El despertador climàtic

Sona una alarma, però els empleats de l’oficina no aparten la vista de l’ordinador: pensen que és un exercici antiincendis. Comença a fer olor de socarrimat, però ningú s’aixeca: ha de formar part de la simulació. De sobte, un parell de persones s’allunyen de les seves taules. Els segueix una altra, i una altra més, fins que la gent comença a pensar que allò va seriosament. De fet, si fos un incendi de veritat, ja seria tard per fugir.

Així funciona un experiment clàssic de les ciències socials. El procés demostra que els humans tendim a ignorar l’evidència, alhora que fem molta atenció a les accions dels nostres iguals. Això és, més o menys, el que està passant amb el canvi climàtic.

Des de fa dècades sabem que l’ús dels combustibles fòssils ens aboca a canvis radicals al nostre planeta. Des de les onades de calor a Espanya fins a les inundacions a Moçambic, ja en veiem les conseqüències. No obstant, sembla que no reaccionem. Les emissions continuen disparades i la qüestió no genera una mil·lèsima de les emocions que desencadenen les guerres de banderes o l’arribada d’uns quants refugiats.

No obstant, els experts consideren que encara hi som a temps, si una massa crítica de gent s’aixeca contra el canvi climàtic. La mobilització és la clau, coincideixen la majoria. Ja es va aconseguir abans: amb el forat a l’ozó, el plom de la gasolina, el DDT o el fum als bars. I abans amb l’esclavisme, l’exclusió de les dones del vot o la falta de clavegueram.

Silenci 

“Si preguntes a la gent si el canvi climàtic els preocupa, et diuen que sí. Però si els preguntes quins són els grans reptes per al seu país, molt pocs assenyalen el canvi climàtic. Hi ha una espècie d’acord social: d’això no se’n parla. És un veritable silenci climàtic”, afirma Robin Webster, experta en comunicació de l’oenagé britànica Climate Outreach.

Les víctimes de les inundacions i les onades de calor comencen a connectar els punts, atribuint aquests fenòmens al canvi climàtic, segons ha revelat un estudi acabat de publicar per la Universitat de Colúmbia. No obstant, també defugen la idea que aquests fenòmens tornen a passar en el seu entorn. La casa està en flames i no ho volen veure.

“La natura està canviant i la societat no canvia alhora”, afirma Andy Hoffmann, investigador en sostenibilitat de la Universitat de Michigan. “No obstant, és possible que algun esdeveniment que afecti el preu de les assegurances o el cost dels aliments pugui produir un canvi abrupte”, afegeix.

De fet, fa dècades que perdem trens que ens portarien a un clima millor. L’evidència del canvi climàtic va començar a forjar-se a la postguerra. No obstant, la investigació va arribar al domini públic amb l’‘Informe Bruntland’ de 1987 i la Cimera de Rio de 1992.

 

 

“Als anys 80 hi va haver una finestra d’oportunitat per abordar la qüestió: ja estava clar que els combustibles fòssils amenaçaven la Terra. Però no es va donar una resposta a l’altura”, afirma Deborah Coen, historiadora de la Ciència de la Universitat de Yale. “La història de la Greta és un ‘déjà vu’. A la Cimera de Rio de 1992 va parlar Severn Suzuki, una noia canadenca de 13 anys que si fa no fa va dir el mateix”, recorda Andreu Escrivà, divulgador valencià especialitzat en canvi climàtic.

Màrqueting del dubte

En aquells anys, la indústria dels hidrocarburs va invertir milions a sembrar dubtes sobre l’evidència científica, segons Geoffrey Supran, historiador de la Universitat de Harvard, que aquesta setmana ha testificat en una comissió del Parlament Europeu sobre la petroliera ExxonMobil, acusada d’ocultar sistemàticament proves sobre el canvi climàtic.

En un article del 2016, Supran afirma que l’empresa va invertir de forma massiva en el màrqueting del dubte, tot i que el 80% dels seus estudis assenyalaven els riscos climàtics que implicava el consum d’hidrocarburs. “Les empreses de carbó i petroli en tenien coneixement des dels anys 70, però quan l’assumpte va saltar a l’arena pública als 80 van crear la Global Climate Coalition per obstaculitzar-ne la regulació”, explica. 

Aprendre del passat

L’investigador cita documents interns en què es crida explícitament a “estendre el dubte”. Segons Supran, es tracta d’una estratègia calcada a la de la indústria tabaquera, per negar la vinculació entre el fum i el càncer.

“Avui ja no poden negar la ciència del clima, però la realitat és que els congressistes negacionistes i contraris als impostos sobre la contaminació reben quatre vegades més diners d’aquestes empreses que els altres”, afirma l’investigador. 

L’estratègia de sembrar el dubte va triomfar per la mateixa complexitat del canvi climàtic. “És un problema sense precedents, molt més difícil que els anteriors”, afirma Jeroen van den Bergh, investigador ICREA a l’Institut de Ciències i Tecnologies Ambientals (ICTA).

La prohibició dels compostos que produeixen el forat de l’ozó o l’eliminació del plom de la gasolina se solen citar com exemples a seguir. No obstant, es tractava de poques substàncies produïdes per poques empreses, l’eliminació de les quals solucionava el problema. No obstant, alguna cosa es pot aprendre d’aquests casos. “Es percebien com un risc per a la salut. Potser si insistim que també el canvi climàtic ho és, això podria ajudar”, afirma Van den Bergh.

També es pot aprendre del cas del tabac. “En aquesta qüestió, el problema s’ha abordat per mitjà de la regulació, a més de l’educació i l’augment del preu. En el cas del canvi climàtic, ho estem deixant tot en mans del mercat”, argumenta Escrivà.

No obstant, els canvis necessaris són d’una altra escala. “No hi ha una solució fàcil guardada en un calaix. Cal canviar-ho tot en la nostra manera de viure”, apunta Escrivà. “Jo crec que el més semblant és l’abolició de l’esclavitud –argumenta Hoffman–. És un canvi de paradigma que va necessitar dècades i un moviment social persistent. De fet, als EUA va ser necessària fins i tot una guerra civil”.  

“Hi haurà gent que hi perdrà i gent que hi guanyarà amb el canvi, per això cal planificar una transició justa”, observa Robert Ward, de l’Institut Grantham d’Investigació del Canvi Climàtic de Londres. “No obstant, aquesta classe de transicions ja han passat moltes vegades en l’economia: per exemple, estan passant amb l’automatització i la intel·ligència artificial”, afegeix. 

A més d’evitar les pitjors conseqüències del canvi climàtic, la transició tindria altres avantatges, com una millora de la qualitat de l’aire. També segons Ward, vincular canvi climàtic i salut és determinant per impulsar l’acció. 

Un problema proper

“El que passa és que el problema es percep com a una cosa distant. Hi ha una preocupació cognitiva, però no emocional. I, a més, se sent que l’eficàcia de les accions individuals és molt limitada”, explica Christian Oltra, sociòleg del Centre d’Investigacions Energètiques, Mediambientals i Tecnològiques, a Barcelona.

“La comunicació s’ha centrat en elements llunyans en l’espai, com l’os polar, o en el temps, com els esdeveniments futurs. Però la realitat és que el procés ja està en marxa aquí al costat”, afirma Escrivà.

Un altre aspecte és el catastrofisme. “La naturalesa aclaparadora de les conseqüències del canvi climàtic n’està obstaculitzant l’acció. ¡No ens passarem el dia pensant en la mort!”, afirma Webster.

“El que ens empeny a l’acció són els valors, la identitat, la pertinença a una comunitat i la gent en qui confiem. En la comunicació del canvi climàtic és molt important tenir missatgers eficaços, que pertanyin a les comunitats i els entengui la seva audiència”, assenyala l’experta.

“També han de suggerir-se solucions concretes, cada vegada que es presenta un escenari negatiu. I no fer l’efecte que hi ha un debat científic obert sobre qüestions en què ja hi ha consens», diu Escrivà. 

Evitar la polarització

Els EUA són un dels llocs on més ha fallat la comunicació i triomfat el màrqueting del dubte. “Aquí el problema principal és que la qüestió ha arribat a una gran polarització entre demòcrates i republicans”, observa John Kotcher, investigador del Centre de Comunicació del Canvi Climàtic de la Universitat George Mason, a Fairfax (EUA). 

“Una explicació és que els congressistes i els mitjans conservadors els han dit als seus seguidors que oposar-se al canvi climàtic és part de la identitat republicana –afirma Kotcher–. Una altra hipòtesi és que, a partir d’Al Gore, els demòcrates identifiquessin l’oposició al canvi climàtic com a una cosa pròpia, generant un rebuig entre els republicans”.

No obstant, els últims sondejos revelen que l’opinió republicana s’està movent. De fet, el 64% dels conservadors recolzen el Green New Deal impulsat per personalitats progressistes, segons Kotcher.

Europa té alguna cosa per aprendre dels EUA, segons Webster: és important que els polítics i els ciutadans intervinguin en l’assumpte, segons l’experta, per evitar que el negacionisme, fins a avui confinat a moviments extremistes, s’estengui. “Els polítics de dretes que no són extremistes tenen la gran responsabilitat de no permetre que el negacionisme entri en política”, afirma Ward.

La mobilització és la clau

“Ara els efectes del canvi climàtic són visibles i palpables: tenim una finestra d’oportunitat”, afirma Escrivà. Segons aquest expert, resulta inútil plantejar solucions individuals a un problema col·lectiu. “La gent es mobilitza perquè d’altres es mobilitzen. Com animals socials, mirem el que fa algú del grup i tendim a copiar-lo”, reflexiona. 

“Els ‘Friday for Future’ [la campanya de protesta liderada per escolars que cada divendres es mobilitza contra l’statu quo polític i a favor de polítiques climàtiques] són un senyal molt esperançador”, coincideix Van den Bergh. “En el cas del tabac, el canvi va començar a produir-se quan la gent va veure que la indústria els havia enganyat. La indústria dels combustibles fòssils és la més rica que ha existit mai. No podem portar-la a la fallida financera, però sí a la fallida moral. Un moviment és l’únic que pot contrastar-la”, afirma Supran.

Notícies relacionades

Quatre iniciatives contra el canvi climàtic

Alistair Woodward: «El canvi climàtic ja afecta la salut mental»

“Els esclaus van ser una peça important del sistema econòmic durant segles. No obstant, l’esclavitud es va prohibir en menys de 100 anys”, recorda Oltra. “Segons alguns autors, n’hi ha prou amb un 25% de població mobilitzada per canviar una norma social. És possible que això ja estigui passant en alguns països respecte al canvi climàtic”, conclou