La vida silenciada de les dones cultivadores de coca

El narcotràfic és tot un món. Segons l’últim informe mundial sobre drogues de l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (UNODC), hi ha més de 18 milions de persones que consumeixen cocaïna al planeta, majoritàriament als EUA i Europa.  A Colòmbia, el productor més gran, entre 130.000 i 180.000 famílies cultiven la fulla de coca. I consumidors i productors enllaçats per tot un ecosistema de mitjancers, crim organitzat i blanqueig de capitals que mou milions de dòlars. 

S’ha escrit molt del narcotràfic i de la guerra contra les drogues a Colòmbia, però la història de les dones que es dediquen a cultivar coca a penes comença a ser explicada. És el cas d’aquest reportatge, que forma part del projecte Cocaleres de l’Associació Catalana per la Pau, que ha rebut el recolzament de la Beca DevReporter 2018, impulsada amb finançament de la Unió Europea, l’Ajuntament de Barcelona i l’Agència Catalana de Cooperació al desenvolupament. 

A prop del 46% de la població cocalera colombiana és femenina. I d’aquestes dones, el 29% estan al capdavant de la seva llar. No són narcotraficants. Són dones camperoles que treballen de sol a sol i han patit totes les conseqüències d’estar vinculades a una economia criminalitzada i estigmatitzada. Cristina Meza és una d’elles. Mare soltera de tres fills, té 36 anys, és afrodescendent i ha sostingut la seva família sola, en un lloc envoltat de violència i de carències. "Les persones que cultivem coca no som persones dolentes ni la sembrem per fer-li mal a ningú. La sembro perquè hi veig un aliment millor per als meus fills", diu des de la seva plantació cocalera, a tres hores de Tumaco ciutat, a la regió de Nariño.  

Població indígena i negra

Tumaco és un municipi de 200.000 habitants, a la vora del Pacífic, fronterer amb l’Equador. Té infinitat de rius navegables i selves impenetrables. La seva població nativa és indígena i majoritàriament negra. Fa 30 anys, la vida aquí era tranquil·la i senzilla. Es vivia de la pesca, de recollir closques o del cacau. Avui és el lloc amb més cultius de coca del món, gairebé 20.000 hectàrees, segons l’UNODC. La coca va arrelar amb l’arribada de camperols d’altres regions, desplaçats per les fumigacions aèries del Pla Colòmbia. Després de la coca va arribar la guerrilla de les FARC i els paramilitars a disputar-se el control. I amb la coca, les FARC i els paramilitars va arribar també la guerra.

Una part de la població local, amb altes taxes d’atur i de necessitats bàsiques insatisfetes, va sucumbir a la temptació del narcotràfic i també en va sembrar. Esther Enríquez ho va fer. Ella és una valerosa camperola afrodescendent que s’aixeca cada dia a les cinc del matí, fa l’esmorzar dels seus fills, renta la roba i deixa la casa organitzada abans d’anar-se’n a la muntanya a treballar a les seves parcel·les de palma d’oli, plàtan i cacau. Amb prou feines té unes quantes mates de coca. Diu que mai li va agradar sembrar-ne tot i que la va cultivar un temps. "Encara en tinc una mica, perquè si no fos per la coca em tocaria demanar caritat. El plàtan i el cacau l’estan pagant molt malament", assenyala. 

L’Esther viu en un mas anomenat El Coco, a la vora d’un bonic riu de nom Rosario. Per anar-hi s’ha de demanar autorització al grup armat que controla la zona. Organitzacions com Metges sense Fronteres i la Creu Roja fa temps que no hi poden entrar. Més de 80 persones van haver de desplaçar-se fa poc per un enfrontament entre dos actors armats rivals. No és difícil veure’ls de civil amb el fusell a l’espatlla. L’Esther defuig parlar de la presència armada. Hi ha temor. "La violència –es queda pensativa– potser ha augmentat. Jo visc aquí però hi ha coses de les quals és millor no opinar, d’aquesta part prefereixo no parlar-ne". 

Una nova guerra 

Després de l’acord de pau entre el Govern i les FARC del 2016, els fronts guerrillers que operaven a la zona de Tumaco es van desmobilitzar i van deixar les armes, però el problema amb els cultius il·lícits va prosseguir. A Tumaco avui hi ha almenys quatre nous grups armats que controlen el narcotràfic i que van copar l’espai deixat per la insurgència, incloses les mateixes dissidències de la guerrilla. Sense gairebé treva, Tumaco havia sortit d’una guerra que li va deixar més de 68.000 víctimes i va entrar en una altra. Camilo Romero, governador de la regió de Nariño a la qual pertany Tumaco, està indignat. "La pau mai va sortir per aquí. El que va venir va ser la recrudescència del conflicte. El govern de l’expresident Santos tenia molt ben estructurada la negociació de la pau però no la seva implementació. L’Estat no va aparèixer fins a un any després de la firma de l’acord i ho va fer enviant 10.000 militars. A què arriben aquests homes, doncs a una nova guerra. No és cap altra la resposta. I el que esperàvem era la presència integral de l’Estat a brindar el que mai va brindar a aquestes terres, que és garantia de drets i vitalitat democràtica", afirma el dirigent polític. 

A causa de la violència contínua i en l’anomenada guerra contra la coca, les vides i els cossos de les dones són les que s’emporten la pitjor part. Anny Castillo coneix bé tota aquesta realitat com a personera de Tumaco, un càrrec institucional que promou la defensa dels drets humans. "Al municipi, el 60% de les víctimes pel conflicte armat són dones. Ara, en tot aquest cercle que gira al voltant del narcotràfic, els grups il·legals exerceixen la violència sexual a efectes d’intimidar, i mostrar poder o com a mecanisme de sanció per demostrar que són ells els que tenen el control del territori, i dins del territori el control de les dones", explica. 

No ha sigut la coca la que més mal ha fet a les comunitats, sinó la guerra contra aquesta. Les dones cocaleres i les seves famílies estan exposades permanentment que la seva font d’aliment sigui erradicat per força per l’Exèrcit. Ho saben bé al petit llogarret d’El Vallenato, a tres hores de Tumaco ciutat, remuntant el riu Mira. Fa uns dies lluïa allà el verd intens dels cocars. Avui el paisatge és un altre, com si fora terra cremada i milers de mates de coca jeuen tallades d’arrel a terra. L’Exèrcit les acabava d’arrasar. Durant més de 20 anys, el Govern colombià es va centrar a destruir les mates de coca a través de la militarització dels territoris, la fumigació aèria i l’erradicació forçada. La seva meta aquest any és destruir 50.000 hectàrees de cultius.  

Mestissa i mare soltera

Els informes de l’UNDOC han evidenciat que l’erradicació i la fumigació no són efectives a llarg termini, que l’únic que fan és colpejar a les baules més vulnerables de la cadena i que la gent torna a sembrar com farà Antonia Payán a El Vallenato. "És l’únic que ens dona per sobreviure i a més per on he d’anar", es lamenta amb fermesa. Payán és una dona mestissa i mare soltera que treballa sense parar recollint fulla de coca. Té també el seu propi cultiu d’una hectàrea. Guanya uns 11 euros diaris collint i uns 405 euros pels 700 quilos de fulla que produeix el seu cultiu cada tres mesos. "D’aquí s’han de descomptar els abonaments, els químics per fumigar, el pagament als treballadors i la seva alimentació. És molt poquet el que queda. Tornem rics els de fora", explica l’Antonia.

La coca, a més, té el mercat assegurat, un marge de guany més gran que altres productes, dona de quatre a sis collites a l’any i serveix com a aval perquè et fiïn a les botigues. En qualsevol cas, la primera línia de producció d’un negoci que mou milions de dòlars al món viu en la pobresa.

Com si fos un ritual, Laura Puente es protegeix els dits amb retalls de tela per evitar tallar-se les mans cada vegada que surt a treballar. Ho fan gairebé totes les 'raspachinas', com aquí es coneix les persones que recullen la fulla de coca. Ella ho és des que va arribar sola als 14 anys a Tibú, a la convulsa regió del Catatumbo, a l’extrem nord de Colòmbia i el segon lloc amb més coca del país. Diuen que anar-se’n a "raspar" va ser el pas a la vida adulta de milers de nens i nenes colombians una vegada abandonaven la llar. Ara ja amb 19 anys, després de viure en una casa de taules, la Laura ha pogut construir-se una casa millor amb la seva parella, estalviant cada cèntim que guanyaven amb la coca. "Sense la coca, aquí ningú aconsegueix res", assevera. A més de 'raspar', les dones cocaleres també fan tasques de sembrat, abonament i molt especialment cuinar per als i les jornaleres del cultiu. Menys dones són les que tenen cultiu propi o les que s’arrisquen o tenen permís als laboratoris per "quimiquear", com s’anomena el procés de transformació de la fulla de coca en pasta base, que després serà convertida en cocaïna en un laboratori aliè a les camperoles, conegut com a "cristalizadero". 

Gairebé el 100% de les famílies cocaleres voldrien sortir de la coca i tenir altres alternatives de vida. La gent està realment cansada de tanta persecució i de tanta guerra. En el procés de pau van veure una porta d’esperança que avui, gairebé tres anys després, s’ha anat esvaint. L’anterior Govern, de la mà de les FARC, va engegar l’ambiciós Programa Nacional Integral de Substitució de Cultius d’Ús Il·lícit (PNIS). El compromís dels camperols era arrencar, substituir i no tornar a sembrar. El del Govern, oferir-los totes les condicions perquè puguin sortir de la coca i millorar les seves vides impulsant polítiques de desenvolupament alternatiu. Per primera vegada es reconeixia que les baules més febles del narcotràfic requerien una sortida social i no militar. Un total de 130.000 famílies van dir que sí que volien substituir i van firmar l’acord de substitució, però els incompliments del Govern estan posant en risc el programa. 

Preocupació

I mentre l’erradicació forçada avança a tota vela, la substitució ho fa amb alentiment. El nou Govern d’Iván Duque  insisteix que sí que complirà amb el PNIS. Els camperols es pregunten quan. "No hi ha cap programa al món que atengui 100.000 famílies per tota la geografia colombiana i amb cada família hi hagi discussions una a una per saber quins són els seus projectes d’inversió alternatius, així que arribar a la conclusió que els retards són una amenaça d’incompliment no té fonament", assegura José Emilio Archila, conseller presidencial de la Conselleria per a l’estabilització i la consolidació i màxim responsable del PNIS.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

A les terres de les famílies que viuen en el quilòmetre 35 dels marges de la carretera que va de Tumaco a Pasto, capital de la regió, ja no hi ha coca. El que hi ha és preocupació. Tots i totes tenien la seva parcel·la de coca per sobreviure i van arrencar les seves mates voluntàriament complint l’acord de substitució. 

Els veïns i veïnes es reuneixen sovint per comentar com porten això del PNIS. "Jo ja cobraré l’últim pagament dels 12 mesos de l’ajuda per a seguretat alimentària i no han vingut els projectes productius", afirma una afectada. José Emilio Archila, des del Govern, demana paciència: "En un programa de substitució voluntària s’arrenca la mata un dia. Després, estabilitzar una família porta entre dos i tres anys fins que inicia la seva nova activitat i se li garanteix la seva comercialització. I després hi ha un planejament a 15 anys que és el temps que necessitem per posar-nos al dia amb el que el món i el país no ha fet pels camperols colombians en els últims 200 o 400 anys".