Hatay: la frontera entre la guerra i la pobresa

Fa anys que la vida de l’Ahmet és un esperar etern. Com molts, s’aixeca, sempre, abans que surti el sol. Però l’Ahmet, com pocs, no va ni a l’oficina, ni a la botiga, ni a la fàbrica, ni a l’escola. Va, sempre, cada dia des de fa sis anys, a un pont sota l’autopista. I allà espera.

De vegades té sort: alguns dies algun cotxe se li para al costat i el recull sense que hagin passat gaires hores. Aquell dia podrà menjar. D’altres, no obstant, les coses no li surten tan bé: la competència, allà, sota la carretera, és ferotge, i les mans disponibles són tantes que moltes vegades ha de tornar a casa a la tarda sense haver aconseguit res més que una jornada de treball parat sota el pont. La seva dieta, aquell dia, serà de pa i aigua.

Hi ha algunes vegades –massa poques–, en què l’Ahmet té sort de veritat: en els dies en què li ofereixen feina de granger, el que ell era abans que tot passés. Però passa molt rarament, diu, i el que sobretot aconsegueix són feines de maçoneria, construcció, transports i mudances. I, per descomptat, el paguen malament.

L’Ahmet és un de milions. Concretament, un de 3,6 milions: la xifra de refugiats sirians que, en l’actualitat, viuen a Turquia, el país del món que més n’acull. Ell es va escapar de la guerra el 2013; la seva dona i els seus cinc fills –els diners necessaris per travessar la frontera no van arribar per a tothom– van quedar enrere. Ara espera poder rescatar-los i reunir-s’hi; però la frontera, des del 2016, és tancada i emmurallada per complet: creuar-la és possible, però la ruta per fer-ho és cada vegada més llarga, cara i, per descomptat, perillosa.

A la frontera

“Turquia és un eix per als corrents migratoris des dels anys 90, bàsicament pels múltiples conflictes constants a la regió –explica Didem Danis, acadèmica de la Universitat de Galatasaray. A més, Turquia també atreu pel seu model social d’un cert benestar; sobretot si se la compara amb els altres països de la zona, dels quals la gent s’escapa.”

Els refugiats sirians no estan repartits per tot Turquia de forma homogènia. A l’arribar i creuar a l’altre costat de la frontera, més de la meitat, per proximitat o facilitat, es va quedar a les regions més pròximes a Síria: Urfa, Gaziantep, Adana, Kilis i Hatay.

A Hatay, aquests dies de primavera, el cel està completament tancat per uns núvols que es resisteixen a escampar-se. De tant en tant, el cel escup un plovisqueig fangós que ho impregna tot. A aquesta hora del matí els cotxes passen per l’autopista a la carrera –les seves rodes centrifugant aigua i fang cap a tots els punts cardinals possibles. L’Ahmet i els altres migrants –diverses desenes– els miren passar i esperen drets a un costat de la calçada. El pont que tenen a sobre, per sort, els protegeix el cap i l’esquena de la pluja.

Ara són les vuit del matí i l’Ahmet fa tres hores que és aquí. Encara hi ha esperança, diu, perquè encara és aviat, però normalment, en els dies que aconsegueix feina, a aquesta hora ja en té. L’Ahmet és dels més matiners precisament per aquesta raó: perquè com més tard sigui, més competència sota el pont.

Mentre parla, una furgoneta grisa para al seu costat. Molts –entre ells, l’Ahmet– s’hi acosten. El conductor baixa la finestreta i gesticula amb ímpetu: intenta demostrar que té pressa, però no paciència. Els que s’han acostat contesten, es miren, s’interpel·len, es busquen, s’assenyalen. L’Ahmet, que al principi semblava actiu en la conversa davant la finestreta del cotxe, es va retardant en el grup. Al final, quatre xavals sirians entren al cotxe i marxen a treballar. La massa es desfà.

Quatre euros per dia

“Volien joves per anar a recollir runa en una construcció per aquí a prop”, explica l’Ahmet al tornar, i es lamenta: tant de bo els seus pares l’haguessin concebut més tard. L’Ahmet té 37 anys, i vesteix impol·lut com ho fan pocs aquí: cabells curts pentinats cap enrere, celles, barba i bigoti negre com la nit però ben retallat, camisa interior blanca amb quadros de colors i una armilla blau fosc que conté la seva panxa, implorant des de dins que la deixin en llibertat.

“Sempre fan el mateix: venen, es paren i regategen el preu per la jornada de treball, que normalment és de 12 hores. En general, paguen entre 25 i 30 lires [quatre euros] per dia, tot i que algunes vegades m’han abandonat de nit a la carretera sense pagar-me res”, relata l’Ahmet. Afegeix que li ha passat molt poques vegades. Poquíssimes. Però sap d’altres casos com el seu.

De mitjana, l’Ahmet aconsegueix feina quatre dies a la setmana. Això significa que, si tot va segons el previst, l’Ahmet guanya 64 euros al mes: 2,13 al dia. Amb això ha de viure i, si pot, enviar diners a la seva família. “El meu problema més gran és que no tinc ni permís de residència, ni permís de treball, i sense això no puc aconseguir feines millors. Tampoc puc abandonar aquesta província, perquè no tinc la documentació i la policia em detindria. Per això em veig obligat a estar aquí i fer això”, diu l’Ahmet queixant-se, gairebé excusant-se, mentre assenyala un noi que s’acosta a escoltar la nostra conversa: porta unes xancletes que, de tan desfetes, s’aguanten unides de pur miracle. “Són les úniques que té i treballarà amb això. El noi només té 15 anys. Hauria d’anar a l’escola, però és aquí”, diu el camperol sirià.

Economia submergida

L’Ahmet i el seu company mal calçat no són els únics amb aquest problema. Dels 3,6 milions de refugiats sirians a Turquia, només un 1% –32.000–, té permís de treball. El 99% restant es veu abocat a l’economia submergida.

La feina informal no és només qüestió de la comunitat siriana: a Turquia, el 40% de la feina es paga en negre –a Espanya, per exemple, les estimacions no oficials xifren la mitjana en prop del 9%.

Els més afectats per aquest fenomen són, sempre, els que estan més avall a la piràmide social; i a Turquia, per descomptat, els últims són els refugiats. “Els sirians no aconsegueixen permisos de treball perquè algú els ha de donar un contracte –explica Deniz Sert, experta en migracions i professora de la Universitat d’Özyegin. I pocs estan disposats a donar-l’hi. Abans que els refugiats arribessin a Turquia en massa, els treballadors no qualificats eren bàsicament kurds. Ara són sirians”.

De tornada

I això crea tensió. Els turcs –la gran majoria– volen enviar els refugiats sirians de tornada: probablement aquest sigui l’únic tema en què la societat turca es posaria d’acord. La qüestió va ser estrella en les eleccions generals de l’estiu passat: el principal candidat opositor va proposar enviar-los tots al seu país i tancar la porta amb clau al sortir. La idea no va arrelar, però tampoc va disgustar. “Absolutament tots els partits polítics han utilitzat els sirians per atacar-se i criticar-se. A ningú li importa la situació dels refugiats. Tots els utilitzen com a arma llancívola”, afirma la sociòloga Didem Danis.

A Hatay, a més, tot és més complicat. Aquí, gairebé el 30% de la població de la província és refugiada i siriana; l’atur entre els turcs dobla la mitjana de tot el país i les oportunitats de trobar una feina digna són escasses. “Els sirians tenen un impacte al mercat laboral turc, per descomptat, però només en la part no qualificada, i molt menys del que la gent creu –informa Mehmet Duruel, sociòleg de la universitat d’Hatay. Segons les meves investigacions, set sirians li treuen la feina a un turc. I això és perquè els sirians agafen feines i reben salaris que els turcs mai acceptarien”.

L’Ahmet i els altres sota l’autopista en donen fe. “Comparteixo habitació amb cinc sirians més, que també estan per aquí. No tenim ni bany ni cuina: fem les nostres necessitats a la mesquita. No podem pagar-nos res més”, explica. Els seus companys assenteixen.

L’estatus i l’idioma

Tot i que faci anys que viuen a Turquia, ningú sota el pont parla una paraula de turc. L’idioma –el seu coneixement– s’ha convertit en una marca de distinció social entre sirians. És una evidència: només l’aprenen els que poden permetre’ls-ho.

Hi ha, no obstant, algunes excepcions. “Aprendre turc em dona una llibertat infinita perquè abans era molt complicat fer qualsevol tràmit, anar a l’hospital o al supermercat”, diu laRibet, 21 anys, l’única de quatre germans i, en realitat, de tota la seva família que parla turc, malgrat que van arribar a Hatay des d’Alep fa ja més de cinc anys. L’estudia perquè, una cosa que aconsegueix molt poca gent, va ser acceptada en un programa d’ajuda de refugiats de la Unió Europea.

“Poder parlar l’idioma em dona moltíssima tranquil·litat. Però bé, encara continuo aprenent. Continuo anant a classe i em queda molt”, comenta la Ribet en un turc més que acceptable.

El seu professor, en Mehmet, l’escolta i nega amb el cap: “¡No diguis mentides, Ribet! Ets de les millors alumnes que tinc. Amb molta diferència. I fa només tres mesos que vas començar a rebre classes”. La Ribet contesta que bé, que no ho sap, que li surt bé, però que tampoc diria que més que als altres, que li agrada i que s’hi esforça molt, això sí, moltíssim, perquè aprendre turc li ha canviat la vida a ella i a la seva família, però que no diria que parla millor que els seus companys de classe. En Mehmet insisteix: La Ribet és massa modesta.

“La veritat és que estem tots aquí molt contents –continua el professor. No només amb ella sinó amb tots els estudiants, perquè, a mesura que va passant el temps i van aprenent, se’ls nota més feliços. L’ambient a la classe es torna més alegre. Aconsegueixen ser més lliures: poder enfrontar-se a problemes diaris que abans els eren impossibles. Veure i poder participar en aquest procés m’omple moltíssim”.

Però la Ribet i els seus col·legues no són la norma sinó l’excepció: la majoria dels sirians a Turquia –el 50% viu sota el llindar de la pobresa– no poden permetre’s anar a classe; i els programes d’ajuda no arriben a tots.

Cases improvisades

Ja és migdia i la capa de núvols que cobria el cel sembla donar-li una oportunitat al sol, que es cola per on pot o li permeten. La pluja ha parat des de fa estona, i, ara, els nens aprofiten per córrer i cansar-se i compensar, així, les hores que durant el matí s’han hagut de quedar tancats a casa. Pels carrers del barri només hi ha dones i nens: els homes, entre ells l’Ahmet, han anat a buscar feina.

El barri, Sofular, de cases improvisades pels seus llogaters, col·locades una a sobre de l’altra, és dels més pobres de Hatay i està, gairebé enterament, poblat per sirians: aquí no se sent una paraula de turc. Només els nens –i, d’ells, únicament els més petits (els que van a l'escola)– el parlen. La pilota, a Sofular, es passa en àrab i es rep en turc. Es torna a xutar en turc, però els golassos per la finestra es marquen sempre en àrab perquè aquest és l’idioma en què les mares s’enfaden amb els seus fills. Les regles i els cànons estan per seguir-los.

A Turquia, hi regna un equilibri fràgil. Fins ara, la convivència entre sirians i turcs no ha sigut dramàtica. Hi ha hagut disturbis però, tot i que hi hagi una certa tensió, mai s’han tornat massius. Tot i que tot pot canviar: “Em preocupa que, si la situació econòmica empitjora, els casos de violència entre sirians i turcs es multipliquin —diu l’acadèmica Didem Danis. I ja està empitjorant. Si la situació segueix així, amb l’economia turca caient, em temo que la convivència entre comunitats es veurà molt afectada”.

Existeix, a més, un altre gran risc: una nova crisi de refugiats amenaça Turquia. I Hatay està a l’epicentre: aquesta província fa just frontera amb la regió siriana d’Idlib, l’última, en la guerra civil, sota control de l’oposició a Bashar al-Assad. El president sirià planeja, des de fa mesos, recuperar-la per la força.

De moment, l’han frenat, però Idlib és una bomba de rellotgeria que acabarà explotant tard o d’hora. I, quan ho faci, enviarà cap a Turquia molts dels seus tres milions i mig d’habitants –la meitat dels quals ja són desplaçats de guerra. Hatay, amb més de 400.000 sirians i sense infraestructures per mantenir-los, n’haurà d’acollir diversos centenars de milers més. I, entre ells, la família de l’Ahmet: quan ell va creuar la frontera, la seva dona i fills es van quedar atrapats a Idlib. Ara viuen separats per menys de 50 quilòmetres i un mur, la frontera que va aixecar Turquia, que els és infranquejable.

Carreró sense sortida

Ell, mentrestant, continua esperant cada matí sota el pont de l’autopista. Fa anys que ho fa i sembla que li’n queden encara uns quants més: guanyant prou per a penes subsistir però no per poder prosperar. L’Ahmet està atrapat en un carreró sense sortida.

“Sé que a Alemanya ja és impossible, però ¿a Espanya encara accepten refugiats?”,  em pregunta sense gaires esperances.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Allà també hi ha les portes tancades, li contesto.

L’Ahmet diu que ah, que quina pena, que es pensava que encara hi hauria possibilitats, però se li nota que ja intuïa la resposta que li donaria abans de la pregunta. Abaixa la mirada i pensa, però no té gaire temps per lamentar-se perquè s’acosta un altre cotxe. Pot ser que, amb sort, avui pugui menjar alguna cosa.