Alain Delon: el galant més tèrbol del cine francès

Aquesta informació es va publicar el dia 11/05/2019. El contingut fa referència a aquesta data.

Hi ha un moment francament inquietant a ‘A pleno sol’ (1960) en què l’icònic antiheroi Tom Ripley reflexiona sobre el seu nou assassinat, assegut, amb una copa de vi a la mà, donant xarrups lentament. Al centre mateix del pla hi ha els seus ulls, que són d’un gris claríssim i que brillen com bales. Uns ulls bonics, però freds, vidriosos, buits. Són els ulls d’Alain Delon (83 anys) i gràcies a aquests es va convertir en una estrella de manera immediata i fins avui: el pròxim dimarts s’inicia la 72a edició del Festival de Cannes, en què el divo francès rebrà una polèmica Palma d’Or –se li ha criticat la seva manifesta homofòbia, el seu racisme, el seu antisemitisme i que hagi reconegut haver maltractat alguna les seves exparelles– en honor a les seves sis dècades de carrera.

Amb aquella adaptació de la novel·la de Patricia Highsmith 'L’enginyós senyor Ripley', en efecte, en va tenir prou per coronar-se com l’home més seductor del món del cine –algú, potser per escurçar, el va batejar com la versió masculina de Brigitte Bardot–, en tant que va revelar una ambigüitat, una barreja de ferocitat i vigilant quietud, que definiria la seva imatge pública al llarg de la resta de la seva carrera. Tot en aquell noi de 25 anys –els seus trets facials, el seu comportament, fins i tot el seu nom mateix– era punxant, espinós, tallant com una fulla d’afaitar, i sobre aquesta qualitat va construir la seva carrera, amb freqüència, en col·laboració amb alguns dels grans directors. 

Bellesa juvenil

Luchino Visconti va treure el màxim partit de la seva bellesa juvenil a 'Rocco y sus hermanos’ (1960) i a 'El gatopardo' (1963); per a Michelangelo Antonioni va rodar ‘El eclipse' (1962), en què va mostrar un aire arrogant que va servir de contrapunt a l’angoixa existencial típica dels personatges masculins del director italià; amb Joseph Losey va treballar a ‘El asesinato de Trotsky’ (1972) i a 'El otro señor Klein' (1976). I Jean-Pierre Melville, un dels grans mestres del 'thriller' francès, va comptar amb ell fins a tres pel·lícules; en la primera i més important d’aquestes, 'El silencio de un hombre' (1967), exhibia una mena de laconisme zen en la pell de l’assassí a sou Jeff Costello –un individu que vesteix la seva solitud com una capa i la seva gavardina com un uniforme–, que va acabar convertint-se en arquetip essencial del cine criminal i inspirant els autors més diversos, de John Woo a Jim Jarmusch.

Sospitós d’assassinat 

La reputació de Delon no va tardar a ser vampiritzada per l’aspecte gèlid i amenaçador de personatges com aquest i a això, sens dubte, van contribuir algunes tèrboles aparicions en les pàgines successos. Les més publicitada va tenir lloc a finals del 1968 quan, en un poble als afores de París, la policia va trobar el cos d’un home anomenat Stevan Markovic en un contenidor d’escombraries. En el moment de la seva desaparició, Markovic treballava com a guardaespatlles personal de Delon i, durant la investigació, l’actor i un gàngster anomenat François Marcantoni es van convertir en els principals sospitosos de l’assassinat. Aleshores, això sí, ell mateix ja havia participat activament i orgullosament en la mitificació de la seva pròpia imatge, presumint sovint del seu passat com a paracaigudista durant la guerra de la Indoxina i de l’any que va passar a la presó després d’haver protagonitzat diversos episodis d’indisciplina al llarg del seu pas per l’exèrcit. Malgrat aquests últims, en qualsevol cas, fins ara continua sent un admirador confés de la jerarquia militar; també és votant del Front Nacional i amic personal de la família Le Pen.

Pertorbador carisma

Amb cada nova pel·lícula –títols com ‘El clan de los sicilianos’ (1969) o com 'Borsalino' (1970), mirada romàntica al món del crim que va coprotagonitzar amb Jean-Paul Belmondo–, Delon solidificava el seu pertorbador carisma i consolidava el seu domini de la taquilla francesa mentre es convertia en l’actor més ben pagat de la història al seu país i, mentre incorporava l’actriu Mireille Darc a una llista de conquestes amoroses de la qual també formaven part la cantant Dalida, la seva exdona Nathalie Delon i l’actriu Romy Schneider –que va arribar a ser la seva promesa i que el va abandonar a causa de les seves contínues infidelitats–, continuava despertant passions entre homes i dones de tot el món. L’únic públic que mai va arribar a conquerir és el nord-americà; al principi de la seva carrera, per la seva pròpia reluctància a acceptar papers parlats en anglès –va arribar a rebutjar un contracte amb el superproductor David Selznick–, i durant els 70, a causa de l’escassa repercussió que van obtenir les pel·lícules que va rodar a Hollywood, 'Sol rojo’ (1971) i 'Scorpio' (1973), entre d’altres.  

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Des de finals d’aquella dècada, a mesura que diversificava els seus interessos a través d’una sèrie de noves activitats professionals –va invertir en sectors tan dispars com la indústria dels helicòpters, la boxa i les curses de cavalls, i fins i tot va treure una línia d’ulleres de sol–, va convertir l’ocàs una mica prematur de la seva bellesa física en una oportunitat per interpretar personatges més estranys i arriscats. En el drama romàntic 'Notre histoire' (1984), va subvertir la seva personalitat fílmica encarnant un decrèpit alcohòlic, i encara més sorprenent va resultar el seu treball en l’adaptació literària 'El amor de Swann' (1984), en què va donar vida a un extravagant aristòcrata gai. I el seu personatge a 'Nueva ola’ (1990), la seva única col·laboració amb Jean-Luc Godard, pot entendre’s com una astuta reflexió sobre el luxe i el glamur que van envoltar la seva pròpia vida i sobre el conflicte entre l’home i el mite.

A excepció de 'El regreso de Casanova' (1992), retrat de maduresa del llibertí venecià que va fracassar a la taquilla, les aparicions posteriors de Delon en pantalla han sigut més aviat anecdòtiques i han estat separades per diversos anuncis de retirada, que han resultat ser paper mullat. El 2017 va anunciar que rodaria una última pel·lícula amb Juliette Binoche, però pel que sembla el projecte ha sigut cancel·lat. Tot i així, la fera sembla continuar famolenca. “M’he dedicat tota la meva existència a jugar a ser Alain Delon. I la resta m’importa un rave”, va assegurar en una ocasió. Ara, a l’alfombra vermella de Cannes, interpretarà una vegada més el paper de la seva vida.