Taiwan: el teló d'acer asiàtic

A la Torre 101 conflueixen tradició i tecnologia. Aquesta canya de bambú de metall i vidre té l’ascensor més ràpid del món i una bola daurada de 700 tones que esmorteeixen les oscil·lacions en sismes de 7 graus i vents de 450 quilòmetres hora. A la base mai escassegen els turistes fotografiant l’egrègia silueta contra el cel de plom de l’illa. Un jubilat fa onejar una bandera vermella amb estrelles grogues i encadena proclames proxineses davant la principal icona taiwanesa, mentre uns joves independentistes reparteixen fullets que documenten les violacions de drets de Pequín. Trobaran edificis més alts i potser més imponents a la Xina però no busquin aquesta postal amb reivindicacions polítiques.

Cap país se sent més orgullós i gelós de la seva democràcia que Taiwan. De les seves discussions parlamentàries, de les seves protestes de carrer, de les seves participacions massives en les eleccions, de la seva vibrant societat civil, dels drets de les seves dones que ridiculitzen els del Japó o Corea del Sud o de la seva lluita pel matrimoni gai. Les invocacions a la democràcia remarquen el fet diferencial amb la Xina.

Pols pel lideratge mundial

L’estret de Formosa és la zona més erògena de l’Àsia-Pacífic, on la Xina i els Estats Units s’han trobat per dirimir el lideratge global. Avui mostra un còctel inquietant després de l’arribada al poder el 2016 dels sobiranistes a Taipei, la declinant paciència xinesa per una reunificació que no arriba però se l’espera i per l’efecte Trump.

Pequín i Taipei sumen set dècades de relació complicada i renyida amb la lògica. És absurd que Vincent Lu hagi passat bona part de la seva vida en cancelleries de tot el món i no hagi trepitjat mai el veí país on van néixer els seus pares: Taipei ho impedeix als seus funcionaris per evitar que la Xina els recluti com a espies. Va ser un absurd històric, geogràfic i econòmic que, fins fa només 10 anys, els passatgers passessin per un tercer país per creuar els 130 quilòmetres de l’estret. I són absurds els llimbs jurídics en què continua Taiwan: sobirà però ignorat per la comunitat mundial, disfrutant d’una independència que no pot declarar per l’amenaça militar xinesa, un país de fet, no pas de dret.

La Xina reclama com a seva l’illa des que els nacionalistes s’hi van refugiar el 1949 després de perdre la guerra civil contra els comunistes. Taipei va ocupar el seient xinès a l’ONU fins a la visita de Richard Nixon a Mao del 1972. Pequín exigeix com a requisit per a les relacions diplomàtiques el reconeixement del principi d’una sola Xina i això ha provocat un transvasament continu malgrat les inversions a fons perdut amb què Taipei compensa la lleialtat. Avui amb prou feines conserva 17 països de pes mosca repartits especialment al Carib i Oceania perquè és un suïcidi polític i econòmic girar l’esquena a la Xina. Ho va resumir Óscar Arias, expresident de Costa Rica, invocant Keynes: “Quan les circumstàncies canvien, un ha de canviar”.

Ofensiva diplomàtica xinesa

Taiwan va perdre el 2018 San Salvador, el tercer país en un any, en una ofensiva pequinesa per extingir la seva empremta internacional que tan aviat li pren aliats com imposa a les aerolínies internacionals que deixin de referir-se a Taiwan com a país. Taipei va aclarir que concentraria els seus esforços en països amb els seus mateixos ideals, en l’enèsima invocació a la seva democràcia davant el poder econòmic xinès, però en geopolítica no predomina el romanticisme. 

L’imminent transvasament del Vaticà, el seu últim bastió europeu, serà més difícil de digerir. Un funcionari taiwanès ho dona per perdut però suggereix que potser el papa Francesc imposa a Pequín un reconeixement dual. Això no passarà.

Taiwan presta ajuda a través del Fons de Desenvolupament per a la Cooperació i Desenvolupament Internacional a Swazilàndia, Tuvalu o Belize i altres països que costa situar al mapa. «Tot és molt més difícil quan estàs fora de l’ONU, fins i tot si tens els millors propòsits», assenyala el seu secretari general, Timothy T.Y. Hsiang. La seu està decorada amb fotografies dels seus projectes de col·laboració en societats endarrerides: maquinària moderna, tècniques agrícoles eficaces, assistència humanitària.

Commou seure al costat d’aquests joves abocats a la frustració, prou idealistes per esllomar-se en aquests països pobres i prou llestos per saber que seran expulsats sense rebre les gràcies. Quan Burkina Faso va trencar relacions amb Taipei, els metges taiwanesos van haver de fugir per cames i els guàrdies de seguretat van impedir que s’emportessin els seus equips dels hospitals aixecats amb capital taiwanès. Fins i tot es van quedar amb els vehicles oficials del personal diplomàtic. Capítols com aquest expliquen les crítiques a la tradicional diplomàcia del dòlar taiwanesa i que la societat no entengui la pèrdua d’un aliat com una tragèdia nacional. «Un altre país al qual no haurem de pagar les factures», diu una jove empresària sobre San Salvador.

No irritar la Xina

Commouen també els esforços del Govern per trobar esquerdes al mur xinès. Tancats els contactes diplomàtics i les organitzacions internacionals, queden els intercanvis en àrees menys sensibles com l’educació, la cultura, l’esport i el turisme. Des de la Fundació d’Intercanvi Taiwan-Àsia s’explora qualsevol via de col·laboració amb el continent. «La nostra estratègia és no irritar la Xina, molts països ens demanen que no donem gaire publicitat als acords que firmem», revela Michael Hsiao, conseller de la presidenta Tsai.

Els milers de míssils apuntant-se recíprocament a les dues vores de l’estret abunden en la literatura sobre el conflicte. Estem patint atacs, la guerra pot esclatar en qualsevol moment, ens preparem per al pitjor escenari... Des de l’Institut de Defensa Nacional i Investigació de Seguretat s’alimenta aquest teatret que retroalimenten els cíclics editorials de la premsa més ultramuntana de l’altre bàndol. L’economia són els míssils xinesos d’avui. El 75% del PIB taiwanès descansa en les exportacions i el 40% d’aquestes acaba a la Xina. Estrènyer aquesta dependència amb potencials repercussions en la sobirania és una urgència política i no sembla fàcil.

La Xina és el soci natural per la seva proximitat i la llengua i cultura compartides. Des de l’Institut d’Investigació Econòmica Chung-Hua apunten que es podria rebaixar al 30% en un termini de cinc o deu anys si segueix la guerra comercial entre Pequín i Washington. «Les crisis alienes són una oportunitat. Si Trump puja un 25% els aranzels a la Xina, hi haurà una ràpida demanda cap a productes d’altres països», opina Jiann-Chyuan Wang. Contra els seus plans confabula l’imminent final de la guerra comercial.

Adeu als dies gloriosos de creixement

L’economia de Taiwan ha deixat enrere els dies gloriosos. Als anys 80 encadenava creixements propers al 9% i era coneguda com un dels quatre tigres asiàtics. Pocs països es van beneficiar més del despertar de la Xina, amb l’economia de la qual tenia una relació simbiòtica: Pequín procurava el mercat vast i la mà d’obra barata que demandaven les seves companyies tecnològiques. La desaparició d’aquells ubics ‘Made in Taiwan’ en petits electrodomèstics respon a l’enviament de les fàbriques a l’interior.

A Taiwan li corre pressa renovar el seu model caducperquè els seus mòbils i ordinadors no són millors avui que els xinesos i els costos de producció al continent s’han disparat. Tampoc els intercanvis comercials han fluït cap a la població. «Les nostres companyies produeixen a la Xina i els beneficis van als empresaris. Volem que creïn ocupació aquí en indústries tecnològiques i apugin els sous», assenyala Connie Chang, directora general del Consell de Desenvolupament Nacional. És un panorama complex i una mica esquizofrènic en què Taiwan busca a la vegada ampliar l’oferta cap al mercat xinès que sosté la seva economia i rebaixar la seva dependència comercial.

L’etern equilibri entre l’economia i la identitat marca la relació dels taiwanesos amb Pequín. Només el 3% es reconeix com a xinès però ningú vol tenir males relacions amb el veí. Els illencs han fet fora del poder el sobiranista Partit Democràtic Progressista (PDP) quan només s’ha preocupat d’irritar la Xina, mentre que l’excessiva sintonia del Kuomintang (KMT) amb Pequín ha generat moviments de protesta per la sospita que la mà econòmica xinesa era un cavall de Troia cap a la reunificació.

Aquest equilibri pretén Tsai Ing-wen. No pertany a l’ala dura del PDP que exigeix la declaració formal d’independència i ha promès que mantindrà l’statu quo. Un alt càrrec del Govern afirma que l’examen del cas català, estudiat amb atenció entomològica des de Taiwan, reforça la seva vocació cautelosa: «Hem d'actuar de forma responsable, no ens podem permetre un líder que tregui el poble al carrer i fugi l’endemà de declarar la independència».

Diplomàcia i cinisme

Trump va irrompre en el conflicte des que va trepitjar la Casa Blanca. La trucada de felicitació per la seva victòria electoral que va atendre de Tsai va ser un gest explosiu perquè cap líder nord-americà havia parlat directament amb el seu homòleg illenc des del 1979. Trump va remarcar el cinisme: Els Estats Units venen milions de dòlars en armes a Taiwan i es compromet la seva defensa militar davant la Xina, però no pot rebre una trucada de cortesia. L’equilibri ha descansat durant dècades en aquest cinisme. També en l’estratègica ambigüitat de l’Acta de Relacions amb Taiwan del 1979 per la qual Washington es compromet a protegir militarment un país amb el qual manté relacions no oficials de l’agressió d’un altre amb el qual les manté de manera oficial. És un edifici massa fràgil per a la diplomàcia assilvestrada de Trump.

La Xina considera la unitat del seu territori incondicional i innegociable, no només des de la perspectiva política sinó des de l’emocional. Està lligada a aquell dolorós segle de colonialisme en què la seva debilitat va permetre que la rapinya occidental dividís el seu territori. Per a Pequín va ser un ‘casus belli’ que Trump rebaixés el principi d’una sola Xina a objecte de tripijoc en les negociacions comercials i, tot i que Washington ha rebaixat després el desafiament, Taiwan reapareix quan les tibantors econòmiques emergeixen. El discurs de l’any passat del vicepresident, Mike Pence, va anunciar una política més decidida amb Taipei i a la Casa Blanca han guanyat pes els falcons que demanen més empenta contra Pequín. 

Volatilitat de Trump

Per a la democràcia illenca va ser frustrant que el tan anhelat acostament nord-americà no arribés pels elevats ideals compartits, sinó per una fenícia lògica negociadora. «No volem ser un peó dels Estats Units ni de la Xina en els seus conflictes ni que ens assenyalin com un exemple de la guerra freda a Àsia, sabem que podem ser utilitzats però ens hi resistirem», declara el viceministre Chen Ming-chi. Lligar el destí de Taiwan a un líder tan imprevisible com Trump seria un suïcidi, admeten altres fonts des de l’anonimat.

«La volatilitat de Trump és un risc per a tothom, però la retòrica nord-americana s’ha vist avalada amb accions concretes, com l’intercanvi de visites i vendes d’armes. Són mesures que interessen a Taipei. Però els taiwanesos saben que Trump té un preu, i si la Xina el paga, els dirà adeu», opina Xulio Ríos, sinòleg de l’Observatori de Política Xinesa.

La reunificació xinesa és tan ineludible com ho va ser Alemanya i ho serà Corea.Es tracta de saber quan i com. A la Xina li sobra múscul econòmic per arrabassar-li amb una pluja de iuans els seus 17 aliats, però ha optat fins ara per la seducció i ni tan sols en els temps més aspres ha traspassat les línies vermelles que dispararien l’hostilitat taiwanesa i arruïnarien la tornada amistosa.

El repte de l’encaix

El desenllaç ideal és la reunificació amb una Xina democràtica però el Partit Comunista gaudeix d’una vitalitat excel·lent malgrat el col·lapse imminent que s’ha anunciat durant dècades des d’Occident. L’encaix dels taiwanesos en una dictadura és un repte majúscul per a Pequín quan la degradació democràtica a Hong Kong ha cremat aquella brillant fórmula d’«un país, dos sistemes» amb què Deng Xiaoping va acompanyar la tornada de la de l’excolònia britànica. Ni tan sols el KMT hi confia.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

L’espera se li fa llarga a Pequín i el seu president, Xi Jinping, ha aclarit que la qüestió taiwanesa no es pot allargar durant generacions. L’assumpte hauria d’estar resolt en les pròximes dècadesi mai més enllà del 2049, el centenari de l’arribada a l’illa dels perdedors de la guerra civil. «Els xinesos són enginyosos i trobaran alguna fórmula que funcioni. Potser una confederació o ‘un país, dues constitucions.’ La Xina mai renunciarà a Taiwan. És igual que aconsegueixi el lideratge econòmic mundial, el seu procés de modernització no acabarà fins a la reunificació amb Taiwan», creu Ríos.

A l’espera que Pequín i Taipei alineïn els seus destins, els funcionaris taiwanesos continuaran preguntant als periodistes estrangers com és Xiamen, aquesta ciutat parsimoniosa i dolça a l’altre costat de l’estret de Formosa.