Tresors de l'horta africana

Hi ha un tresor amagat als horts africans. Tubercles gustosos per rostir o fregir. Fulles carnoses per bullir o dessecar. Plantes riques en vitamines, minerals i micronutrients. Són vegetals autòctons anomenats albergínia etíop, mostassa abissínia, col de cabdell africana, amarant, hibisc, etcètera. Aquestes plantes són un mannà al continent més castigat per la malnutrició. Com que són indígenes, estan perfectament adaptades als climes africans.

Totes aquestes plantes estan infrautilitzades. D’algunes no se’n troben llavors al mercat: cal recórrer a l’hort de l’àvia. Quan les sembres, no saps si sortirà una planta bona o una inútil. Científics i empreses centren els seus esforços en els cultius bàsics: blat de moro, arròs, patates, plàtans, etcètera.

L’albergínia etíop

No obstant, l’agrònoma ugandesa Elizabeth Kizito aposta per aquestes plantes. En especial per una de les més prometedores: el ‘Solanum aethiopicum’, una planta a meitat de camí entre l’albergínia i el tomàquet. Kizito va viatjar a Barcelona el 2017 per seqüenciar l’ADN d’aquesta planta, també coneguda com albergínia etíop o fals tomàquet. El seu objectiu: identificar les variants més productives i difondre-les entre els agricultors del seu país.

De tornada a Uganda, Kizito pretén certificar unes llavors: aquestes variants van ser seleccionades als camps experimentals de la Uganda Christian University (UCU) a Mukono, on Kizito és professora d’Agronomia. Quan el Ministeri d’Agricultura ugandès les aprovi, les llavors es podran entregar a una cinquantena de comunitats agrícoles, amb l’esperança que es difonguin per tot el país.

“Vaig créixer menjant aquests vegetals. Sortien sense que els sembréssim en el nostre camp de plàtans”, recorda Kizito, que va néixer fa 44 anys a Iganga, una petita ciutat a l’est del país. “La meva filla va tenir una al·lèrgia als 2 anys i durant una setmana només acceptava menjar verdures. Vaig voler plantar alguns vegetals al meu hort i vaig veure el difícil que era aconseguir les llavors”, prossegueix Kizito. Aquesta experiència li va fer canviar el seu objectiu científic.

Durant el seu doctorat a la Universitat d’Upsala (Suècia), Kizito s’havia centrat en la iuca, un cultiu bàsic. “Vaig pensar en aquestes dones rurals que no tenen els vegetals que necessiten. Més del 30% dels nens pateixen malnutrició greu a Uganda”, explica la investigadora a ‘Més Periòdico’, que la va entrevistar en el marc d’un projecte periodístic avalat pels Journalism Grants del European Journalism Center.

Al mercat

Al mercat cobert de Jinja, al cor d’Uganda, els mangos i les pinyes s’amunteguen a les parades. Quan Kizito pregunta pel fals tomàquet, el venedors dubten una estona i li indiquen un venedor. Kizito s’obre pas entre el formiguer de dones, moltes amb nadons a sobre. “Tenen bona salut fins que els desmamen –indica la investigadora–. Després empitjoren, és un problema de dieta”.

A la parada, Kizito assenyala uns manats de fulles amples. “Aquest tipus de fals tomàquet es diu sham o nakati. La part comestible són les fulles; pots bullir-les o barrejar-les amb salsa de cacauet. A la gent li agrada el seu punt amarg –explica–. A certes zones d’Uganda les fulles formen part de la cistella de regals que el nòvio porta a la nòvia abans del casament”.

En un altre lloc hi ha fulles de la mateixa planta, però de color i talla diferents. “El nakati és la planta que vaig estudiar a Barcelona”, afegeix Kizito. L’agrònoma enfonsa la mà en una muntanya de tubercles blancs. “Aquest tipus de fals tomàquet es diu gilo o ntula, del qual es menja el fruit. Es fregeix en oli de gira-sol o de palma, o s’asseca i es converteix en una pols”, explica. En un tercer lloc hi ha fruits de la mateixa planta de color verd.

“El ‘Solanum aethiopicum’ és entre els vegetals tradicionals africans més prometedors”, afirma Maarten Von Zonnevald, biòleg del World Vegetable Center, un centre d’investigació internacional amb seu central a Taiwan, no relacionat amb el treball de Kizito.

Von Zonnevald està redactant una revisió sobre 186 vegetals tradicionals africans. “Molts d’ells tenen alts nivells de nutrients i, a més, estan adaptats a l’ambient local –explica–. Podrien proporcionar ingressos superiors comparats amb els que donen el blat de moro i altres cereals”. I Kizito afegeix: “No obstant, si avui compressis llavors [de Solanum], n’aconseguiries a tot estirar cinc grams. I serien una barreja: algunes germinarien, d’altres no; algunes plantes sortirien vermelles, altres verdes, altres amb espines...”, lamenta la investigadora.

No obstant Von Zonnevald creu que el Solanum és a prop de la producció comercial. Per exemple, a Tanzània hi ha variants registrades per l’empresa Rijk Zwaan. A la capital d’Uganda, Kampala, es venen vuit tones al dia i a Kenya es troba en supermercats, segons Kizito.

Pere Puigdomènech, investigador del Centre de Recerca a Agrigenòmica (CRAG) de Barcelona, fa una crida a la calma. “Hi ha els qui pensen que hi ha espècies que val la pena explorar i els qui pensen que faria falta massa feina per treure una cosa útil”, observa.

Hort experimental

Kizito milita entre els primers. Així ho testifica el seu recinte experimental a l’UCU, on hi ha desenes de plantes disposades en filera, cada una embolicada en una mosquitera blanca. Com alienígenes de racons remots de l’univers, les plantes tenen formes diferents. Però són totes variants del Solanum, i les mosquiteres eviten que es creuin entre elles. “Vaig començar a treballar amb aquest vegetal el 2011, intentant entendre quants tipus n’existeixen”, diu Kizito. “Sense modificació genètica, tan sols canviant les condicions ambientals, he aconseguit plantes més altes que jo: hi ha molt potencial”, observa la investigadora.

Els seus altres ‘laboratoris’ són pobles remots d’Uganda, com Butiki-Kyekidde, a prop de Jinja. Quan la investigadora arriba a aquest grapat de cases, dues camperoles corren a abraçar-la i improvisen una cançó de benvinguda.

Kizito col·labora amb Chain Uganda, una organització que impulsa bones pràctiques agrícoles en una cinquantena de comunitats. Fruit d’aquesta col·laboració és un cubicle plantat al mig del poblat. Les dues dones obren la seva porta i a l’interior es veuen grapats de Solanum coberts de gotes d’aigua. Es tracta d’un refrigerador sense electricitat, dissenyat per l’UCU. L’invent intenta fer front a un dels problemes principals dels vegetals autòctons: espatllar-se ràpidament per la calor africana.

“A canvi de la nostra ajuda, demanem als agricultors que participin en la selecció de les plantes, explicant les seves preferències –explica Kizito–. Per exemple, no volen variants altes perquè dificulten el transport. Tampoc volen que el sabor es passi d’amarg”. La investigadora organitza fins i tot dies de degustació amb els camperols.

De passada, fa educació alimentària. “La gent menja 10 grams de vegetals per plat, quan hauria de ser mig plat”, lamenta la científica. L’ugandès mitjà en consumeix menys de la meitat de la quantitat recomanada, segons un estudi del 2015. “Ara sabem que hem de menjar verdures cada dia”, afirma una de les dones, Teopista Bagume, de 45 anys.

A Barcelona

“El que em va portar a Barcelona va ser trobar noves vies per millorar aquests vegetals”, explica Kizito. La investigadora va obtenir una ajuda de Mujeres por África, una fundació creada el 2012 per María Teresa Fernández de la Vega, exvicepresidenta del Govern d’Espanya. L’organització finança estades de científiques africanes en centres d’investigació espanyols. Kizito va estar al Centre de Regulació Genòmica (CRG) de Barcelona durant sis mesos el 2017.

Seleccionar les plantes només segons les diferències observables ocupa molt temps. Per exemple, per comprovar si un encreuament resisteix la sequera, cal esperar els dos mesos de maduració. Si es coneixen els marcadors moleculars d’aquests trets –és a dir, les parts de l’ADN que els codifiquen–, el procés es fa molt més ràpid, perquè aquests es poden identificar directament en les llavors.

“Extraiem l’ADN de les 16 plantes més interessants de la nostra col·lecció i l’enviem a Barcelona per seqüenciar-lo i analitzar-lo, amb eines que aquí no disposem”, explica Kizito. Michela Bertero, responsable d’assumptes científics internacionals del CRG, assenyala l’interès a “transferir coneixement a investigadors de les economies emergents”, però també en els projectes i les mostres que ells porten. “I a més guanyem en diversitat cultural als nostres laboratoris”, afegeix.

A causa dels temps de laboratori, les seqüències de l’ADN van arribar al final de l’estada a Barcelona i encara estan pendents d’analitzar-se, fent servir remotament els ordinadors del CRG. A l’espera dels resultats, Kizito ha seleccionat amb mètodes tradicionals unes llavors de nakati (el Solanum del qual es mengen les fulles) especialment productives. “Hem de presentar-les davant d’un plafó del Ministeri d’Agricultura”, explica. Una vegada certificades, pretén entregar-les gratuïtament als agricultors de Chain Uganda. El seu registre hauria de garantir que cap empresa privada pogués aconseguir la propietat intel·lectual de la llavor.

Notícies relacionades

Talents d'anada i tornada

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Els agricultors de Butiki-Kye-kidde queden a l’espera de les noves llavors. Els camps al voltant del poblat són parcel·les de subsistència, algunes sembrades a l’atzar, sense fileres. No obstant, la transferència de coneixements comença a donar fruits. “Tenim excedent per vendre al mercat, fins i tot venem llavors”, afirma la camperola Teopista Bagume.

Després despenja d’un arbre una nanjea, un fruit més gran que una pilota de bàsquet i de pell dura i verda. El talla a trossos sobre un full de plàtan estès a terra i ofereix la seva polpa dolça als visitants. “De moment, estem millorant la nutrició: la resta arribarà a poc a poc”, conclou Kizito.