¿Què va passar a Txernòbil?

El primer que et passa pel cap al pensar en la Unió Soviètica no són ni el respecte a la vida i el medi ambient ni les condicions de treball dignes. Sobretot després de la segona guerra mundial, les pressions derivades de la guerra freda i de la carrera per la superioritat tecnològica mundial van imposar una precarietat financera i una política laboral esclavista que durant dècades van mantenir el superpaís a mercè d’un desastre imminent. Aquest desastre, és clar, es diu Txernòbil, i tres dècades després continua sent la catàstrofe nuclear més gran de la història. 

Les seves causes i les seves conseqüències –i l’afany de les elits polítiques per amagar la veritat i fer callar els que la volien divulgar, i l’heroisme dels que es van enfrontar a amenaces com la radiació i la inèrcia burocràtica– són ara l’assumpte de ‘Chernobyl’, la minisèrie que aquests dies estrena HBO Espanya. És una de les ficcions televisives més aterridores que es recorden.

 

Els soviètics havien construït la primera central tèrmica nuclear del món el 1954, i consideraven la construcció de grans projectes d’enginyeria com la millor propaganda del seu poder. La gran quantitat d’energia que la seva creixent infraestructura requeria va fer necessària la decisió de construir cinc reactors gegants a prop de Txernòbil, una localitat ucraïnesa al nord de Kíev. El primer va ser completat el 1977; el quart, el 1983 –el cinquè no arribaria a acabar-se mai–. També es va erigir una ciutat anomenada Prípiat a 10 minuts de la planta per allotjar els treballadors i les seves famílies. En un país castigat per les privacions, aquest lloc era considerat un oasi d’abundància entre els serveis del qual hi havia botigues que oferien formatge holandès i perfum francès, clubs literaris i teatrals, discoteques i modernes instal·lacions esportives. Va arribar a tenir 60.000 habitants. 

Programa atòmic

Darrere els neons, això sí, s’amagava un programa atòmic basat en horaris absurds, mesures insensates de reducció de les despeses i un menyspreu general per la seguretat. Treballadors inexperts eren promoguts ràpidament a llocs d’una gran responsabilitat. Advertències sobre fallades en el disseny de la planta van ser ignorades.

Les primeres hores del 26 d’abril de 1986, es va dur a terme un test de funcionament del quart reactor per tal de comprovar si era possible protegir la planta d’una caiguda eventual de la xarxa elèctrica –llavors una cosa habitual a la Unió Soviètica– a través de l’activació de generadors de recolzament. No obstant, era una prova precipitada i mal planificada i, com a conseqüència, va provocar dues explosions que van destruir el sostre del reactor i van llançar tones de material radioactiu a l’atmosfera.

Els helicòpters es van passar el matí transportant tones de sorra, plom, argila i bor i abocant-les sobre el reactor en flames. Els bombers es van afanyar a arribar a l’escena, sense saber que es tractava d’un entorn altament tòxic. Hores després, els voltants van quedar embolcallats per un núvol espès de fum i pols radioactius que, durant 10 dies, es va propagar pel cel d’Europa a causa del vent. Però, la primera tarda posterior a l’accident, per a la majoria dels habitants de la regió l’única cosa que va pertorbar la calma habitual va ser el fet que els ocells haguessin deixat de cantar. La població de Prípiat no va ser evacuada fins dos dies després de les explosions. Llavors, dotzenes de reservistes de l’exèrcit ja havien sigut mobilitzats per dur a terme tasques de neteja; l’única mesura de protecció que els van proporcionar van ser uns guants tan ineficaços que molts van acabar apartant els deixalles radioactives amb les mans, condemnant així la seva pròpia vida per servir la pàtria.

«Un accident»

Gairebé tres dies després del col·lapse a Txernòbil, les alarmes van sonar en una central nuclear sueca. Només llavors els oficials soviètics van considerar que era necessari fer pública una declaració oficial concisa en què simplement es llegia «s’ha produït un accident» i s’ometia qualsevol altre detall relacionat amb el què, el com i el quan. L’estratègia del secretisme i la negació no va fer altra cosa que avivar la rumorologia, i alguns diaris occidentals no van tardar a sembrar el pànic manejant fonts no contrastades.

Es va traçar una àrea de més de 4.000 quilòmetres quadrats coneguda com a Zona d’Exclusió. Totes les comunitats situades dins un radi de 30 quilòmetres al voltant de la planta van ser desocupades i abandonades, i actualment continua estant prohibit viure-hi –a les parts més remotes de la Zona d’Exclusió, això sí, algunes desenes de persones van ser autoritzades per tornar a casa pocs mesos després–. Amb el temps, el nombre total d’evacuats de territoris seriosament contaminats va arribar a les 340.000 persones.

56 morts ‘oficials’

Les xifres oficials de morts, referides en exclusiva a les morts causades directament pels efectes immediats de l’accident, van parlar de 56 persones. Les no oficials, que van prendre en consideració factors com l’augment de les taxes de càncer a la regió, es van situar a llocs diversos entre les 4.000 i les 95.000 persones, depenent de quin organisme fos l’encarregat de fer els números. 

Actualment, a les àrees habitades més properes a Txernòbil continuen naixent nens amb anormalitats i desordres genètics. I continua sense haver-hi un consens científic respecte a l’immens cost humà de la tragèdia.

Pel que fa al cost polític, les autoritats soviètiques van passar anys provant d’entorpir les investigacions i restar importància a les deficiències en la gestió de la crisi, privilegiant la seva pròpia supervivència a costa d’una transparència que sens dubte hauria contribuït a prevenir catàstrofes similars en el futur –la planta de Txernòbil va continuar produint electricitat durant 14 anys més, fins que la pressió internacional va provocar el seu tancament l’any 2000–. Tant aquest posicionament com l’elevat cost econòmic de les operacions de neteja van acabar jugant un paper essencial en el col·lapse de la Unió Soviètica el 1991.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Es calcula que el territori que envolta la planta continuarà sense ser habitable per a l’ésser humà durant els pròxims 20.000 anys, tot i que els últims anys Prípiat s’ha convertit en una de les destinacions turístiques més populars d’Ucraïna. Curiosament, dos terços de la Zona d’Exclusió s’han convertit en una reserva salvatge poblada per un nombre creixent de llops, guineus, linxs, senglars, cérvols i ants, un edèn natural on no hi ha lloc per a l’estupidesa humana.