Generació 8-M: parlen les més joves del moviment

Sens dubte, una de les notícies de l’històric 8-M de fa un any van ser els centenars de milers de noies joveníssimes que es van sumar en bloc a la vaga feminista i van desfilar pels carrers amb el nervi i l’alegria dels seus 14, 16, 18 anys. “El feminisme és una cosa que et passa”, sol dir la pensadora Judith Butler. I precisament des que els va passar a les protagonistes d’aquest reportatge –Rubia Naz, Iona Crusat, Emma Adam, Júlia Feixas i María González de Asparu– coincideixen que ja no veuen de la mateixa manera ni les pel·lícules, ni la ràbia apaivagada, ni per descomptat les discriminacions i violències quotidianes que fins fa poc no identificaven.

“Ja no som les mateixes. De fet, crec que ni tan sols soc la mateixa persona que fa un mes”, diu la María en aquesta xerrada en la qual aquestes cinc noies d’entre 17 i 20 anys parlen de sororitat, de relacions abusives i dels seus plans de rebel·lió contra el món heretat. Obrin pas, doncs, al futur en marxa.

“I descobreixes que hi ha coses que no només et passen a tu”

¿Quina classe de curtcircuit ha representat el 8-M?Rubia: Per a mi ha suposat un procés d’aprenentatge i de consciència. Quan vaig arribar a la universitat, hi havia un grup de dones que es reunien, feien pintades... Jo les mirava amb curiositat. “¿Per què ho fan, això?”, em preguntava. Fins que t’adones que coses que creus que només et passen a tu –com ara sentir-te inferior o que t’assetgin pel carrer– en realitat ens passa a totes i en tots els àmbits. Ja sigui en la família, la feina o la universitat.

Júlia: És que de cop obres els ulls. És molt fort el moment en què comences a parlar amb dones que t’envolten de, per exemple, abusos quotidians que abans veies normals. Et poses a llegir. Vas a xerrades. T’adones de la feina que queda per fer. I llavors és quan, de sobte, et comencen a dir que si t’emprenyes per tot, que si tens la pell molt fina...

María: És significatiu que la ira i la ràbia siguin emocions que només s’han permès als homes. I això es veu clarament, per exemple, en les pel·lícules d’amor romàntic, amb els atacs de gelosia i ira que tenen majoritàriament els nois i que, a més, es venen amb música de fons i com una cosa bonica. En les dones, la ràbia, més que un reflex de poder, és símptoma que alguna cosa t’està oprimint i destrossant per dins. És una eina de supervivència. Però si t’enfades o expresses fúria, de seguida ets una histèrica, la boja de l’àtic. ¿A qui no han dit boja alguna vegada?

Iona: O 'perrofla', okupa, feminazi... 

Emma: ¡Feminazi mai falla! Sí, jo també veig que estan passant coses importants, però crec que potser no s’estan abordant de forma correcta. S’intenta encarrilar el moviment cap al feminisme liberal [l’agenda que tradicionalment han defensat les dones blanques de les classes mitjanes i altes], i les empreses s’estan aprofitant del moviment i que la gents’hi està implicant. Per tot arreu hi ha samarretes amb lemes feministes, Frida Kahlo i el Love yourself... Està bé que en prenguem consciència, però no sé si d’aquesta manera. 

Rubia: I són les mateixes marques que després fan talles petites o exploten els seus treballadors. També hi ha una altra qüestió que em resulta problemàtica. Jo entenc que el feminisme defensa valors occidentals i orientals, i participo en les vagues i manifestacions. No obstant, crec que no acaba d’acollir la diversitat cultural i racial. A les fotos, darrere de les pancartes de capçalera, sempre hi veig noies blanques, i això fa mal. De vegades fins i tot dones amb vel han de viure amb mirades que les incomoden. Com si només hi hagués un feminisme autèntic. No tenen les mateixes inquietuds una noia nascuda aquí i de valors occidentals que una noia procedent d’una altra cultura. A més, si el feminisme realment vol representar i incloure les dones més vulnerables, potser s’haurien de cuidar i donar més protagonisme a les invisibles. 

“L’assetjament és diari, sigui l’hora que sigui i vagis com vagis”

Hi ha consens en el fet que el #MeToo i el cas de La manada han tingut un efecte multiplicador de recolzament al feminisme entre les més joves, que potser encara no heu viscut les desigualtats derivades de les cures o el mercat laboral, però sí que heu experimentat ja algun tipus de violència.

Iona: I des de molt joves. Jo soc de Collbató i amb 14 o 15 anys, sortint d’una extraescolar que feia a Igualada, quatre nois van començar a seguir-me. “¿Tens nòvio?”. “Fes-me un petó”. Em vaig espantar. Per sort, quan vaig arribar a l’estació d’autobusos em vaig trobar amb una amiga i després vaig estar parlant amb el meu pare per telèfon fins que va arribar el bus. Eren dos quarts de nou del vespre.

Rubia: Jo estableixo l’assetjament general i un en particular. Per anar vestida de forma occidental, hi ha nois d’origen indi o pakistanès que es creuen amb dret de dir-me coses. De vegades al metro em dediquen cançons pakistanesos supermasclistes, tipus reggaeton que sé que van dirigides a mi perquè soc l’única que les pot entendre. També em passa a Instagram, que obro i tanco segons el moment. I després hi ha les mirades fixes, aquestes que tornes el cap cinc minuts més tard i encara les tens clavades. Crec que només tenia 12 anys quan vaig viure el primer episodi. No vaig entendre bé què estava passant, però em va inquietar.

María: Jo això ho he viscut amb nois de tots els colors. ¡Que et poses els cascos per no sentir-los i encara sents com et pita un camió! Ara bé: si vas acompanyada d’un home no et fan res. ¿Per què? Perquè et consideren propietat. Moltes vegades no serveix que els diguis que no vols fer-los un petó, necessiten sentir que tens nòvio. I si dius que alguna cosa t’ha molestat, es disculpen amb el noi que és al teu costat. Perdona, que el teu comentari m’ha molestat a mi. Aquí queda molt clar que l’assetjament no va de voler lligar amb tu ni de fer-te saber que guapa que ets, sinó que és una qüestió de poder, de deixar-te clar on ets. Ells saben que et poden dir el que vulguin i que la majoria de vegades no contestaràs.

Emma: L’assetjament de carrer és diari. Vagis vestida normal o de festa. Sempre. Sempre. Sempre.

María: I després hi ha la violència en la parella. ¿Qui no té una amiga que no l’hagi patit? Totes en coneixem alguna i en canvi cap home coneix cap maltractador ni cap violador. És absolutament incoherent. I aquí t’adones de qui es veu en tot aquest tema i a qui es tapa. Que la justícia se centri en la víctima no és més que un reflex de la societat

Júlia: Jo ara soc de “no és no”. I punt. Però socialitzem amb aquesta idea, que és per tot arreu, que hauríem d’estar agraïdes de l’atenció que ens ofereixen els nois. De més jove, per exemple, si estava ballant i un noi se m’acostava per darrere a la discoteca, sovint em quedava una mica, li feia un petó i me n’anava. ¡Ho veia normal! Una vegada fins i tot vaig conèixer un noi, em va agradar i me'l vaig emportar a casa. Però estava cansada i no vaig voler seguir. Ell era d’un altre poble i va començar a dir-me que havia vingut al meu expressament. ¡I jo em sentia culpable, pensant que li devia alguna cosa! Hi va haver un moment en què vaig dir prou. Em va costar fins i tot que s’apartés, però després vaig tornar a caure en el seu joc mental: tu has de seguir perquè jo he vingut per tu. Durant molt temps vaig sentir culpa i em vaig preguntar com havia deixat que passés allò. Després, gràcies a altres dones, he après que ell hauria d’haver respectat la meva voluntat i que allò va ser un abús. M’ha costat molt posar-li aquest nom. I el més fort és que, segurament, per al noi tot allò va ser normal. 

Emma: És que, al final, tot sempre acaba sent culpa teva. 

“L’educació sexual i afectiva és zero” 

El millor antídot per prevenir les relacions abusives i la LGTBfòbia és l’educació sexual i afectiva. ¿Què vau aprendre?

Rubia: A l’institut vam fer alguna cosa. Poc, però alguna cosa.

Iona: Doncs jo res. Zero. A tot estirar et diuen tot el que et pot passar si no utilitzes preservatiu, com les malalties i els embarassos no desitjats. No obstant, les coses més profundes les acabes parlant amb les amigues.

Emma: A mi, alguna amiga amb parella m’ha preguntat: «¿Això que ha fet ho veus bé?». Hi ha alguna cosa que segurament li grinyola. Conec gent de la nostra edat amb relacions tòxiques, però crec que les trampes de l’amor romàntic –el noi dolent, l’ets meva, l’amor pot amb tot– ara es veuen més.

María: I després hi ha la pornografia ‘mainstream’, que s’ajusta a les fantasies sembrades en les ments de molta gent. És un producte que es ven molt i banalitza coses tremendes. Per exemple, és molt típica una categoria titulada 'sexe no consentit’, que directament són violacions. A més, són escenes molt fal·locèntriques en les quals sovint les dones criden, no se sap si per postureig o de pur dolor. I això també fa que criatures que de vegades arriben al porno molt aviat i de casualitat vagin aprenent a no distingir entre el que és plaer i el que no, i a tractar la dona com un objecte a la seva disposició.

Iona: Jo crec que estan passant moltes coses alhora, i en sentits contraris. D’una banda, quan parles amb amigues, moltes t’expliquen que el sexe acaba quan el noi acaba. Però, alhora, i tot i que encara queda molt per fer, també hi ha coses que estan canviant. Depèn de per on et moguis, la diversitat sexual està més normalitzada i també es qüestiona més tot el que tradicionalment se suposava que significava ser home o dona.

Emma: Jo també veig canvis, tot i que la LGTBIfòbia continua sent bèstia.

María: Fins dins del moviment feminista hi ha transfòbia sota justificacions patètiques. Hi ha qui ha arribat a dir a les dones trans “homes vestits de dona”. Doncs qui ridiculitzes, potser pateix molt més la pressió estètica perquè encara està més allunyada del que identifiquem com a imatge de dona. 

Iona:  ¿I no creieu que a les noies bisexuals o lesbianes els resulta més fàcil explicar-ho al seu entorn que als nois gais? Jo crec que, en aquest sentit, estem més alliberades.

Júlia: A mi em va costar exposar la meva sexualitat. Però quan vaig arribar a Barcelona a estudiar Batxillerat Escènic vaig dir que era bisexual i ja està. No sé, potser als homes els resulta complicat per aquell mandat de virilitat ‘unga unga’.

María: Doncs jo no ho tinc tan clar. De seguida ens venen noms de gais coneguts. ¿I de lesbianes? Moltes menys, ¿veritat? Potser això és el reflex que costa més sortir.

«Els cànons de bellesa fan que t’acabis odiant»

¿Com porteu el tango amb els mandats estètics?

Emma: Els identifiquem i els qüestionem, però no complir-los costa. Vivim en una contradicció constant.

Iona: I després hi ha les 'influencers',  amb les seves vida i els seus cossos perfectes. Influeixen molt en les més joves. Et pots arribar a menjar molt l’olla i acabar odiant-te a tu mateixa i avergonyint-te del teu cos.

Rubia:  Els cànons són molt diferents a orient. Allà s’està molt obsessionat amb el color blanc de la pell. Des de petites, es comencen a posar màscares de cúrcuma per blanquejar el cutis. Fins i tot és un aspecte, el de la blancor, que es detalla en els matrimonis pactats, juntament amb els ingressos, els estudis i l’edat.

Júlia: A mi em costa molt lluitar contra els cànons. És una cosa que he de treballar. Quan estic amb una noia, tot això no m’importa, em sento lliure, més còmoda. Però quan quedo amb un noi, de cop se’m gira el cap i començo a pensar que m’he d’aprimar, depilar-me i ser perfecta. Llavors em dic: “Ostres, Júlia, deixa de fer-ho”. És una cosa que combato cada dia. I em fa ràbia.

María: Jo quan estic amb una noia i veig que va sense depilar, ¡fins i tot em ve l’eufòria!

“Hi ha molts nois que no es volen posar en el tema” 

¿I com estan vivint aquests canvis en el grup masculí?

Júlia: Molts nois del meu entorn s’estan començant a obrir i qüestionar coses. Pregunten. S’informen. Tenen clar que la transformació també va amb ells, i és una cosa necessària, perquè si no acabarem xocant contra un mur.

Emma: Doncs nosaltres, per exemple, vam penjar a l’institut un cartell que deia “Apreneu a tocar el clítoris” i va durar una hora. Molts es feien els superofesos. El vam recuperar de les escombraries, vam tornar a posar-lo i va durar ¡mitja hora! Arriben fins i tot a dir-te: “¿I quan és el dia de l’home?”. ¡Se senten insultats! No es volen posar en el tema. També de vegades queda molt bé dir “Oh, el feminisme és una merda” entre el grup d’amics mascles.

María: Jo crec que hi ha homes que tenen la mateixa consciència de desconstruir-se que nosaltres i altres que són xerrameca, que ho fan per lligar. I després hi ha els que comencen amb el jo: “Jo no ho faig”, “jo també pateixo”. És que no va de tu, el que tu facis és igual. És una qüestió col·lectiva. Veig moltíssim egocentrisme, moltíssim narcisisme.

“Volem realitats vivibles per a tothom” 

I amb tot això, ¿què espereu del futur?

Rubia: A mi m’agradaria deixar una empremta positiva com a dona. Però de moment, també agrairia que em deixessin d’explicar més les coses, pensant que igual no les entenc per ser de fora. Sento que de vegades se m’infantilitza per ser immigrant.

Emma: És que una transformació no és justa si no és feminista, però també antiracista, de classe, climàtica... Estem en un moment en què s’estan fent innegables els desastres que la humanitat ha anat creant, i et poden les ganes de canviar-ho tot.

Júlia: Jo sento una mica de por, però no estic cagada. No és una por de les que et deixa enrere.

Notícies relacionades

Així t'afectarà la vaga feminista del 8 de març: 10 claus

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

María: És cert que si penses en el futur t’ensorres, d’aquí aquest “viu el present” tan estès. Tot i així, a mi m’agradaria que les generacions futures accedissin a un món millor que el que ens hem trobat nosaltres, amb realitats vivibles per a tothom, que diu una professora meva. Potser no ho aconseguim. És evident que les forces reaccionàries s’estan rearmant. Però si això passa, que no sigui perquè ens hàgim quedat al sofà. Vull haver lluitat i haver-ho intentat. Jo sense això no me’n vull anar.