50 anys de Stonewall: el dia que va néixer el 'gay power'

Jay Toole és ella, ell, elles, ells. Amb qualsevol pronom s’hi sent bé. A la gorra hi porta cosit un pedaç on, a sota del brodat que diu “truca’m”, hi queda un rectangle en blanc. Amb un retolador negre hi ha escrit dues paraules: “Super butch” [homenot]. Amb orgull.

Això era impensable el 1961. Va ser llavors, quan Toole tenia només 13 anys, que el seu pare, que aprofitava els ingressos en psiquiàtrics de la seva dona per violar la petita, la va fer fora de casa al veure-la vestida amb la roba pròpia d’un noi. Alliberar-se de les agressions sexuals que també patia per part del seu germà, va ser per a Toole “el millor que podia haver passat”. Va marxar del Bronx, lliure, per ser qui volia, però en una societat que no l’acceptava. També, convertida en sensesostre.

Casa seva va passar a ser als carrers del West Village. El seu llit, un banc de Washington Square, i de vegades Christopher Park. La seva manera de sobreviure: el que fos necessari. I la seva nova família, altres ‘butches’, ‘femmes’, lesbianes, gais, trans (“tot i que abans se’ls deia transvestits”) i, en definitiva, tota una comunitat de gent amb una sexualitat o gènere que, en aquella època, eren contestats amb marginació, discriminació, assetjament i maltractament. De la família, la societat, les lleis i la policia.

Ara Toole torna periòdicament a un Village canviat. Amb el grup ‘Tours’ de Justícia Social organitza visites guiades pel barri que va ser i continua sent l’epicentre de la comunitat queer. En mostra els escenaris clau mentre va detallant com era la vida en aquells carrers on de vegades la policia els perseguia, colpejava o detenia o bé grups d’homes convertien el seu odi en caceres; als bars que eren refugi i lloc d’alliberament; als molls, on tot era més arriscat i salvatge; a la Casa de Detenció, la presó de dones ara enderrocada i només recordada en una línia en una placa on tantes vegades va estar ingressada i va patir, com moltes altres, els abusos d’un metge.

L’espurna d’una revolució

Abans, Toole feia els ‘tours’ gratis per a nens i joves; ara cobra 12 dòlars per persona, perquè, amb 71 anys, la necessitat torna a ser present. Però el que realment el mou a compartir una generosa narració en la qual no amaga els mercadejos, ni el comerç del sexe, ni addiccions que passen per l’heroïna i el crac, és la seva convicció que “és important mantenir viva la història i no deixar que l’expliquin, reescriguin, distorsionin o blanquegin els altres”.

Aquesta història en primera persona, amb el context, amb els detalls i els grisos, és potser més important aquest any, quan se centra la mirada en el 50è aniversari de la rebel·lió a l’Stonewall Inn, el bar que era al 51 i 53 de Christopher Street que Toole descriu com “un autèntic antre controlat per la màfia”, com tots els locals que atenien la clientela homosexual a Nova York, amb begudes aigualides i cares, insalubres. “Gairebé no tenien aigua corrent i si eres client habitual sabies que era convenient no demanar res en un got”.

Era també un dels locals on, al costat d’una majoria d’homes gais (els més rics, subjectes a les extorsions de la màfia per no arriscar-se a ser exposats públicament), s’hi barrejaven alguns trans de pell fosca, lesbianes, joves del carrer com Toole. Un bon ‘juke box’ i dues pistes de ball –al costat de l’opció tan escassa aquell temps de poder ballar agafats lentament– convertien l’Stonewall en un oasi.

És allà on, la matinada del 28 de juny de 1969, una de les batudes policials habituals de llavors en locals on anava la comunitat ‘queer’ va trobar una inusitada resistència. Allò va fer d’espurna per prendre la flama d’una revolució que no s’ha tornat a apagar, però que tampoc ha culminat.

11 anys d’investigació 

Tot i que hi continua havent llacunes i diferents versions sobre alguns fets concrets, la reconstrucció més documentada del que va passar aquella nit és la que va realitzar, després d’11 anys d’investigació, l’historiador David Carter al seu llibre ‘Stonewall’ (2004), base del documental ‘Stonewall Uprising’. I aquest treball és una de les millors guies per repassar aquella nit, on a la 1.20 de la matinada el subinspector Seymour Pine va donar l’ordre per la qual ell i set agents del ja difunt Esquadró de Moral Pública de la policia novaiorquesa van iniciar la batuda, la segona que es va fer aquella setmana al bar.

Com és costum en aquestes operacions, van obligar els clients que hi havia a dins, uns 200, a alinear-se i a ensenyar la seva identificació, disposats a començar els arrestos d’empleats per venda il·legal d’alcohol o de ‘drag queens’ i ‘kings’ que podien ser acusats de la “desviació sexual” que suposadament representava portar tres peces de roba que no corresponguessin al gènere assignat al naixement.

No era la primera vegada que es vivia una operació policial així, ni a l’Stonewall, ni al barri, ni a la ciutat ni al país, uns EUA on, tret d’Illinois, el sexe entre adults del mateix sexe amb edat de consentiment es considerava “sodomia” i estava il·legalitzat; on la “perversió” es considerava una ofensa suficient per ser acomiadat d’una feina federal; on l’Associació Americana de Psiquiatria classificava l’homosexualitat com una malaltia mental “sociopàtica” (classificació que va mantenir fins al 1973) o on, en algunes ciutats, si t’arrestaven veies publicat als diaris el teu nom, la teva direcció o el teu lloc de treball.

Aquella nit a l’Stonewall Inn, però, les coses van anar diferents. A l’interior, alguns es van negar a identificar-se, i les ‘drag’, a comprovar el seu sexe. Els que no havien sigut detinguts no van marxar ràpidament, com era habitual. Van anar congregant-se davant el bar i s’hi van anar sumant desenes i després centenars de persones, també Toole, així que la notícia de la batuda s’expandia com la pólvora de boca a orella pel Village.

La tensió, que va començar a créixer dins i fora, va explotar quan una lesbiana detinguda, que ningú ha aconseguit identificar amb seguretat, es va resistir a l’arrest i va aconseguir escapar, emmanillada, del furgó policial. Així va començar una pluja de monedes, objectes, ampolles, pedres i insults sobre la policia, obligada a retrocedir i refugiar-se de nou a l’Stonewall, que va continuar sent atacat des de fora. També van plantar cara als agents antiavalots que van arribar de reforç, obligats per la gent a serpentejar, retirant-se i tornant, pels carrers del Village.

La nit va ser llarga i preludi de diversos dies més de revoltes. Però la veritable revolució va ser que una comunitat acostumada a viure a l’armari, a amagar-se o a pagar el preu de la brutalitat o l’assetjament quan no ho feia, aquesta vegada va sortir de les ombres i, unida, amb violència, però també amb eufòria i expressions festives de celebració, es va atrevir a omplir els carrers del Village d’un crit a plens pulmons: “¡Gay power!”.

“El que va fer que Stonewall fos diferent no eren els arrestos, perquè ens arrestaven cada dia», recorda Toole. “El que el va fer important és que tothom, totes les diverses petites comunitats, gais, lesbianes, trans, gent de color, heteros, joves sense sostre i activistes contra la guerra del Vietnam ens vam unir com una de sola per dir prou, per exigir que parés la brutalitat policial, la violència contra nosaltres”.

L’abans i el després

La rebel·lió de Stonewall va ser un punt d’inflexió, però no va passar en el buit. Ara, el 50è aniversari està servint per divulgar la història de la revolta–on cada vegada es reconeix més l’impacte de persones com les transgènere de color Marsha P. Johnson i Sylvia Rivera, a les quals es dedicarà un monument a Christopher Park–, però també està ajudant a remarcar la importància tant anterior com posterior del moviment dels drets LGBTI+ [Lesbianes, Gais, Trans, Bisexuals i Intersexuals] als EUA.

“Stonewall s’ha convertit en la marca de la gent que lluita contra l’opressió policial i per la igualtat, però és un error veure’l com un esdeveniment aïllat”, recorda l’historiador Eric Marcus, autor del llibre i del podcast ‘Making gay history’. “No va marcar el principi del moviment. El que va fer la rebel·lió va ser crear una oportunitat perquè els activistes, n’hi havia molts que feia anys que estaven lluita, canalitzessin l’energia que es va desencadenar i perquè es creés una nova fase, més expansiva i més militant”.

Marcus recorda, per exemple, que el 1950 cinc gais van fundar a Los Angeles la Mattachine Society. Al cap de cinc anys, un grup de lesbianes van crear Daugthers of Bilitis. Cap a mitjans dels anys 60 hi havia manifestacions públiques. I el 1966 –l’any en què es van viure revoltes al districte Tenderloin de San Francisco després d’una rebel·lió trans a la cafeteria Compton– hi va haver una convenció en què van participar unes 20 organitzacions del moviment.

Quan es va produir l’alçament de l’Stonewall Inn, ja es comptabilitzaven uns 60 grups, i per aquesta infraestructura existent, com explica l’historiador, “va ser possible organitzar-se i expandir-se després. I el que va solidificar el lloc de Stonewall a la història va ser, en el primer aniversari dels fets, la marxa de protesta Christopher Street Liberation March, que va arribar fins a Central Park i es va convertir en la concentració més LGTBI+ més important del món fins aleshores”.

De fet, sense aquest després, avui probablement els disturbis de Stonewall no serien tan destacats als llibres d’història; ni Barack Obama, el 2016, hauria designat Christopher Park, el bar (tot i que és de propietat privada) i els carrers adjacents on es va viure la rebel·lió, monument nacional, el primer dedicat a commemorar la història LGBTI dels EUA. Tampoc és probable que l’actual comissionat de policia de Nova York, James O’Neill, hagués fet finalment el pas, com va fer aquest mes, de demanar una disculpa per la batuda: “Les accions i les lleis eren discriminatòries i opressores i per això demano perdó”.

Friccions passades i actuals

El moviment posterior a Stonewall no va estar lliure de friccions, ni tampoc ara. Fa cinc dècades es van enfrontar grups que apostaven per una línia d’assimilació amb activistes, d’impuls renovat, més propers en ideologia i mètodes a moviments antiguerra o de poder negre. Eren grups com el Gay Liberation Front, obertament antireligiós, contrari a la família nuclear, anticapitalista, antibel·licista, antiracista i antipatriarcal, que plantejaven mètodes i objectius més ambiciosos i radicals per avançar en la lluita per la igualtat i la llibertat que el matrimoni (legalitzat pel Suprem el 2015) o la possibilitat de servir a l’Exèrcit (acceptada per Obama i ara revocada per Donald Trump).

Hi continua havent rèpliques de tensió i també continua quedant molta, massa, lluita per lluitar. Només en 20 estats hi ha lleis contra la discriminació LGTBI+. L’actual Administració fa retrocedir avenços aconseguits. En els dos últims anys s’han tornat a incrementar les agressions homòfobes, i els més grans d’una comunitat on es van trencar i es continuen trencant molts llaços familiars –i on la sida va fer estralls als 80– continuen sent més vulnerables.

Hi ha, a més, altres col·lectius, especialment els joves que, com Toole fa sis dècades, avui continuen sent expulsats de casa. O els dels trans de color, que es continuen enfrontant als reptes més importants, les amenaces més importants a les seves vides. Potser per això en les seves veus s’hi senten els ressons més forts d’un embafament com el que va esclatar a Stonewall.

Aquesta ràbia es palpava fa dues setmanes en una manifestació per protestar contra la mort –mentre estava en règim d’aïllament a la presó novaiorquesa de Rikers– de Layleen Polanco, una jove empresonada per no poder pagar una fiança de 500 dòlars per un delicte menor i la desena dona transgènere morta per causes violentes des de principi d’any als EUA.

Violència i abandonament

En un acte en què només es va donar veu a persones trans, la indignació per la sensació d’abandonament de part de la comunitat LGTBI+ i de polítics omplia els discursos de l’actriu de ‘Pose’ Indya Moore; de Kimberley McKenzie, que treballa en el Sylvia Rivera Law Project i va assegurar que “no hi ha motiu d’orgull”, o de l’activista Raquel Willis, que va firmar una de les intervencions més combatives. “No dic a ningú que hagi de començar revoltes, però tenim molts motius per estar enfadats”, deia. “A la merda la respectabilitat, l’assimilació, que ens diguin que hem de ser com els cis, els heteros, els blancs, com tothom... Som com som. Lluitar és el nostre deure. Haver de guanyar és el nostre deure”.

El diumenge 30 hi haurà dues marxes a Nova York, que aquest any acull la celebració del World Pride pels 50 anys de Stonewall. Una coalició de més de 100 organitzacions agrupades sota el lema “reclamar l’Orgull” ha preparat una altra marxa que replicarà l’original del 1970, buscant el mateix recorregut i l’esperit reivindicatiu. Consideren que l’oficial, organitzada per Heritage of Pride, amb carrosses esponsoritzades i el un curt recorregut, s’ha convertit en “una extravagància corporativa que ignora les profundes lluites que encara lliurem tots”, en paraules de l’autor i activista Larry Kramer.

Notícies relacionades

Orgull, por, gent hetero i futur

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

És un lament que comparteix Toole, que va cofundar el grup Queers for Economic Justice. La seva feina va influir en canvis legislatius que van millorar els drets de famílies ‘queer’ i transgènere sense sostre als refugis municipals i amb el seu nom, juntament amb el de la icònica activista transgènere Miss Major Griffin-Gracy, s’ha batejat un edifici novaiorquès que allotja diverses organitzacions LGTBI+. “Han venut la nostra comunitat a les empreses, la ciutat i la policia. Es tracta d’una desfilada, i les desfilades són per a gent que té tots els seus drets. Jo hi vaig perquè encara no tenim tots els nostres drets”.