David Verdaguer: coses que et passen als 30 (si portes bigoti)

David Verdaguer(Girona, 1983) va tenir molt clar des que era petit que volia dedicar-se a la interpretació. Ho va saber quan als 7 anys va anar a veure amb el seu pare ‘El enfermo imaginario de Molière’. Amb 19 anys va començar a fer els primers papers en sèries de TV-3 com ara ‘Plats bruts’, ‘El cor de la ciutat’ i ‘Ventdelplà’ i el 2006 es va incorporar com a reporter al programa d’humor ‘Alguna pregunta més’? També va participar en la 'sitcom' musical 'Pop ràpid', de Marc Creuhet (que més tard dirigiria 'El rey tuerto') i com a imitador de personatges d’actualitat política i esportiva en els programes satírics 'Polònia' i 'Crackòvia'.

 

Des del principi, els escenaris teatrals es van convertir en el seu hàbitat natural. La seva activitat sobre les taules ha sigut ininterrompuda des del 2002, tal com acrediten la trentena d’obres en què ha participat de moment i en les quals trobem des de versions de  Bertolt Bretch, Samuel Beckett, Tennesse Williams o William Shakespeare, fins a peces representatives de la dramatúrgia contemporània catalana, passant per espectacles humorístics.

En el cine va debutar junt amb Mar Coll en la seva ‘opera prima’, ‘Tres dies amb la família’ (2009), i, a partir d’aquell moment, es va convertir en un dels actors fetitxe de la nova generació de directors sorgits a Catalunya en els últims anys, junt amb altres companys de professió com ara Miki Esparbé, Alain Hernández i Miquel Fernández.

Premi Gaudí

També va provar el format websèrie gràcies aRoger Comaa ‘Les coses grans’ i ‘Les molèsties’, però va ser gràcies al seu paper a ‘10.000 km’ (2014), primera col·laboració amb el directorCarles Marqués-Marcet, per la qual començaria a ser una cara coneguda de la gran pantalla. Aquest rol, a més de proporcionar-li unpremi Gaudí a la millor interpretació masculina, també va suposar un abans i un després en la seva consideració com a actor dramàtic, una faceta que va començar a practicar en els seus següents projectes.

Precisament, al costat del director barceloní ha format un dels tàndems creatius més interessants del cine espanyol actual. Junts han furgat en les relacions de parella, en les inseguretats dels trenta anys que s’enfronten a la precarietat laboral, a l’estancament vital i a la immaduresa emocional.

De la masculinitat a la paternitat

A més, a través dels seus personatges, Verdaguer s’ha endinsat enels conflictes que genera la nova masculinitati la posició de l’home davant l’apoderament femení, una cosa que també ha explorat en la comèdia musical teatral ‘Dos machos verdes fritos’, ideada ambÓscar Machancoses, en la qual mostren el desamor des d’una òptica masclista precisament per posar en evidència la ridiculesa de l’orgull viril. No és la primera vegada que encarna un personatge de clara tendència masclista; ja ho va fer a ‘La importància de ser Frank’, d’Oscar Wilde, dirigida perDavid Selvasi en la versió musical d’Àngel Llacerde ‘Molt soroll per no res’.

 

A ‘Tierra firme’ (2017), la seva segona col·laboració amb Marqués-Marcet, l’actor interpreta un jove que és utilitzat per la seva millor amiga com a llavor fecundadora per parlar dels nous models de família, i a ‘Els dies que vindran’, que s’estrenarà el pròxim 28 de juny després de triomfar al passat Festival de Màlaga, se submergeix en un experiment en el qual es barreja la seva paternitat real, al costat de la també actriuMaría Rodríguez Soto, en una ficció on es posa de manifest el complicat procés que genera l’arribada d’un nadó per a una parella que continua sense tenir consolidades les seves posicions en la vida. 

Còmic i versàtil

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Gràcies a ‘Estiu 1993’, deCarla Simón, va aconseguir el Goya a millor actor de repartiment, i el va dedicar a «tota la gent que fa aquest ofici amb sentit comú i sentit de l’humor». Per David Verdaguer, l’humor no hauria de tenir límits, perquè «l’humor ens salva la vida». 

Potser per això mai ha abandonat el gènere còmic del tot. Però a la seva carrera al cine hi faltava un bon superèxit perquè quedés clara la seva versatilitat. Sempre ha dit que no tenia prou abdominals per protagonitzar un ‘blockbuster’, però no els ha necessitat per liderar el repartiment de‘Lo dejo cuando quiera’, la sorpresa de la temporada (les dues primeres setmanes com a número u i amb més de 5 milions d’euros acumulats) en què es torna a deixar anar demostrant que domina a la perfecció el gag tant físic com verbal i el posat canalla. De l’indie al mainstream, a David Verdaguer ja no li queda res que se li resisteixi.