De la bohèmia al punk: la contracultura i el consum 'de carrer'
zentauroepp48249402 punks watch mounted police during clashes between police wit190524202205 /
De la bohèmia francesa al punk i de la generació ‘beat’ al cine quinqui, les classes mitjanes sempre han tingut una relació problemàtica amb el marge que ha basculat entre la fascinació i l’apropiació. Amb motiu del cicló del trap, repassem alguns d’aquests ‘tangos’.
La bohèmia francesa i el poble gitano
Detall de l’obra ‘Gitana’, de Kees van Dongen.
En nom de l’art i de la impugnació a l’ordre burgès, els primers bohemis van començar a deixar-se les robes fetes malbé i refugiar-se en tavernes, cabarets i golfes al París de la primera meitat del segle XIX. El tutorial per a la nova vida itinerant, lliure i sovint miserable, la van trobar en els gitanos, als quals a França deien precisament bohemis perquè un gruix d'ells procedien d'aquesta regió de l'actual República Txeca. No cal dir que aquesta fascinació que sentien artistes i intel·lectuals de l’‘underground’ vuitcentista va ser merament simbòlic. «No tenien cap contacte amb ells i els admiraven des de la distància», apunta l'antropòleg i assagista Iñaki Domínguez, autor del llibre ‘Sociologia del moderneo’. L'enorme èxit de l'obra de teatre ‘Escenes de la vida bohèmia’, d'Henry Murger, i més tard l'òpera ‘La bohème’, de Puccini, van posar un gran amplificador a la vida d'aquella escena en la qual els papers estaven clars: els homes eren els genis, sovint turmentats, que anteposaven la llibertat creativa al fracàs davant del públic, i les dones –moltes d'elles gitanes i prostitutes (com les de Toulouse Lautrec)– eren muses i passaport al misteri i el maleïdisme.
La generació beat: jazz, carretera i drogues
Els nois de la generació beat sabien com divertir-se.
Hi havia una vegada uns nois que, després de la segona guerra mundial, van deixar de banda el somni americà –i amb aquest, el vestit d’oficinista, la família i la casa adossada– i van començar a rondar per les barriades negres per impregnar-se, deien, de la seva personalitat i de la seva cultura. En aquells moments, la segregació racial a les ciutats del nord dels EUA era molt accentuada –a Harlem, seu del mític club Minton’s, hi residien el 70% dels afroamericans de Nova York–. No obstant, l’assumpte racial amb prou feines era un ressò més al paisatge vital dels nois dolents de la generació ‘beat’, que van dedicar més esforços (o almenys temps) a fumar herba, a destil·lar codeïna si no hi havia cap altra cosa a mà, a escoltar jazz i a documentar els viatges físics i psicotròpics, com va ser el cas de Jack Kerouac i William Burroughs. Dècades més tard, la recuperació de l’escriptora Lucia Berlin ha servit per donar veu al marge del marge d’aquells anys: les dones ‘beatniks’, el destí de les quals sovint va oscil·lar entre l’oblit i els electroxocs del frenopàtic. «Als 50 si eres home podries ser un rebel, però si eres dona la teva família et tancava», va assegurar el 1994 el poeta Gregory Corso.
Hippies i punks, contracultura en la societat de masses
Els prínceps del punk, Malcolm McLaren i Vivienne Westwood.
Es podria dir que la contracultura es va estrenar en la societat de masses amb l’edat ‘hippy’, una impugnació a l’statu quo que ‘va conciliar’ festivals, música i aventures psicotròpiques amb el pacifisme, el feminisme, l’ecologisme, l’antiautoritarisme, els drets civils i una revolució sexual que, segons les dones que hi van participar, mai va acabar de ser seva.
Una dècada més tard, aquell moviment infecciós i global no només era història, sinó que ja era motiu de mofa entre la joventut londinenca que alternava a la botiga que una exmestra de primària anomenada Vivienne Westwood i el seu nòvio Malcolm McLaren (foto) tenien al número 430 de King’s Road, al barri de Chelsea. Explica la llegenda que la primera vegada que per allà va sortir John Lydon –abans que McLaren el convencés per muntar els Sex Pistols– portava una samarreta dels Pink Floyd en la qual havia escrit «odi». La resta ja és història: la banda, agermanada amb l’escena garatgera de Nova York, va fer córrer el punk com la influència entre polèmiques i provocacions dissenyades per McLaren, potser el primer especialista en ‘branding’ de la contracultura. La dualitat entre el màrqueting i la política sempre va acompanyar el moviment. Mentre The Clash posaven la banda sonora de l’antithatcherisme, Westwood desfilava a París.
La generació perduda del cine quinqui
Ángel Fernández Franco, que va interpretar el 'Torete', davant d'una foto d’'El Vaquilla'.
Documentals ('Navajeros, censores y nuevos realizadores’), pel·lícules ('Quinqui star’), llibres ('Lejos de aquí’) i picades d’ullet constants de la nova aristocràcia urbana que representen de Rosalía a C Tangana estan excavant (cadascú a la seva manera) el llegat del cine quinqui, el subgènere que, des de finals dels anys 70 i fins a mitjans dels 80, va portar a les pantalles històries d’amor, honor i delinqüència situades en la marginalitat de l’extraradi espanyol.
Fins fa ben poc, un vel de desinterès havia cobert la història negra que amaguen els títols de crèdit aquestes pel·lícules, convertides al retrat literal d’una generació perduda. De José Antonio Valdelomar a Lali Espinet i de José Luis Manzano a Ángel Fernández Franco (foto), gran part de les seves estrelles –actors no professionals reclutats pel carrer– van acabar morts, la majoria a causa de les drogues i de malalties derivades d'elles, abans de complir els 35, després d'anys malgirbats, intents de rehabilitació i petita delinqüència. «Van ser explotats pel sistema industrial i rebutjats quan van deixar de ser útils», denunciava Eduardo Fuembuena, autor de ‘Lejos de aquí’, a la revista ‘Icon’.
