L'avantguarda del clima

Quan la comunitat de Tamera, a Portugal, va començar a recollir la pluja en un gran llac artificial, els veïns es van preocupar. Aquests ‘hippies’ alemanys que practiquen l’amor lliure volien quedar-se amb la seva aigua, van haver de pensar. No era un assumpte menor, a l’àrida regió de l’Alentejo. No obstant, l’any següent l’aigua no els va faltar i fins i tot va aparèixer una nova font natural, asseguren els membres de la comunitat.

Abans, l’aigua relliscava cap a l’oceà per terrenys erosionats. Atrapar-la i deixar que penetrés a la terra havia beneficiat tothom. Des d’aquell any, el 2008, diversos propietaris els han demanat ajuda per crear una vintena de llacs semblants fora de la comunitat.

Aquesta comunitat és un lloc de pelegrinatge per als qui creuen que l’emergència climàtica es pot combatre des de baix. Si el sector públic arrossega els peus i el privat mira cap a un altre costat, ¿la solució pot estar en les comunitats? Els autors d’aquest reportatge van abordar aquesta qüestió amb el recolzament d’una Beca d’Investigació Climàtica de l’AJSPI (Associació Francesa de Periodisme Científic) i la Fundació BNP Paribas.

Laboratoris socials

El cert és que el sector comunitari ja no és una anècdota. Hi ha 15.000 membres a la Xarxa Global d’Ecopobles, entre aquests Tamera. La xarxa europea de projectes energètics comunitaris (ResCoop) compta amb 1.500 integrants, sobretot cooperatives. Tamera és un dels estendards del sector. Cada detall del seu paisatge està plasmat per aprofitar la pluja. Entre les casetes i ‘rulots’ que puntegen els seus turons, hi ha tres llacs més; canals horitzontals que alenteixen l’aigua perquè es filtri; i carrers ondulats, perquè la pluja no formi torrents.

"El 2006 agafàvem l’aigua a 80 metres sota terra, ara a 7", afirma Bernd Mueller, un membre de la comunitat de 57 anys, que va liderar l’operació. Tamera va ser fundada el 1995 per un grup contracultural alemany. Avui, amb gairebé 200 habitants, s’autoproveeix d’aigua i produeix amb panells solars el 60% de l’energia que necessita. 

Cada dia, 30 habitants mengen en una cuina solar. Un mirall encorbat de tres metres de diàmetre concentra els rajos sota d’una olla plena de menjar vegà. "Si hi ha molt sol, hi ha més varietat de menjar", explica Franziska Klapper, cuinera de 26 anys. 

"Totes aquestes tecnologies s’han inventat en altres llocs, per exemple a les universitats. Però els ecopobles assagen les seves implicacions socials", afirma Ana Esteves, de l’Institut Universitari de Lisboa. Ser un laboratori social és el primer tret atractiu de les iniciatives comunitàries. El segon és la seva particular manera de créixer. "Més que expandir-se, tendeixen a replicar-se. El que s’expandeix no és la seva talla, sinó la seva cultura", afirma Gil Penha-Lopes, investigador de la Universitat de Lisboa. Tamera ha assessorat projectes a tot el món, com l’ecopoble Los Portales (Sevilla), a Espanya.

No obstant, hi ha barreres a la replicació. "Molts ecopobles acaben comercialitzant el seu coneixement, per sobreviure", observa Ana Esteves. Tamera finança el 60% de les seves despeses amb cursos i estades de pagament, i ha creat una empresa de retenció d’aigua. Esteves demana recolzament públic per a aquests projectes, com fan els anomenats municipis en transició. 

Negoci i espiritualitat

Un altre aspecte que planteja certa suspicàcia és el component espiritual de molts projectes comunitaris. Tamera té dos fundadors carismàtics, que han escrit llibres sobre la matriu sagrada o sobre el camp de la sanació, i que parlen a la comunitat de temes com la vida després de la mort, en un espai que recorda molt una església.

"No és obligatori creure-s’ho tot: jo m’ho prenc com una metàfora", afirma Frederick Wehie, un nord-americà de 45 anys que va deixar un postdoctorat en física per unir-se a la comunitat. "Ens uneix la determinació per crear un model alternatiu. Qualsevol canvi tecnològic serà inútil sense un canvi cultural radical", afirma.

El cert és que el compromís mediambiental és un efecte col·lateral en moltes comunitats. Sovint, sorgeix d’una visió política. "La crisi va ser fonamental perquè la gent comencés a qüestionar-se el model energètic", afirma Irene Machuca, una funcionària sevillana de 42 anys, impulsora de la planta fotovoltaica ciutadana més gran d’Espanya, a Alcolea del Río (Sevilla). 

"La gent cobrava menys i, alhora, es va disparar el preu de la llum. Alguns van començar a fer-se preguntes, es van emprenyar i van buscar alternatives", relata Machuca. El projecte d’investigació TESS sobre accions climàtiques comunitàries va detectar un pic d’aquestes iniciatives a Europa al voltant del 2010.

A partir del 2015, 1.700 ciutadans van començar a finançar els dos milions que va costar l’hort solar d’Alcolea. Des del 2016, aquesta planta de gairebé 9.000 plaques solars produeix l’equivalent al consum de 1.400 famílies. "Els socis presten la cooperativa des de 100 fins a 15.000 euros. La cooperativa els dona l’1,75% dels diners invertits cada any, com una forma d’interessos", explica Machuca.

Energia comunitària

La cooperativa a la qual es refereix és SomEnergia, una idea inversemblant llançada el 2010 per un grup d’activistes de Girona, que s’ha convertit en la cooperativa energètica més gran d’Espanya, amb gairebé 60.000 socis i gairebé 100.000 contractes.

Amb les seves 17 centrals d’energia renovable, SomEnergia produeix un 6% de l’energia que consumeixen els seus socis. La resta se la proporciona comprant de la xarxa d’energia d’origen renovable. Des del 2016, la cooperativa ha registrat beneficis.

Sent el gegant del sector, SomEnergia copa tan sols el 0,5% del mercat energètic. Machuca té grans esperances en l’acabada d’aprovar llei d’autoconsum, però afirma: "El nostre objectiu no és créixer, de fet ens espanta una mica". 

També en aquest sector, l’estratègia preferida és replicar el model. En l’última dècada han sorgit una dotzena de cooperatives energètiques regionals. Fins i tot hi ha iniciatives puntuals, com un gran aerogenerador finançat per més de 600 persones, que opera a Pujalt amb el nom de Viure de l’Aire del Cel. SomEnergia ha inspirat també el seu equivalent portuguès, Coopérnico. 

¿Comunitat o política?

No obstant, les iniciatives comunitàries estan lluny de tenir un impacte important sobre el canvi climàtic. La majoria de les estimacions es basen en hipòtesis. Si el 5% dels europeus hi estiguessin implicats, el 85% dels països de la Unió assolirien els seus objectius d’emissions el 2020, segons TESS.

"És difícil desencadenar un comportament altruista a gran escala. Les normes socials consideren acceptable utilitzar cotxes o avions. ¿Podem esperar que això canviï per si sol? Es necessiten normes legals", observa Jeroen van den Bergh, investigador ICREA de l’Institut de Ciències i Tecnologia Ambientals (ICTA) de Barcelona, que considera que els impostos sobre la contaminació podrien ser més eficaços. 

"L’apoderament ciutadà és positiu si el seu objectiu és fer comunitat. Si l’objectiu és aconseguir grans canvis, pot ser fins i tot nociu", observa Greg Sharzer, autor de 'No Local. Why small-scale alternatives won’t change the world'. "Aquestes iniciatives competeixen amb grans jugadors que dicten les regles i liciten a la baixa. Sense protecció pública, és fàcil que fracassin, generant frustració", afirma.  

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Segons els dos experts, l’acció política és més eficaç. "El temps invertit en aquests projectes es podria dedicar a pressionar els governs perquè actuïn sobre els grans jugadors", afirma Sharzer, que posa les seves esperances en iniciatives com el 'Green New Deal'. 

"Jo soc biòleg: en la naturalesa tots els canvis que passen a una escala es creen a partir de l’escala inferior", afirma Penha-Lopes. "Aquestes iniciatives no són la resposta al canvi climàtic, però sí una resposta fonamental a escala local", conclou.