Alexandria Ocasio-Cortez, l'huracà que sacseja els EUA

La primera vegada que Stephanie Soto va veure Alexandria Ocasio-Cortez (coneguda ja com a AOC als mitjans dels EUA) va ser l’any passat, en un anunci a Facebook. Li va cridar l’atenció aquella dona com ella, una jove llatina del Bronx amb sang porto-riquenya de la qual no havia sentit parlar fins aleshores i que desafiava a les primàries del Partit Demòcrata per a les legislatives del novembre Joseph Crowley, un pes pesant no només a escala local, sinó també nacional.

Soto va estudiar el programa d’Ocasio-Cortez i va veure una agenda mediambiental que abordava directament les seves preocupacions per la pol·lució al Bronx, pel futur que espera a la seva filla de 8 anys al comtat amb l’índex d’asma infantil més alta dels EUA.

Va començar a seguir la campanya i va veure que aquesta candidata sortida pràcticament del no-res polític treia a la llum converses que, sobretot els joves, ja estaven mantenint, no només sobre qüestions mediambientals, sinó també de justícia econòmica, social i racial. Hi havia una cosa que parlava de forma molt personal i directa a una comunitat on molts s’havien sentit ignorats. La representació compta. Soto va saber que deixaria de votar Crowley.

Avui, menys d’un any després, està convençuda que no es va equivocar. La seva decisió a les urnes va contribuir a portar fins a un escó a la Cambra de Representants Ocasio-Cortez, als 29 anys la congressista més jove de la història dels EUA. El que alguns dels poderosos líders del Partit Demòcrata a Washington van intentar minimitzar inicialment com un fenomen local –el triomf d’una rebel·lió contra l’’statu quo’ circumscrit a Nova York– ha demostrat ser molt més.

I Soto, que fa 10 dies va acudir al Bronx a un acte amb Ocasio-Cortez organitzat per una televisió, n’està convençuda. “Ha arribat en el moment adequat i amb el missatge adequat. Té els peus a terra. Parla com la gent corrent. Controla les xarxes socials. La lògica diu que no hauria d’haver tingut opcions i la veus arribar i revolucionar, ara veus joves al Bronx pensant a presentar-se a càrrecs, en carreres locals, involucrant-se en política... Inspira”.

De forma similar a Ocasio-Cortez van triomfar al novembre en altres punts del país demòcrates que també van desafiar l’aparell, congressistes d’una renovada i reforçada ala progressista com Ilhan Omar, Rashida Tlaib i Ayanna Pressley. Tots estan contribuint a crear una nova manera d’operar a Capitol Hill i sacsejant les rovellades maneres que han dominat en el Partit Demòcrata en les últimes dècades. Però és AOC, després de només tres mesos al Congrés, qui ha fet eclosió com el més semblant a una revolució.

Aquesta graduada en Econòmiques i Relacions Internacionals a la Universitat de Boston –que quan va tornar al Bronx es va bolcar al treball comunitari en educació i que, fins fa només uns mesos, treballava servint copes a la barra d’una taqueria d’Union Square per ajudar la seva mare– és avui la segona política amb més ressò als EUA, només per darrere del president, Donald Trump. Cada una de les seves paraules i les seves intervencions, cada post a les xarxes socials reverbera en el digital i els mitjans tradicionals de forma extraordinària.

Sigui en forma d’aplaudiment, crítica, simple informació, com algun dels seus vídeos virals o els insults que li arriben des de files i mitjans conservadors, l’altaveu a les seves accions i proposicions fa que marqui el diàleg i el debat polític. I en cada pas, Ocasio-Cortez, que forma part de l’organització Socialistes Democràtics d’Amèrica (DSA per les seves sigles en anglès), impulsa la seva agenda, ambiciosa i decididament progressista, sense disculpes ni complexos.

Aquesta agenda l’ha traçat, com la seva irrupció inesperada i triomfal en les primàries novaiorqueses, en ferma aliança amb una renovada remesa d’activistes, organitzadors, ideòlegs i laboratoris polítics que van començar a sorgir amb la candidatura presidencial el 2016 de Bernie Sanders, de qui el fenomen AOC és hereu i també evolució. Va ser, per exemple, Brand New Congress, un dels grups nascuts després de la carrera frustrada de Sanders, que en la seva recerca de candidats progressistes va contactar amb Ocasio-Cortez i li va plantejar desafiar Crowley. I New Consensus, un ‘think tank’ nascut a Chicago després de la victòria de Donald Trump, l’està ajudant en l’elaboració del Green New Deal.

Els atacs republicans

Aquesta proposta, una resolució ja presentada al Congrés que ara per ara és un full de ruta, encarna la filosofia política d’AOC, la seva visió i la seva ambició. Planteja una mobilització de l’economia nacional per lluitar contra el canvi climàtic en un combat vinculat a la lluita per la “dignitat econòmica, social i racial”, la forma genèrica en què la congressista sol resumir propostes com la sanitat universal, l’educació superior gratuïta, el salari digne, la reforma de la justícia penal o l’abolició d’ICE, l’agència federal encarregada d’aplicar les lleis d’immigració.

El Green New Deal representa, també, la forma amb què AOC enstén canvis que veu imperatius. Els explicava fa 10 dies en l’acte del Bronx. "Existeix la falsa idea que hem de posar tots els temes a una cua i dir: "Fes això o fes allò altre". Però no són problemes diferents, són parts del mateix problema”. No vol dir que Ocasio-Cortez proposi fer totes les reformes alhora; però sí que s’ha d’establir un pla de resposta tan ampli i tan complex com els problemes que proven de solucionar.

Com es podia esperar, els republicans han atacat el Green New Deal com l’encarnació del que qualifiquen d’”extremisme” del Partit Demòcrata. Amb l’objectiu central d’anomenar “estalinista” la seva suposada deriva de cara a les eleccions del 2020, polítics i comentaristes conservadors han convertit AOC en diana de les seves crítiques i insults. I el que va començar a l’estiu com un degoteig constant de setge i menyspreu dient-li “cria” o “joveneta arrogant” va guanyant intensitat.

En l’última reunió del CPAC (el conclave de conservadors més gran), Ocasio-Cortez va aparèixer en gairebé tots els discursos, incloent el de l’exassessor de la Casa Blanca Sebastian Gorka, que va denunciar el Green New Deal com “una síndria: verda per fora i profund roig comunista per dins”.

La cobertura en mitjans conservadors és gairebé obsessiva, com demostra una anàlisi recent encarregada pel diari 'The Guardian' sobre Fox News, en la qual es va esmentar AOC 229 vegades en dues setmanes, o un altre de 'Vanity Fair', que va trobar 24 articles publicats en només sis dies sobre ella a la web del tabloide 'New York Post’.

Trump, tan donat a criticar a destra i sinistra, ha evitat deixar anar el seu verí a Twitter o en els seus discursos directament contra la congressista, però en els seus mítings comencen a aclamar-se els insults a AOC igual que abans es llançaven contra Hillary Clinton o Nancy Pelosi, la poderosa demòcrata que presideix la Cambra Baixa. I aquesta mateixa setmana el president ha provat d’injuriar el Green New Deal menyspreant-lo com el projecte d’”una jove cambrera de 29 anys”, a la qual cosa AOC ha respost com sol fer-ho, amb rapidesa i enginy, limitant-se a dir: “L’últim tio que em va infravalorar va perdre”.

La seva experiència com a cambrera, de fet, és un dels molts factors de la seva història personal que repassa amb orgull, el senyal de la seva íntima comprensió de les realitats que viuen milions de nord-americans i de les quals els polítics semblen tan desconnectats.

Ocasio-Cortez parla sovint, per exemple, de la seva família de classe treballadora. Del seu pare, Sergio, que treballava en un petit negoci d’arquitectura al Bronx, i de la seva mare, Blanca, que netejava cases, i dels sacrificis que van fer per mudar-se a un suburbi per donar-los a ella i al seu germà petit accés a escoles públiques de més qualitat que les del barri de Parkchester.

Ocasio-Cortez tampoc oculta el deute estudiantil de prop de 25.000 dòlars que encara arrossega del seu pas per la universitat i pot parlar amb autoritat de la reforma sanitària d’Obama  recordant que fins i tot fa res depenia d’ella per accedir, per 200 dòlars al mes, a la seva assegurança mèdica, més del que paga ara com congressista. Acostuma a recordar, així mateix, com és de fàcil caure en moments durs als EUA, especialment quan es combinen crisis. En el seu cas, la mort del seu pare per un càncer de pulmó el 2008 va coincidir amb l’esclat de la gran recessió. I després de la seva tornada al Bronx, el 2011, va arribar a agafar tres feines de cambrera (de vegades sumant 18 hores de torns) per ajudar la seva mare a no perdre el pis.

Polarització 

La seva figura és, com assenyalen les enquestes, cada vegada més polaritzant. La seva agenda, no obstant, està connectada amb una evolució ideològica en els joves que també mostren els sondejos. Ja el 2016, un estudi de Harvard va apuntar que el 51% de les joves d’entre 18 i 29 anys rebutjaven el capitalisme i el 33% recolzava el socialisme. I en l’edició del sondeig de l’any passat, les xifres pujaven fins a recolzaments de més del 55% per a propostes polítiques específiques com la sanitat universal, l’educació universitària gratuïta o la garantia federal d’un sou mínim.

Aquests corrents de pensament, la connexió d’AOC amb moviments socials sorgits o reforçats després de l’elecció de Trump i la seva denúncia oberta de la influència i la corrupció dels diners de grans corporacions en la política nord-americana expliquen també el repte que està plantejant dins del Partit Demòcrata, al qual força un retorn als valors que el van guiar durant dècades.

“Els demòcrates van ser, des dels anys 30 i durant dècades, el partit dominant, però en els últims 40 han anat perdent aquest domini al fer-se més suaus, més neoliberals. Als anys 60 els van mantenir en línia els moviments socials, però després es van anar fent més un partit de Wall Street, dels diners. Van deixar molta gent als EUA sense veu política, sense líders que els representin, sense una brúixola”, explica en una conversa telefònica Frances Fox Piven, politòloga, sociòloga i professora a la Universitat de la Ciutat de Nova York i el nom de la qual ha sigut una referència en els moviments d’esquerra i la lluita contra la pobresa.

“Ara la majoria de la gent vol que els demòcrates tornin als principis del New Deal, però corregint els errors de l’original, que no va ser bo amb els negres per la timidesa de Franklin D. Roosevelt i els titans demòcrates, que no volien perdre el sud blanc”.

Ocasio-Cortez i sobretot Sanders, segons Piven, es mouen en el mateix corrent que representa aquest retorn i en el qual també identifica una “insurgència progressista” i a un ampli ventall de grups que han emergit per transformar el Partit Demòcrata. “Els moviments de resistència no s’estan esvaint, els de protesta estan en forma i els Socialistes Democràtics d’Amèrica han multiplicat por10 els seus membres. Són oberts, flexibles i paren atenció a la política electoral”.

Desesperació demòcrata

Per a desesperació de l’aparell del partit, que preferiria jugar les cartes de la moderació especialment en districtes frontissa o disputats, Ocasio-Cortez continua apel·lant a d’altres que segueixin els seus passos. I fa poc va instar els activistes a plantar batalla a altres demòcrates: “No deixeu que ens enterrin en districtes vermells (republicans) i blaus (demòcrates) i que ens diguin on és possible i on impossible (guanyar una carrera). Tot és possible. L’’statu quo’ no és una opció”, va dir.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

La seva visió de la política és precisament això, l’art del possible, màxima entesa no com a pragmatisme, sinó com a plena aspiració. I alguna vegada ha reconegut que sent l’”enorme pressió” i la “vulnerabilitat de saber-se a la diana”. Però està decidida a aprendre dels errors, a continuar “trencant el tabú que no pots aprendre mentre ets en el càrrec” i a no parar. Ho deia al Bronx fa 10 dies: “Si no estic disposada a jugar-me el mateix que un activista, no mereixo ser al govern”.

Per aquesta determinació és, també, pel que convenç gent com Soto. “Ella és el futur. Hem de revolucionar el partit. Si no ara, ¿quan? Arrisquem-nos ja. El terme mitjà mai guanya”.