Anna Wintour: la reina absolutista de la moda

Anna Wintour mai dedicaria dos minuts de la seva vida a debatre sobre, per exemple, la desconstrucció de la vora. Primer, perquè ella no debat; ella dicta. I segon, perquè la veritable passió d’aquesta dona que acumula 30 anys al capdavant del ‘Vogue’ nord-americà –aquest altar en què Beyoncé parla de la seva influència, Theresa May llueix pantalons de cuir i Kim Kardashian conversa sobre els problemes de salut mental del seu marit, Kanye West– és la moda, sí, però, sobretot, el poder i la celebritat. I prova que, tres dècades més tard, el seu regnat absolutista continua intacte és que dilluns va tornar a organitzar la gala del Met –la Superbowl de la moda que cada primer dilluns de maig serveix per inaugurar l’exposició anual de l’Institut del Vestit– com només ella és capaç: amb el poder econòmic afluixant els diners i l’aristocràcia de l’espectacle regalant xou i mems.

¿Quina va ser la seva estampa favorita de la presentació de la mostra, dedicada a l’extravagància i artifici del camp? ¿L’arribada faraònica de Billy Porter, transmutat en oca sagrada (i daurada) de l’antic Egipte? ¿El vestit canelobre de Katy Perry? ¿O potser Lady Gaga, vestida de candidata per entrar al reality ‘Rupaul Drag Race’? Des de l’any 1995, darrere de cada detall de la gala –de la llista de convidats i vetos (n’hi ha d’antològics) a la prohibició de selfis– hi ha l’ull de falcó de Wintour, un dels grans personatges de ficció de la nostra època que –a més de col·leccionar comentaris dissolvents i llegendes segons les quals desencadena el terror cada vegada que obre una porta i tracta al seu equip com si fos un exèrcit d’esclaus decebedors–, també ha tingut temps de canviar la indústria de la moda.

La seva conquesta gradual del regne va començar aviat. Nascuda a Londres el 1949, es va apuntar al Swining London –del qual conserva aquesta cabellera tallada amb escaire i cartabó– i va deixar penjats els estudis a l’exclusiu North London Collegiate School, la qual cosa va contrariar enormement el seu pare, Charles Wintour, editor del diari Evening Standard, que va accedir a pagar-li classes de moda però no a considerar el sector com alguna cosa més que una banal tonteria.

 

«Vull el teu lloc»

Quan la jove d’uns vint anys Wintour va començar a treballar en revistes, mai va destacar per la seva escriptura, però sí per la seva «visió». Així, va passar per 'Harper’s &Queen', 'Harper’s Bazaar' i el 1983 va ser fitxada com a responsable creativa del 'Vogue' dels EUA, on li va deixar anar un «vull el teu lloc» a la llavors directora, Grace Mirabella, que la recorda com una dona «freda i autòcrata» després de ser pontejada de totes les maneres que se li van ocórrer –i en van haver de ser unes quantes, tenint en compte la seva afilada creativitat per a la intriga–. Després, al comandament de ‘House & Garden’, la va retitular ‘HG’ i la va omplir de moda i celebritats en tal mesura que se la va anomenar ‘Vanity Chair’. L’aposta va ser un fiasco, però, tot i així, se les va apanyar perquè l’empresa editora, Condé Nast, que havia perdut milions, li oferís el lloc desitjat: el de ‘Vogue’ Amèrica.

Una vegada a la revista, no va abandonar la ‘celebritització’, sinó que va redoblar l’aposta. Va substituir les models d’estudi per actrius o tops; va conciliar costura i moda urbana (a la portada del primer número va aparèixer una model amb suèter de pedreria de Lacroix i texans, els primers que apareixien, per la qual cosa els empleats de la impremta van trucar per preguntar si es tractava d’un error), i va buscar, en dosis adequades, el que en la moda es coneix com a factor risc: allò que resulta xocant fins que es troba una altra cosa més divertida. En el seu primer número de setembre, per exemple, va treure en portada Naomi Campbell. I recorda que quan va mostrar l’exemplar a la direcció del grup «es va fer el silenci total». «No podien creure que hagués posat una afroamericana a la portada del número més important de l’any».

Demòcrata militant

Malgrat aquella aposta seminal, no es pot dir que el 'Vogue' de Wintour, demòcrata militant, hagi sigut motor de diversitat i canvi social. De fet, hi ha molta literatura sobre el classisme, el sexisme i el racisme de la revista. No obstant, sí que hi ha consens a l’hora d’assenyalar que la dona que amb el mateix pols ha consagrat i desnonat dissenyadors sí que ha canviat la forma com ens vestim d’una manera que no té a veure amb les tendències. «Tendències –va dir una vegada– és una paraula bruta».

«És l’arquitecta d’una de les principals estètiques de la nostra època: l’anomenat poder suau», deia Jess Cartner Morley, editora de moda del diari 'The Guardian', sobre el poder i la influència que es poden projectar amb la imatge i que, segons ella, constitueix el llegat més gran dels seus 30 anys a 'Vogue’.

Primeres dames i ‘première’ 

L’empremta de Wintour, mare de dos fills de trenta anys, és allà: als vestits estampats i càrdigans acolorits de les primeres dames dels EUA; en els models coloristes de les presentadores de TV; als abrics esvelts i a mida de Kate Middleton i Meghan Markle, i fins i tot en els collars de Theresa May. En aquesta hermenèutica del poder, no deixa de ser significatiu que Wintour presideixi els 'front row' de les desfilades amb iPhone i sense bossa. Un senyal més, sembla dir, que és la dona alfa, la que viu amb l’automòbil esperant-la a la porta i un equip de recolzament al voltant solucionant-li la vida quotidiana.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Malgrat l’estudiada coreografia, d’un temps ençà, no hi ha temporada de desfilades ni text amb el seu nom en el qual 1) no es digui que ha guanyat afabilitat i 2) aparegui la pregunta: ¿abdica o no abdica? El cert és que hi ha alguna cosa en ella d’‘ancien régime’. El sector ha jubilat les seves coetànies en favor de perfils més digitals i menys conformes al poder suau. Fins i tot el seu sou –dos milions de dòlars anuals– és ja una relíquia en unes publicacions que han retallat els seus pressupostos en un 30%. Però qui sap. Mesos enrere, quan van créixer els rumors sobre la seva retirada, Condé Nast va sortir al pas assegurant que Wintour seguiria al càrrec de forma «indefinida». I ara el xafardeig és: ¿què vol dir exactament ‘indefinida’?