CIENTÍFIQUES AFRICANES EN MOVIMENT / I 5
Caroline Asiimwe: la doctora dels ximpanzés
La veterinària rescata els nostres cosins més pròxims de les trampes dels furtius
zentauroepp47333210 mas periodico la veterinaria caroline asiimwe fotografiada190316140933
Un ximpanzé de quatre anys, lligat per la mà a un cable de metall, xisclava i es cargolava en el més profund de la selva de Budongo (Uganda), el passat 5 de febrer. Una trucada va treure del llit Caroline Asiimwe, una veterinària de 36 anys. Eren els guàrdies de la reserva, que havien trobat el petit. El cable era una trampa posada per un caçador furtiu.
“Després de caminar cinc quilòmetres a la selva, vaig arribar on era el petit”, relata Asiimwe. “Estava estressat i agressiu. Li vaig disparar una fletxa sedant i després el vaig treure la trampa. Li vaig donar antibiòtics i analgèsics. Al despertar-se va fugir cap a on cridava el seu grup. Va ser una sort que hi hagués algú patrullant per allà”, explica la veterinària.
Mà d’un ximpanzé atrapada en una trampa de caçadors furtius.BUDONGO CONSERVATION FIELD STATION /
No és la primera vegada que Asiimwe s’afanya a rescatar un ximpanzé d’una trampa. La caça furtiva és un dels pitjors perills per a les espècies africanes amenaçades, com els ximpanzés. La selva de Budongo, un dels santuaris d’aquests simis, no se’n salva.
La reserva és l’escenari d’una guerra entre humans i ximpanzés. La van desencadenar la desforestació, l’arribada de refugiats i el descobriment de petroli i gas. Hi ha víctimes en els dos costats. Fins i tot nens.
Asiimwe busca el benestar dels ximpanzés, però també dels furtius. En lloc de perseguir-los, el seu equip els proporciona alternatives: criar cabres o treballar de guàrdies de la reserva. La seva feina va rebre el 2017 el premi Samira Omar de sostenibilitat que atorga la World Academy of Science (TWAS). EL PERIÓDICO la va visitar en el marc d’un projecte periodístic avalat pels Journalism Grants de l’European Journalism Center.
Víctimes de dos bàndols
La Budongo Conservation Field Station (l’ONG on treballa Asiimwe) se situa en un conjunt de casetes en una clar de la selva. El soroll de l’entorn és eixordador i els babuïns es passegen tranquil·lament entre els barracons. El dia després del rescat, el 6 de febrer, també es passejava per allà un grup de persones grans nord-americanes que ocupen les seves vacances per ajudar en projectes de conservació.
Asiimwe els descriu el conflicte que afecta els 800 quilòmetres quadrats de la reserva –el bosc natural més gran d’Uganda, casa de gairebé 1.000 ximpanzés–. “En els últims cinc anys, els ximpanzés han matat vuit nens”, diu la veterinària. La degradació de la selva empeny els ximpanzés a buscar menjar als camps de fora de la reserva. “Si es creuen amb un nadó que plora, el seu instint és agafar-lo i penjar-se’l de la panxa. Però acaben arrossegant-lo o llançant-lo als humans si aquests els ataquen”, explica.
Però també els ximpanzés són víctimes. “Hem trobat ximpanzés llancejats, lapidats i amb claus al crani. Hi ha gent que utilitza els seus ossos per a la màgia. I hem perdut a grups sencers per encomanar-se d’un refredat humà”, relata la veterinària.
Hi ha cada vegada més contacte entre humans i ximpanzés. La població de la regió i la desforestació creixen totes dues a un ritme superior al 5% anual. La indústria de la canya de sucre i els hidrocarburs del llac Albert atrauen a més i més gent. A més la zona acull refugiats del nord d’Uganda i de la República Democràtica del Congo. “A aquest ritme, no hi haurà selva el 2030”, lamenta Asiimwe.
Buscant trampes
El 7 de febrer, aviat al matí, Asiimwe surt amb un grup de sis homes a buscar trampes al sector N3 de la selva, un dels 23 en què està repartida. “Són difícils de veure, però els furtius solen marcar-les amb una branca trencada o un arbre pròxim, per recordar on són”, explica Ochokuru Seteson, un guàrdia de 44 anys.
“Si anem de patrulla a la selva profunda, podem trobar fins a 400 o 500 trampes en una setmana”, afirma. Les més senzilles són cordes de ferro o niló lligades a una branca doblegada, al llarg d’un camí. Quan un animal posa una pota a la trampa la branca es dispara i la corda es tanca al voltant de la pota.
La científica i el seu equip, durant una intervenció per alliberar un exemplar jove de ximpanzé d’una trampa de caçadors furtius. /
El mateix efecte s’obté posant les cordes a sobre de forats coberts de fulles. Però alguns furtius fan servir fins i tot ceps: boques de metall que es tanquen en les extremitats de qui les trepitja. “Els furtius van contra els antílops i els senglars, però els ximpanzés passen pels mateixos camins i també s’hi poden quedar atrapats”, explica Asiimwe.
És el que li va passar fa més de 15 anys a Gallet, un mascle la mà del qual va quedar presa en un cordill de niló. Gallet va aconseguir arrencar-lo de la branca, però la ferida es va infectar. “La mà feia mala olor i els altres ximpanzés l’evitaven: la trampa va acabar amb la seva vida social”, relata Asiimwe.
Gallet i Kefa
Els veterinaris de Budongo van haver d’esperar anys. “Els ximpanzés van en grup i si n’adormim un, els altres no deixen que ens hi acostem. A més, quan reben el dard pugen als arbres i cal preparar una tela perquè no s’estavellin contra el terra quan s’adormen”, explica Asiimwe. Finalment, en una missió conjunta amb altres organitzacions (Rescue, Ngogo Chimpanzee project, UWA i JGI Uganda), van aconseguir alliberar Gallet del lligament. “Al cap d’una setmana ja s’estava desparasitant juntament amb la seva comunitat”, explica Asiimwe.
El jove Kefa ha tingut menys sort. A aquest se li va lligar un filferro de metall a la cara. Com mai se separa de la seva mare i de la seva germana, Asiimwe està esperant que coincideixin tres veterinaris a Budongo, per adormir els tres alhora. “Si no intervenim la seva mandíbula creixerà deformada”, explica la veterinària. Asiimwe ha vist dits, mans i cames tallades. Si la corda es lliga al coll o l’animal cau en un cep, la supervivència és difícil.
“Caroline és molt bona en la seva feina. És una persona que inspira la gent i aconsegueix que facin coses que no farien d’entrada. I a més és molt bona disparant dards sedants”, comenta Vernon Reynolds, el primatòleg d’Oxford que va fundar l’estació de Budongo i la va dirigir fins al 2005.
Els homes que patrullen la selva amb Asiimwe no són guàrdies qualssevol. “Jo era un furtiu”, diu Ochokuru Seteson. “Quan no tens feina, caçar et dona menjar i aconsegueixes diners venent el que sobra. Jo no vaig atrapar mai un ximpanzé, però el meu pare, sí”, relata.
Els furtius
“Per trobar un lladre necessites un altre lladre”, fa broma Asiimwe. Des del 2002, l’estació de Budongo ha anat fent servir fins a sis exfurtius perquè netegin la selva de trampes. “Els furtius són la gent més pobra: s’exposen al risc de ser atacats per animals o agafats per la policia perquè no tenen cap altra opció. Nosaltres els la oferim”, explica la veterinària.
Acabada la ronda de la selva, la tarda del 7 de febrer, Asiimwe visita un poble pròxim, on hi troba Diro Nelson. És un dels veterans del “programa de cabres” de l’estació de Budongo. “La idea és oferir recursos alternatius: si aquesta gent necessita carn, ¿per què no donar-los unes cabres a canvi que deixin de posar trampes?”, explica Reynolds, que va estar en els inicis del programa.
Així ho va fer Nelson i altres furtius el 2007. Dues cabres per persona van ser suficients. Asiimwe els fa un control periòdic. Avui hi ha més de 150 persones en el projecte, entre exfurtius i individus en risc.
“El nombre de trampes a la selva s’ha reduït. També s’havia reduït el nombre de ximpanzés ferits, però des de fa tres anys ha despuntat», es queixa Asiimwe, que ho atribueix a la pressió poblacional.
Trobada
En la ronda del 8 febrer, els guàrdies senten crits en la llunyania. El grup segueix els xiscles a pas veloç, però en silenci. Es veu moviment a dalt. Allà hi ha: ximpanzés saltant pels arbres, amb el mascle supervisant i els petits enganxats a les femelles. No hi ha incidents: el grup menja feliç entre les branques. Un exemplar jove puja disparat per un tronc. «És Kefa, el del filferro a la cara», explica un guàrdia.
Notícies relacionades“Quan els allibero de les trampes, em sento alleujada, per donar-los una altra oportunitat en la vida”, comenta Asiimwe. “Són els nostres cosins més pròxims. No vull que un dia els nens llegeixin en un llibre que hi havia animals que s’assemblaven a nosaltres, però que ja no existeixen”, conclou.
