Steve Bannon: l'apòstol de l'odi

Després de retratar l’artista Ai Weiwei (‘Ai Weiwei: Never sorry’), seguir el dia de les eleccions presidencials dels Estats Units del 2016 (‘11/8/16’) i avisar sobre els perills d’utilitzar estimulants com l’Adderall i el Ritalin per millorar el rendiment acadèmic (‘Take your drugs’), la documentalista Alison Klayman va encarar el seu projecte, potser, més personal i arriscat amb ‘The brink’, un acostament vérité als bastidors de l’activitat professional de l’ideòleg de l’extrema dreta Steve Bannon. Arribarà als nostres cines divendres, dia 10, amb el títol més clar d’‘Steve Bannon, el gran manipulador’, titular d’una famosa portada de ‘Times’ del febrer del 2017.

El títol original (‘El borde’) pot fer referència a aquelles paraules de Lincoln sobre uns Estats Units al caire de la destrucció que Bannon cita a la pel·lícula. (El mateix home invoca al mateix film, també amb orgull, la col·laboradora nazi Leni Riefenstahl). Però també pot parlar d’un planeta al caire de la invasió del neofeixisme populista.

Si el projecte és personal per a Klayman és, en part, perquè ella és jueva i sent a l’estómac cada al·lusió antisemita d’un home que viu de propagar l’odi, el prejudici i la por. No obstant, no parlem d’una pel·lícula conversacional, sinó, sobretot, observacional. Klayman segueix el personatge, l’observa, col·loca la càmera als llocs adequats, captura detalls significatius, practica el comentari a través de les decisions de muntatge... L’home es condemna a si mateix.

¿Com va accedir Bannon a deixar-se trepitjar els talons? Qüestió de familiaritat. Abans de ser director executiu de la pàgina web d’extrema dreta Breitbart News, jugar un rol important a la campanya presidencial de Donald Trump del 2016 i convertir-se en estrateg en cap de la Casa Blanca (a ell devem la prohibició de viatjar als EUA per als ciutadans de diversos països de majoria musulmana), Bannon havia treballat en la producció i distribució de cine independent: allà on el veuen, tan poc artístic i progressista, va produir ‘Extraño vínculo de sangre’, de Sean Penn, o ‘Titus’, el pèplum de Julie Taymor. Durant la seva època al capdavant de la distribuïdora Wellspring Media, una de les seves empleades havia sigut la productora Marie Therese Guirgis, qui uns anys després va creure que el seu antic cap mereixia un documental. I que no seria difícil convèncer-lo per protagonitzar-lo.

El Moviment

Pel que sembla, hi va haver alguns nos abans del sí, però Klayman va acabar tenint accés íntim a l’activitat professional durant una mica més d’un any, just després de la seva sortida de la Casa Blanca i fins a les eleccions de mig mandat que va veure el partit demòcrata recuperar el control de la Cambra de Representants. L’activitat de Bannon en aquells mesos es bifurca en dues branques essencials: d’una banda, prova d’ajudar els republicans parlant en esdeveniments de recaptació de fons, i per l’altra, es concentra a elevar el Moviment, organisme que busca la unificació-potenciació de l’agenda política dels moviments reaccionaris de França, Bèlgica, Itàlia, Polònia o Espanya (tot i que no hi ha imatges de les seves reunions amb membres de Vox).

Bannon parla d’una “revolució global” i d’“una cosa a què val la pena dedicar la teva vida”, en aparença aliè a les conseqüències d’un discurs abstracte: els paquets bomba de Cesar Sayoc, els atacs a immigrants a Alemanya, o l’atropellament mortal durant la marxa supremacista a Charlottesville, el mateix que Spike Lee va utilitzar com a coda incendiària d’‘Infiltrado en el KKKlan’.

Sobretot, veiem l’afable agitador conversar amb ideòlegs afins i personatges poderosos que recolzen la seva visió, com John Thornton, l’antic president de Goldman-Sachs. Quan li toca enfrontar-se a opinions discordants, Bannon trontolla, tot i que provi de disfressar la seva incomoditat amb col·leguisme (com quan rep les pallisses de l’heroic periodista Paul Lewis, de ‘The Guardian’) o treient ferro a les seves derrotes verbals (com quan es rescabala de les reprimendes de la presentadora de ‘Good morning Britain’ a ITV, Susanna Reid, amb un gest bastant misogin).

La inquietant lleugeresa 

Sovint, les formes lleugeres de Bannon grinyolen amb el context i el contingut. Al principi del documental parla de cert moment de la seva pel·lícula ‘Torchbearer’ –el nom del qual li costa recordar a ell mateix, tot i que només sigui de fa tres anys–, retrat no d’un gran humanista sinó del patriarca homòfob i racista de la sèrie de telerealitat ‘Duck dynasty’. La seqüència es desenvolupa al camp de concentració d’Auschwitz, on, diu Bannon, va disfrutar molt. Però encara el va impressionar més Birkenau, que descriu així: “El lloc més inquietant on mai he estat. Té alguna cosa especial. Aquesta és la sensació que vaig pensar que sentiria a Auschwitz”. Quan s’atura a pensar en els dissenyadors industrials que van crear un camp de concentració des de zero, ho fa amb un inquietant mig somriure. “És enginyeria de precisió fins a l’enèsim grau. De Mercedes, Krupp, Hugo Boss i altres... És un complex industrial que està institucionalitzat per a assassinats en massa”. Quan es pregunta com van poder els seus creadors separar-se del terror moral de tot això, no sembla tan terroritzat com encantat.

En altres ocasions, gairebé es pot arribar a entreveure per què tanta gent adora Bannon. Un dels seus trucs és l’autoflagel·lació: dedicar-se comentaris poc afalagadors, reconèixer les seves flaqueses físiques, mostrar-se com tu i com jo, un més, algú normal, és a dir, el que ell considera algú normal, un home blanc cristià. Assegut en l’anomenada Ambaixada Breitbart de Washington D. C., prova d’ingerir un batut verd amb mala pinta en l’intent de perdre pes; no vol que li diguin “Jabba el Hutt borratxo”. En un debat a Toronto, rep un munt d’esbroncades, però només uns tímids aplaudiments, als quals contesta amb un “gràcies, mama”. Sap riure’s de si mateix, o sap que aparentar això dona un vernís de calidesa humana a un programa deshumanitzador.

L’ombra d’un dubte

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

És durant moments així quan un es pregunta si en realitat ‘Steve Bannon, el gran manipulador’ no serà un projecte que, inconscientment, només està ajudant a augmentar la llegenda del seu objecte de crítica. El simple fet de convertir-lo en protagonista d’una pel·lícula ja és perillós; deixar que el personatge campi al seu aire en el seu propi terreny, sense posar-lo massa contra les cordes, pot ser-ho encara més. ¿Quant i com hem de parlar de Bannon? Com deia el crític Richard Brody a ‘The New Yorker’: “A l’escriure sobre ‘Steve Bannon, el gran manipulador’, m’arrisco a cometre el mateix error fonamental que la seva directora, Alison Klayman, va cometre al fer aquest documental: alimentar la bèstia”.

Amb segons quines figures, potser la millor actitud no sigui l’observació sinó l’acció. El mateix pòster original de la pel·lícula adula el personatge sense potser pretendre-ho: una gran silueta de Bannon observa des de dalt un planeta empetitit, a punt de l’apocalipsi moral.