El Níger, pobre; el Níger, ric

Mercat de botiguers de Wadata. Allà hi ha Zakariya Longo, el cap, que espera dempeus darrere d’un tosc taulell de vidre ple de joies de metall. “No hi ha turistes”, es queixa el comerciant. Amb el termòmetre depassant els 40 graus a la capital nigerina, Niamey, les gotes de suor ragen lentament pel seu rostre i també llisquen per la pell de la desena d’homes que, tirats a terra, treballen bulliciosament al petit habitacle de tova i palla que acull el negoci. Aquesta ja és la seva segona vida. La majoria d’ells són tuaregs que procedeixen de la regió d’Agadez, terra rica en l’urani que companyies estrangeres exploten des de fa mig segle. 

Per arribar a Agadez, hi ha un vol d’unes dues hores exclusivament autoritzat a activistes humanitaris i un altre per a la resta que s’opera des de Niamey amb les precàries aeronaus d’una companyia local. O també és possible viatjar unes 17 hores amb autobús, per una carretera que ningú aconsella agafar. És una ruta a mig asfaltar i plena de sots, com gairebé totes al país. La ciutat d’Agadez presenta un aspecte ensopit. Sembla haver canviat poc des de la seva fundació, cap als segles XV i XVI. Lluny queden els temps dels viatgers enamorats del desert i dels aventurers del París-Dakar, el famós ral·li que per aquí va passar per última vegada el 1997. No hi ha riqueses per als habitants d’Agadez. Ara que s’ha il·legalitzat el transport de migrants i Líbia està en guerra, fins i tot les rutes comercials cap al nord s’esllangueixen.

Però no tot és pobresa a la regió d’Agadez. Orano, empresa controlada per França, extreu urani de les dues principals mines de Níger, que també són de les més grans de l’Àfrica. La d’Arlit, de la qual França (antiga potència colonial del Níger) té un 63.4%, i la subterrània d’Akouta, el 10% de la qual també està en mans de l’espanyola Enusa Industrias Avanzadas, segons informació pública del grup Orano. 

No són els únics al lloc: altres llocs miners han estat en mans d’empreses canadenques, xineses, australianes, índies i britàniques. Una cosa que, com pot constatar qualsevol que visiti Agadez, ha aportat poc o res al benestar dels locals. Més aviat al revés. Des de fa dècades, grups com Greenpeace denuncien que el negoci ha delmat el medi ambient i la salut pública de la zona, com recorda Ali Idrissa, president de Rotab, una xarxa de 21 organitzacions que des del 2006 reclamen més transparència i rendició de comptes de la gestió dels recursos del país.

Un model

«Les multinacionals i el nostre Govern en són responsables. Hi ha incapacitat i corrupció», afirma Idrissa. «El problema –continua– és que ja és un model. La prova és que en el transcurs dels anys s’hi han sumat altres casos. Un és el de l’explotació de petroli a la regió de Diffa (sud-est), que des del 2011 està en mans de la companyia CNPC, de propietat xinesa. Això tampoc ha significat cap avantatge per a la població». 

No és tot: ja que, si bé la mineria a Níger s’ha centrat en l’urani i el petroli, al país també hi ha jaciments d’or, a la regió sud-occidental de Tillabéri (la mina industrial de Samira) i a la regió nord-oriental d’Agadez, que tenen una capacitat de producció de 10 tones del valuós material a l’any, segons un informe de l’OCDE del 2018. La zona de la mina de Samira és on en els últims anys hi ha hagut atacs creixents de l’Estat Islàmic al Gran Sahara, cosa que pràcticament n’ha paralitzat la producció, mentre que a les muntanyes de l’Air (Agadez) operen bandes de criminals líbies i txadianes que també han suposat una aturada en l’extracció legal de l’or, va recordar l’OCDE. 

És la paradoxa d’aquest país de 21 milions d’habitants. Ser ric i tenir estadístiques que reflecteixen el que sembla ser un saqueig de guerra. Aquestes xifres fan del Níger l’últim país de les 189 nacions de l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU, calculat segons l’esperança de vida al néixer, el PIB per càpita i el nivell educatiu de la població del Níger, que es reparteix en quatre grup ètnics majoritaris (els haussa, els zarma, els fulani i els tuaregs) que no mantenen grans conflictes entre si.

Ferides de guerra

Les façanes esfondrades dels edificis de Niamey reflecteixen les ferides d’aquesta guerra de l’escassetat en un país on falta tot i tot és extrem per al ciutadà corrent. Un lloc on més de la meitat de la població viu sense aigua potable corrent i no té accés a serveis sanitaris. On el 48% dels menors de 5 anys pateixen retard en el creixement, i dels ajuts del Programa Mundial d’Aliments en depèn la vida de gairebé el 10% de la població. On menys de l’1% de la població rural té accés a l’electricitat (el 16,2% és la dada per a tot el país, segons el Banc Mundial), que a més el Níger compra gairebé íntegrament de Nigèria, cosa que sovint provoca interrupcions en el subministrament fins i tot a la capital. 

“Als hospitals, hi ha dies bons, dies dolents i dies en què els pacients moren perquè ni els generadors externs funcionen. Per això, en particular en l’època de calor, creixen les taxes de mortalitat”, explica un metge de Niamey. Molt a prop d’ell, hi ha dones velades que venen peix a l’aire lliure i nens de tendra edat que transporten galledes d’aigua. “És molt difícil ser nen al Níger”, assenyala la vicedirectora de l’Unicef al Níger, Ilaria Carnevali. “¿Com hi pot haver indústries fortes amb dues hores d’electricitat al dia garantides? La resposta és: no n’hi ha”, afirma Idrissa.

Salomon Rakotovazaha, responsable al Níger de l’ONG Acció Contra la Gana, respira fons abans de començar a parlar de l’altre gran enemic invisible del Níger. “La crisi climàtica mundial està tenint efectes devastadors sobre el Níger, un país amb dos terços de superfície ocupats pel desert del Sàhara”, explica Rakotovazaha, al recordar que l’economia del Níger se sustenta en l’actualitat majorment en l’agricultura. “La regió s’està veient fuetejada periòdicament per sequeres i inundacions molt fortes en èpoques de pluges”, afegeix fent lliscar el dit sobre el mapa del país. “La regió del Sahel (integrada pel Senegal, Mauritània, Mali, Burkina Faso, Níger, Algèria, el Txad, el Sudan, Eritrea i Etiòpia) és una de les zones més degradades mediambientalment, amb temperatures que es preveu que augmentin 1,5 vegades més que la mitjana global”, escrivia el novembre passat l’ONU.

Crisis nombroses

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

“Vivim en la misèria. No hi ha cap altra manera de dir-ho”, es queixa sense gairebé parpellejar el taxista Hamidai, muntat en un desgavellat taxi en què ofereix els seus serveis en un dels grans hotels de Niamey, on a la nit es reuneixen treballadors d’ONG i d’agències d’ajuda humanitària. Ells van arribant com un flux constant al país, per les nombroses crisis humanitàries que pateix el Níger i els milers de desplaçats i refugiats de les crisis que fuetegen sis dels set països fronterers del Níger –conflictes ètnics i gihadisme, principalment–, com recorden a l’agència de l’ONU per als Refugiats (ACNUR).

Potser també per això, el Níger ara ha posat a prova la seva resiliència. Per no perdre l’esperança. Tant és així que ha sigut un dels països més actius en promoure el Tractat de Lliure Comerç Africà (AfCFTA, en anglès), que va entrar en vigor el 30 de maig i que inclou la creació d’un mercat únic africà similar al de la Unió Europea. La seva implementació tornarà a ser objecte de discussió de la Unió Africana a Niamey, a començaments de juliol.