Mark Bray: "S'han de prohibir els actes de la ultradreta"

Alarmat per la força que ha adquirit la ultradreta en els últims anys, aquest historiador i activista nord-americà ha decidit posar el focus a l’altre costat de la trinxera. Després d’haver-se entrevistat amb 60 militants antifeixistes d’una vintena de països, el 2017 va publicar 'Antifa' (Capitán Swing), que s’anuncia com el 'manual antifeixista' del nostre temps. Aquesta setmana, Mark Bray ha visitat Espanya per participar en debats públics, com ara el 'Primera Persona' (al CCCB de Barcelona), en què ha alertat de la necessitat de tendir un cordó sanitari davant els discursos més reaccionaris i, arribat el cas, aplicar solucions no exemptes de controvèrsia: si s’han de rebentar els mítings de la ultradreta i boicotejar els seus actes per frenar el feixisme, es fa. Segons la seva opinió, el fi justifica els mitjans.

–Els veterans que van lluitar contra Franco, Hitler i Mussolini acostumen a enfadar-se quan senten els joves dir que avui convivim amb el feixisme. Afirmen que feixisme és el que ells van combatre fa 90 anys, no el que promouen ara Trump, Salvini o Bolsonaro

. –Tenen part de raó, perquè el feixisme dels nostres dies no es correspon amb la imatge clàssica que conservem dels feixistes dels anys 20 i 30 del segle passat. Òbviament, Salvini no és Mussolini, ni Vox és la Falange, però, si ens quedem en aquesta afirmació, estarem passant per alt un fet rellevant de la història del feixisme de les últimes dècades: la capacitat de transformació que ha tingut per normalitzar-se en la societat. 

–¿Com ha sigut aquest procés?

–Després de la segona guerra mundial, el feixisme va canviar les seves paraules i els seus símbols, i va girar el seu discurs cap a reivindicacions relacionades amb el rebuig de la immigració, la defensa a ultrança de la identitat nacional, la supremacia de l’home blanc heterosexual occidental i la lluita frontal contra el que consideren atacs als valors tradicionals. Segur que tot això ens sona més, perquè ho sentim diàriament. I això, precisament, és el més perillós.

–¿A què es refereix?

–Avui dia hi ha grups que s’autodenominen feixistes i que representen una greu amenaça, però són una minoria. El principal perill del feixisme és que aconsegueixin colar els seus postulats en el debat públic a través dels discursos de l’extrema dreta. Si em pregunta si Donald Trump és un feixista, li diré que no, en un sentit ideològic clàssic, però és sabut que moltes de les coses que diu i de les mesures que aplica les han ideat feixistes com Steve Bannon, Stephen Miller i altres personatges afins. En aquest sentit, no és exagerat afirmar que el feixisme és present als governs que dirigeixen molts països. Entre altres, el meu.

–Aquests polítics rebutgen de ple aquesta etiqueta.

–Perquè el feixisme del nostre temps no és una ideologia tancada, sinó una manera de concebre el món que té moltes formes d’expressió. Avui convivim amb un feixisme d’ampli espectre i no tots els grups que el reforcen prenen partit pels mateixos dogmes, tot i que sí que comparteixen un mateix conjunt de valors relacionats amb la raça, la sexualitat, l’autoritarisme i el culte als símbols nacionals. Els antifeixistes planten cara, al carrer, als grups feixistes, però actuar contra la ultradreta que s’ha infiltrat en les institucions no és tan fàcil, tot i que les seves idees també se situïn en l’espectre feixista. 

–¿Identifica avui algun senyal que li recordi els anys 20 i 30 del segle passat?

–Diversos i molt perillosos. En aquella època, hi va haver una gran crisi econòmica, i ara, també. La solució que va proposar llavors el feixisme va ser assenyalar bocs expiatoris fàcils, com ara els jueus. Avui, els partits ultradretans afirmen que la culpa de tots els mals la tenen els immigrants, el col·lectiu LGTBI, el moviment feminista i els que qüestionen la supremacia de l’home blanc occidental heterosexual i els seus valors tradicionals. Que avui ens sembli impossible repetir el genocidi no ens hauria de fer baixar la guàrdia. El feixisme italià va néixer en una reunió de 100 homes, i el nazisme alemany el va posar en marxa mig centenar de persones. Ens ho hem de prendre seriosament abans que sigui massa tard.

–En el seu llibre descriu un ‘nou perfil’ de feixista, que anomena "nazi de corbata". ¿Qui és, on és, com és?

–En molts països, en les institucions, en les formacions polítiques de la ultradreta. El feixisme es va adonar fa temps que el 'look' dels ‘skin heads’ o del Ku Klux Klan generava rebuig en la societat, així que va decidir renovar la seva imatge i mostrar una aparença normal per continuar promovent aquests mateixos valors. Són els que es manifesten contra la immigració al Regne Unit, els que protesten contra l’alliberament LGTBI als Estats Units, els que s’afilien al Front Nacional a França... Ara, a Espanya hi ha Vox.

–El cert és que la ultradreta no ha parat de créixer en els últims anys. ¿Quina explicació hi troba?

–És veritat que ara els partits ultraconservadors tenen més força que fa 15 anys, però crec que els qui avui els recolzen llavors ja miraven amb recel els immigrants i els homosexuals i pensaven que el govern ajudava massa les minories racials i molt poc l’home blanc heterosexual. 

–¿Què ha canviat?

–Unes quantes circumstàncies: la crisi econòmica mundial, l’arribada a Europa de refugiats sirians, el primer president negre als Estats Units, el creixement del feminisme a tot el planeta... I, a Espanya, el referèndum de Catalunya. Tot això ha fet créixer la percepció d’amenaça entre els que llavors ja pensaven el que avui pensen. I li diré una cosa: aquest sentiment continuarà allà en el futur immediat tot i que els partits d’ultradreta perdin vots a les pròximes eleccions.

–El seu llibre es presenta com un manual antifeixista. ¿Quines són les seves receptes?

–Un moviment fort com l’antifeixista ha de tenir molts grups que actuïn en multitud de fronts alhora. Hi ha situacions en què la resistència militant i l’enfrontament cara a cara amb els grups feixistes són necessaris, i hi ha altres contextos, com ara l’institucional, en què s’ha d’actuar de manera diferent. Als Estats Units han tingut molt èxit les campanyes per investigar els líders de l’extrema dreta i airejar els seus contactes amb els grups feixistes. Ells utilitzen molt bé les xarxes per difondre els seus missatges, però aquestes mateixes xarxes poden servir per posar-los en evidència i atacar-los.

–Si un partit d’ultradreta va a una universitat o a un fòrum privat a fer un míting, ¿s’ha d’impedir, sigui com sigui? ¿Incloent-hi l’‘escrache’?

–Sí. S’ha d’evitar aquest míting, però es pot fer de moltes maneres. Es pot parlar amb la universitat i demanar-li que no els cedeixin els espais, o amenaçar-los amb un boicot, o muntar una protesta a la porta. I si això no funciona i s’ha de dur a terme un atac frontal, caldrà veure cada cas. No és el mateix una concentració de ‘skin heads’ que un míting ple de gent gran. L’acció ha de tenir en compte la percepció social que generarà. 

–¿On queda la llibertat d’expressió?

–El feixisme no es pot equiparar a la resta de discursos polítics. No podem concedir determinats drets als que afirmen que els immigrants o els homosexuals són éssers d’inferior categoria. S’ha de combatre aquest ideari i impedir que s’estengui, no dialogar amb els que el sostenen. Sense contemplacions. Si censurar avui un acte públic d’un partit d’ultradreta serveix per impedir que el dia de demà triomfi el feixisme, haurà valgut la pena. S’ha de fer. D’altra banda, la llibertat d’expressió no és un bé absolut. Tots sabem que hi ha certs missatges que no es poden difondre. Fins i tot la publicitat del tabac està censurada. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

–Hi ha qui pensa que censurar només serveix per fomentar el victimisme del censurat.

–El feixisme s’ha sentit víctima tota la vida. De la Unió Europea, de les polítiques de gènere, de l’arribada d’immigrants... Ara, a Espanya, del nacionalisme català. I continuaran sentint-se així perquè és l’únic que coneixen. L’objectiu és que no tinguin plataformes des de les quals expressar-ho i difondre-ho.