Astral’, barco d’esbarjo que el milionari Livio LoMonaco va cedir “amb un contracte de comodat, com si deixés una obra d’art”. El veler “no tenia veles ni neveres –les van pagar els Serrat-Tiffón–, ni bateria, ni res...”. Van rescatar, sí –unes 15.000 persones–, però només podien transferir-les a altres embarcacions.

En aquells dies, qui coordinava els barcos de rescat de la zona –els de Frontex inclosos– i atorgava un port era la Guàrdia Costiera italiana. Líbia no comptava. Estava repartida entre faccions armades en guerra, no tenia zona SAR (sigles en anglès de recerca i rescat) i, tal com certificaria el fiscal en cap de Catània, molts dels guardacostes guanyaven uns diners extra traficant a la nit.

Camps va notar que alguna cosa grinyolava (“començaven a preparar els libis”, conclouria més tard). 

2017

Mediterrani central. Persecució en tota regla

Itàlia, receptora de més pressió migratòria, entra en precampanya. Si continuaven desembarcant immigrants, la ultradreta tindria arguments. “Perquè Itàlia deixés de rescatar, Europa havia d’apoderar Líbia, defensar que actuava dins del dret internacional i que la seva Guàrdia Costanera era capaç de resoldre problemes en 350.000 quilòmetres quadrats d’aigua”.

Podia colar, tret que Nacions Unides afirmava que Líbia no era segura i que contravenia el conveni marítim. També va aixecar la veu el responsable de la International Maritime Organization (IMO), però va durar poc en el càrrec. Només quedaven les oenagés, amb periodistes i polítics a bord, que s’encarregaven de denunciar que la UE pagava un grup armat perquè interceptés les pasteres en aigües internacionals i, contra la seva voluntat, les tornés en calent a Líbia, on els esclavitzen, violen i torturen”.

Líbia, sosté Camps, es convertia en “el camp de concentració d’Europa”.

De les crítiques, diu el fundador de Proactiva, van passar a intentar tallar la font de finançament. Els comencen a ploure insults ultres i són objecte de ‘fake news’. Que si anaven a les platges líbies a carregar gent, que si pagaven sistemes de comunicació per a aquests operatius, que si els finançaven Georges Soros i la Màfia.

Les oenagés eren ‘traficants’ i punt.

A l’agost, el ‘Golfo Azzurro’ va patir l’assetjament del C-Star, un barco contractat per l’organització racista Defend Europe. “Ens van perseguir, es van aproximar amb una Zodiac a enganxar adhesius al buc...”.

“Vam començar a notar que la Guàrdia Costiera italiana cedia terreny als libis”, prossegueix Camps. I com que les oenagés –que en aigües internacionals només obeeixen el dret marítim internacional– es negaven a portar els rescatats a Líbia, i la difamació no aconseguia tallar el raig de finançament, van començar a intimidar de veritat.

“Els guardacostes libis, finançats i entrenats per Espanya i Itàlia, al crit de ‘I kill you,’ disparen a l’aire”. I a l’agost van segrestar el ‘Golfo Azzurro’, i van intentar portar-lo a Líbia, amb la mala sort que a bord viatjava Lola Galovart, diputada del PSOE, que va trucar immediatament a Ana Pastor i al CNI, i al cap de dues hores els van deixar anar. No obstant, el mantra de ser el ‘pool factor’, que “no rescaten sinó que transporten” serpenteja fins a la recent declaració del ministre Ábalos.

2018

Mediterrani central. Persecució militar i judicial.

Entre el gener i el març –Itàlia va celebrar eleccions el 4 de març–, el nombre de rescats baixa en picat i els pocs que salven estan en condicions de salut deplorables. “Les milícies líbies havien cobrat diners d’Itàlia perquè els retinguessin durant la campanya electoral”, explica Camps. “És el mateix que està passant ara a Espanya –sospita–; per això bloquegen l’Open Arms i hi ha un forrellat de silenci a Salvament Marítim”.

Els supervivents que abans relataven haver sigut víctimes de violacions múltiples, però haver menjat, ara explicaven haver patit el mateix, però sense aliments ni aigua, amb sarna i tancats en soterranis. “Per primera vegada els rescatats no arribaven a terra. Morien a bord”.

Camps, que ja rebia amenaces de mort en cinc idiomes, explica que el 16 de març la Guàrdia Costanera líbia va creuar la proa de dues embarcacions semirígides de l’‘Open Arms’, que havien acudit en resposta a una alerta del Centre de Coordinació de Rescat italià, malgrat que es va afanyar a remarcar que Líbia estava al comandament. Hi va haver forcejament per emportar-se’ls, però van aguantar el tipus perquè a bord viatjava un periodista del diari ‘Ara’.

“Qui realment està traficant és la mateixa UE”, diu Camps. “Paguen grans quantitats per modificar fluxos, retenir persones i, quan aquests governs exigeixen més i no reben, miren cap a un altre costat i obren les portes”. Seria el cas, afirma, de Mohamed VI, que deixa sortir joves de l’Atles al veure que Erdogan i el presumpte Govern de Trípoli fa caixa, i ell no. “¿Ara Europa li ha de pagar 180 milions perquè no en surtin més? ¡Això es diu ‘tràfic de persones’, no tirar-se a l’aigua per treure gent!”.

Enmig de tot plegat, i investigats des del 2016, el 18 de març Carmelo Zuccaro, el fiscal antimàfia de Sicília i també fiscal de Ragusa, fa aturar l’‘Open Arms’ al port de Pozzallo, on van desembarcar 216 migrants. Els va voler detenir. Com que Pozzallo no era de la seva jurisdicció, només podia imputar-los per ‘associació criminal’ –“des d’aleshores, al meu barri m’anomenen ‘Il Dottore’”, fa broma Camps. I com a ‘associació criminal’ havien de ser tres, i al ‘Golfo Azzurro’ només hi havia dos responsables –els capitans del barco, Marc Reig, i de la missió, Anabel Montes–, els van fer declarar com a testimonis i van imputar el coordinador d’Open Arms, que era a Barcelona.

Amb aquesta argúcia, es va emportar el cas a Ragusa, tot i que tres jutges van acabar desestimant el sumari. La retenció va durar un mes i mig, prou temps perquè el barco es deteriorés (les reparacions van costar 200.000 euros).

2019

L’‘Open Arms’ bloquejat a BCN. Dos ministres driblen.

Capitania Marítima de Barcelona bloqueja l’‘Open Arms’ el 8 de gener.

De moment, guanyen. Ja no hi ha ni una sola oenagé de rescat al Mediterrani. “Com que no han pogut acabar amb nosaltres, ens han tancat els ports”, explica Camps. L’‘Open Arms’ és un barco de salvament registrat, amb bandera espanyola i una tripulació contractada com déu mana, però, tot i que el bloqueig és un tema administratiu, es pot retardar prou com per retallar el finançament. Sense rescat no hi ha donatius.

Ja no són els herois, “la veritable marca Espanya”, que deia el PP, ara són “un problema, com Veneçuela”, infereix Camps, alhora que remarca que Europa firma convenis amb Omar al-Bashir, cap d’Estat del Sudan, que té dues ordres internacionals de detenció per genocidi i crims amb la humanitat.

“Se’m fa difícil suportar que el ministre Ábalos tingui la indecència de dir el que diu –i diu que el bloqueig de l’‘Open Arms’ i l’‘Aita Mari’ “se cenyeixen al que marca la llei”–, i escoltar Grande-Marlaska considerar que ‘un rescat és intervenir quan hi ha vides en perill, no anar a la platja a recollir-los’. ¡No té ni idea del que fem!”.

Notícies relacionades

Helena Maleno: "L'extrema dreta i l'esquerra executen les mateixes polítiques de mort"

Així moren els migrants intentant arribar a Europa

Mentre els ministres driblen, la Guàrdia Civil és el comandament únic en immigració i la UE negocia el flux humà amb el Govern de Trípoli (“un grup armat que ni tan sols té el control de Trípoli, al qual han decidit reconèixer com Guaidó a Veneçuela”), surten de Líbia 24.000 milions de dòlars de petroli, “el 74% més que l’any anterior”. Treguin vostès les seves conclusions.