Margarida Xirgu, la diva republicana

Margarida Xirgu es va formar en els quadros d’aficionats al teatre dels Ateneus Obrers. La seva tasca artística es va distingir per la pluralitat de gèneres i el seu contingut intel·lectual. Va interpretar tot el teatre de la seva llengua vernacla, el català, des del drama al vodevil: Guimerà, Iglesias, Rusiñol... Es va interessar pel teatre contemporani i el va introduir en el seu repertori: Bataille, Hoffmansthal, Zola, Lenormand, Pirandello, Sardou, Shaw, Rice, Camus. La Xirgu, intuïtiva, audaç, passional, de grans recursos creadors cultivats als escenaris exigus dels seus començaments. Quan arriba a Madrid, el maig de 1914, la crítica la saluda com l’actriu moderna i renovadora. I no defrauda. El seu nom quedarà lligat als esdeveniments escènics més importants de l’època. Aposta per formes d’expressió anticonvencionals: Valle-Inclán, Pérez Galdós, Unamuno. I descobreix nous valors: Federico García Lorca, Rafael Alberti, Alejandro Casona.

L’activitat de Margarida Xirgu va desbordar les fronteres de l’univers escènic del seu temps. La seva actuació com a avançada al seu temps va constituir des dels seus principis un desafiament a les normes tradicionals dramàtiques. En els seus personatges va vorejar, de vegades, les seves pròpies creences religioses. A ‘Fermín Galán’, Alberti posava en mans de la Verge (Xirgu) una baioneta, en defensa dels revolucionaris, mentre arengava: "Yo defiendo a la República y a los revolucionarios / ¡Abajo la monarquía! / Salid conmigo a los campos / ¡Dadme un fusil o un revolver, una espada o un caballo! / Quiero ser la coronela de todos los sublevados...”.

L’altra ‘religió’

Conscientment, l’actriu serveix la seva altra ‘religió’: el teatre. La seva aposta per l’estètica interpretativa, amb opcions ideològiques, tal com preconitzaven Piscator i Brecht, la va portar sovint a situacions conflictives, que va assumir conscientment.

Margarida Xirgu no perdria tampoc l’ocasió d’interessar-se per l’altre teatre, el de la vida, en entrevistes, manifestacions, participant en homenatges a obrers represaliats, visitant a les presons presos polítics, cedint la seva casa a personalitats republicanes perseguides, anul·lant una gira a Itàlia, amb Federico García Lorca, com a protesta per la invasió d’Abissínia per les tropes feixistes de Mussolini el 1935, per incidir amb la seva contribució personal en el desenvolupament dels fets amb rerefons politicosocial.

 

 

Les heroïnes lorquianes van tenir una excepcional intèrpret en Margarida Xirgu, que va estrenar i va portar a escena gran part de les obres del poeta. L’actriu, com a element bàsic de l’espectacle, donant vida i agitant les passions i tragèdies dels personatges nascuts de la capacitat creadora de García Lorca. El dramaturg construint somnis, inquietuds, frustracions, esperances, rebel·lies, totes les passions i misèries humanes d’aquest intransferible i transcendent univers lorquià: mític i primitiu, culte i popular, capaç d’innovar en àmbits suats. Però sempre, actriu i dramaturg, des del nivell més profund i sentit més radical: exponents de la justícia i la llibertat. Per això Xirgu va encarnar Mariana Pineda, la fantasia a ‘La zapatera prodigiosa’, l’obsessió per la maternitat i l’honra, a ‘Yerma’; l’atavisme punyent, a ‘Bodas de sangre’, la submissió a ‘Doña Rosita la soltera’, l’opressió a ‘La casa de Bernarda Alba’.

L’amor i la llibertat

L’amor i la llibertat, a la dramatúrgia lorquiana, eren un tema anunciat des dels seus inicis literaris, tant en la seva lírica com en el seu teatre, perquè l’amor i la llibertat eren per a Lorca dos valors íntimament units i essencials per a l’alliberament de l’ésser humà, la dona en particular. En boca dels seus personatges reals o de llegenda hi posa, fonamentalment, l’expressió de les seves idees i del seu compromís amb la societat. Una cosa que comparteix amb Margarida Xirgu des que es coneixen, i accepta posar-se a la pell del seu drama ‘Mariana Pineda’, una dona revolucionària que va lluitar contra la tirania absolutista de Ferran VII, que la va condemnar a morir al garrot a la Granada del 1831. L’obra havia sigut rebutjada per altres actrius, davant possibles repercussions polítiques de la dictadura de Primo de Rivera.

Lorca denuncia la frustració del món de la dona, que generava l’opressió i la submissió per unes estructures socials i formes de vida encarcarades. Margarida Xirgu donaria veu a aquesta galeria de dones desviscudes per l’espera i la desesperança dels seus íntims fracassos amorosos, que ja desfilen per les pàgines del seu primer llibre ‘Impresiones y paisajes’. A la primerenca poesia ‘Elegía’ (1918), apareix la “Venus del mantón de Manila, incensario de deseos con la carne oscura de nardo marchito y el sexo potente sobre tu mirada”.

El ‘Romancero gitano’ ja és una coral de veus femenines que criden, de vegades en silenci, la injusta i desesperada solitud de la seva carn en flor. A el ‘Romance somnámbulo’, la nena somia i espera a la barana verda. Al ‘Romancero’ hi ha dones insatisfetes (‘La casada infiel’), desassossegades com la Soledad Montoya del ‘Romance de la pena negra’, que confessa esgarrifada: “¡Que pena! Me estoy poniendo de azabache, carne y ropa. / ¡Ay mis camisas de hilo! / ¡Ay mis muslos de amapola!”. Aquestes queixes de la tragèdia soterrada de la dona a l’aguait i a l’espera de l’amor tenien en Margarida Xirgu la força passional i estremida de la tragèdia del desamor de les seves vides joves.

L’alt concepte que com a persona i intèrpret Lorca tenia de l’actriu, dins i fora del teatre, el va anar desgranant al llarg dels anys de la seva col·laboració, en declaracions, escrits i poemes. Durant els assajos de ‘Yerma’, declarava al periodista Alardo Parats, del diari ‘El sol’: “És una dona extraordinària i d’un instint rar per apreciar i interpretar la bellesa dramàtica, que sap trobar-la on és. La buscarà amb una generositat inigualable, fent cas omís de tota consideració que poguéssim anomenar d’ordre comercial”.

Fanatisme d’art

I tres dies abans de l’estrena, quan la Xirgu està ja posada en la pell de ‘Yerma’, el dramaturg la defineix, a Alfredo Muñiz, per a l’‘Heraldo de Madrid’: “Margarida Xirgu és un cas extraordinari de talent; talent que s’imposa a la ximpleria actual del nostre teatre amb batalles constants d’inquietuds interpretatives. Amb emoció autèntica, amb fanatisme d’art, va acollir la meva obra, i amb tendreses maternals va cuidant dia rere dia, en el ritual gairebé religiós dels assajos, els detalls més petits de la seva posada en escena. Cada tarda, a la penombra freda de l’escenari, em sorprèn l’art genial de la Xirgu amb un nou matís, aconseguit la nit anterior en el silenci estudiós dels seus insomnis... Amb ‘Yerma’ tindrà un èxit gran. Com sempre, com es mereix”.

Lorca creia que: “...el teatre necessita que els personatges que apareguin en escena portin un vestit de poesia i, alhora, se’ls vegin els ossos, la sang”. I afegia que “han de ser humans, tan horrorosament tràgics i lligats a la vida i al dia amb una força tal, que mostrin les seves traïcions, que s’apreciïn les seves olors i que surti als llavis tota la valentia de les seves paraules plenes d’amor i de fàstics”. Aquesta realitat bategant per al teatre, la compartia la Xirgu, que aspirava al fet que els poetes i els autors s’inspiressin en la realitat quotidiana. Així ho definia l’actriu en la seva conferència: Impressions personals sobre el Teatre Nacional.

A finals de gener de l’any 1936, Xirgu, al capdavant de la seva companyia, sortia de Santander per iniciar una gira de sis mesos per Amèrica. Lorca hi havia d’anar amb ella per assistir a l’estrena de ‘La casa de Bernarda Alba’ a Buenos Aires. Els últims dies, Lorca va desistir d’acompanyar-la, amb la promesa que es reuniria amb ella més tard a Buenos Aires. Un mes després del cop d’Estat militar del 18 de juliol de 1936, el poeta era afusellat. Culminava la que hem qualificat com la seva etapa catalana de 1925-1935, més extensa que les de Nova York, Buenos Aires i Cuba.

Perseguida fins i tot a l’exili

L’actriu segons les seves pròpies declaracions, va viure ja per sempre “desconcertada per l’increïble assassinat de Lorca”. Xirgu no tornaria mai a Espanya, però no per això el règim franquista va deixar de perseguir-la a l’exili. El 1940 era processada pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques, amb la confiscació de tots els seus béns i l’estranyament a perpetuïtat. A Montevideo, l’actriu va ser delegada del Govern català a l’exili.

Hispanoamèrica havia de ser la seva última singladura artística, de 1936 a 1969, va recórrer Cuba, Colòmbia, el Perú, Xile, Mèxic, l’Argentina i particularment l’Uruguai, on va dirigir  Escuelas y Comedias Nacionales de Arte Dramático. Xirgu va desenvolupar una valuosa tasca dramàtica i pedagògica, despertant i orientant vocacions. L’actriu va ensenyar d’acord amb els plantejaments, les tècniques i els mètodes fruit de la seva experiència creadora i visió personal. Com a Espanya, va estar vinculada als autors joves d’avantguarda.

El 27 de maig del 1949, estrenava ‘El malentendido’, d’Albert Camus, al Teatro Argentino de Buenos Aires. La premsa de Buenos Aires comentava el magisteri teatral de la intèrpret. No obstant, tres dies més tard, les autoritats peronistes suspenien l’obra. La Societat Argentina d’Escriptors va fer pública la seva protesta en les columnes del ‘Clarín’. Camus escrivia a l’actriu una carta en què li expressava la seva admiració i solidaritat, i li feia saber que havia renunciat a fer unes conferències programades a l’Argentina.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

El 25 d’abril del 1969 moria a Montevideo. La seva tasca havia polaritzat durant 33 anys l’entusiasme escènic, possibilitant amb la seva interpretació i el seu magisteri un alè renovador de plenitud dramàtica al capdavant d’Escuelas y Comedias Nacionales. Josep Pla, que la va conèixer durant els seus últims anys, va escriure: “És una dona que, pel simple fet d'estar en un lloc, crea al seu voltant un ambient, un clima... Aquesta mena de persones són rares, amb prou feines n’hi ha”.

Si la memòria de Margarida Xirgu continua fascinant avui la gent que no va conèixer el seu perfil humà, ni va admirar la seva dimensió artística sobre un escenari, és perquè el seu compromís amb la societat, com a dona i intèrpret, va sobrevolar els horitzons de la seva època.