Juan Luis Arsuaga: «En el futur, voldrem ser com Brad Pitt»

Juan Luis Arsuaga és un personatge particularment incòmode per ser entrevistat. No perquè la seva conversa resulti vàcua –poques qüestions són més interessants i transcendentals que les que solen ocupar el seu discurs–, ni perquè no doni bons titulars –és una màquina de deixar anar frases mereixedores de ser esculpides en marbre–, sinó perquè pertany a aquesta categoria de ments preclares que responen amb més preguntes que les que se’ls fan. Al final, després de portar-te d’excursió per un jardí de teories, dissertacions i camins perduts al voltant de l’origen de la vida, les espècies i l’evolució, et mira i et diu: “¿A tu què et sembla?”. Com si un sabés el que ell simula ignorar.

Amb aquesta actitud erudita i escèptica, acaba de reunir en un llibre tot el coneixement que hi ha acumulat sobre per què les coses són com són, des de la consciència humana a l’ala d’una libèl·lula, des del fervor contagiós d’un fanàtic del Barça al Camp Nou a l’últim avanç en intel·ligència artificial. Però que ningú esperi trobar a ‘Vida, la gran historia’ (Destino) conclusions tancades. Acostumat a buscar respostes enterrades a la terra, el fort del paleontòleg és sembrar dubtes entre els vius.

¿Explicar la història de la vida no és una pretensió arrogant?

Arrogants són els gurus que escriuen llibres per arreglar-li la vida a la gent i dir-li el que ha de pensar. Ah, és que no puc amb l’epidèmia dels llibres d’autoajuda. Jo busco just el contrari. Soc socràtic, no responc, faig preguntes. Explico el que la ciència ha descobert, i que després cadascú opini el que vulgui. 

El meu objectiu és conèixer la seva opinió, que es mulli. Comencem per una cosa senzilla: ¿la vida té sentit?

El sentit és un concepte que pertany al camp de la metafísica, no és la meva competència, no és una pregunta per a un biòleg. Ni tan sols l’ètica és una pregunta vàlida per a mi. La ciència explica com són les coses, no com haurien de ser. ¿És ètic ser un paràsit? Doncs no ho sé, vostè veurà, però a la naturalesa hi ha multitud de paràsits, i compleixen la seva funció.

¿Quina és la funció de la vida?

L’únic objectiu de la vida és ocupar tots els nínxols que hi ha en un ecosistema i continuar creant noves possibilitats de vida. A la vida només li interessa expandir-se, diversificar-se, propagar-se, obrir-se camí. És la seva tendència natural, és l’única lògica de l’evolució, és així, no existeix cap ‘per a què’. Ja sigui un bacteri, una cloïssa, un crisantem o un ésser humà. Només aspiren a ocupar-ho tot.

¿Estava cridada a tenir les formes d’expressió que coneixem?

Jo soc poc partidari del determinisme, crec que el que veiem al nostre voltant va ser més fruit de l’atzar que de la necessitat. Se suposa que l’evolució ha anat generant éssers cada vegada més complexos, ¿però què diables és la complexitat? ¿Som més complexos nosaltres que un gerani o un ratpenat? El gerani fa la fotosíntesi, poca broma. I el ratpenat utilitza un sonar per orientar-se en la foscor, que tampoc està malament. De jove vaig llegir un llibre que em va marcar, ‘El azar y la necesidad’, de Jacques Monod, que acabava amb una frase brutal: estem sols davant d’un univers indiferent.

¿La subscriu?

Totalment. El pitjor no és habitar un univers hostil, sinó que sigui indiferent a les nostres preocupacions. L’altra cosa, això de si algú ha escrit un guió perquè l’univers, el planeta i la vida evolucionin fins a arribar a nosaltres, era massa bonic per ser real. 

Ja sap, ens encanten els finals feliços.

Doncs sento decebre'l, però en l’evolució no hi ha cap guió, no hi ha cap ‘per a què’. La vida és cega, va a les palpentes, és una contínua prova i error. Però no es para mai, està tota l’estona inventant, va provant contínuament noves formes d’expressió. La vida no busca, però troba.  

¿Tenim ja clar per què va sorgir quan va sorgir?

El que sorprèn de la vida és que va sorgir aviat. Només va poder fer-ho fa 4.000 anys. Abans era impossible, perquè aquest planeta era un infern. No paraven de caure-hi meteorits, la temperatura hi era altíssima i no hi havia aigua. Però aquest ambient hostil es va anar estabilitzant i fa 3.800 milions d’anys s’hi van donar les condicions necessàries perquè hi sorgís la vida. I tan aviat com va poder sorgir, va sorgir. Curiós, ¿veritat?

¿Ho sabem tot sobre aquest moment?

Coneixem els factors que van fer que la vida sorgís, però encara no hem sigut capaços de crear-la al laboratori. Després no serà tan fàcil. Per això, quan sento alguns dir que la vida s’havia de produir sí o sí, sempre responc: “Ah, doncs molt bé, crea-la tu aquí ara, que et vegem”.

¿Hi ha més vida a l'univers?

Estic convençut que abans de 10 anys haurem trobat planetes amb condicions adequades perquè s’hi doni la vida. Parlo de vida simple. La vida complexa ja són figues d'un altre paner.

Parli’m dels humans. Si demà desapareguéssim tots, ¿els simis tornarien a evolucionar fins a donar a llum nous ‘Homo sapiens’?

Als ximpanzés no els veig gaire per la tasca, no cooperen entre ells, i això va ser el que ens va fer humans. Només hi ha consciència quan existeix un tu i un jo. Una vaca té un món subjectiu. Sent, pateix i té emocions, però no distingeix entre el tu i el jo. Entre altres motius, perquè per menjar herba no ho necessita. 

¿Llavors la consciència va sorgir perquè la necessitàvem?

Sí, la consciència és adaptativa. En realitat, en l’evolució tot és adaptació. A una vaca no li serveix de res ser conscient del seu jo, però a un dofí sí, perquè viu en societat, li interessa per sobreviure. Els dofins són tan llestos perquè viuen en grups i competeixen amb altres grups. No n’hi ha prou amb viure en grup, s’ha de competir. El que ens va fer humans va ser la política, la necessitat d’entendre’ns amb l’altre i poder manipular-lo. La consciència va sorgir perquè era útil. 

¿Quina utilitat evolutiva té el sentiment religiós que hem allotjat durant segles?

La ment humana necessita explicacions, i Déu era l’explicació a allò que no s’entenia. D’altra banda, les religions van servir per crear identitats simbòliques, i aquest és el gran avanç de la civilització humana: hem aconseguit que la identitat simbòlica depassi els límits de la identitat biològica. En els ramats, els animals estan emparentats per vincles genètics, però nosaltres creem grups amb individus a qui no ens uneix la sang, sinó ser d’un mateix club de futbol o seguir un mateix cantant. 

¿Jo estava programat per conèixer la meva dona i tenir el meu fill? ¿Fins a quin punt soc esclau dels meus gens?

Fins a l’arribada de l’‘Homo sapiens’, l’única missió d’un ésser viu era reproduir-se i traspassar els seus gens a la següent generació. Però nosaltres tenim consciència i podem decidir no tenir fills, o anar a guerres i lluitar contra germans, o donar la vida per fills aliens. Això no estava previst en el disseny humà i és fruit també de la identitat simbòlica. Ens hem alliberat de l’esclavitud dels gens.

És crític amb les altes expectatives que alguns tenen posades en la intel·ligència artificial.

Critico que es vulgui equiparar els robots amb els éssers vius. Els animals no poden raonar, però tenen sensibilitat i emocions, la qual cosa comporta implicacions ètiques en la nostra relació amb ells. No obstant, les màquines no senten, ni sentiran mai. Un animal, quan no menja, sent gana i es deprimeix. Una màquina et diu que se li acaba la bateria i s’apaga, però no sent res. Els robots mai podran tenir sentiments; una altra cosa és que puguin arribar a fingir-los molt bé. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Davant les distopies que auguren un món dominat per humanoides i màquines, vostè afirma que en el futur no canviarem tant. ¿En què es basa?

En el desig humà. La realitat serà com nosaltres vulguem. No serem mers espectadors del futur, el dissenyarem a la nostra imatge i semblança. I estic convençut que preferirem sent persones abans que màquines. No ho dubti: en el futur voldrem semblar-nos a Brad Pitt i no a Terminator. Portarem moltes pròtesis biòniques, però serem humans.