Diana López Varela: «S'ha substituït l'amor romàntic per l'amor als fills»

“Els 30 són una frontera mental i social determinant per a la maternitat. La societat comença a exigir explicacions. Les pressions ja no són de broma. A aquesta edat se’t demana, com a mínim, tenir la resposta”. Així de contundent s’expressa Diana López Varela al seu llibre ‘Maternofobia’ (Península), una confessió oberta de la seva experiència personal, però també un retrat de com a Espanya continua l’estigma de les dones que avorten, de les que no tenen fills i de com, després de les crisis, alguns partits polítics fomenten el discurs d’una maternitat idealitzada. 

Parla de la mística de la maternitat. ¿Com la definiria? 

És entendre la dona en la seva funció reproductora. Vivim una tornada a l’origen biològic de les dones. Hi ha un endolciment constant de la maternitat, que ens completa com a dones, o que el millor que li pot passar a un fill o a una filla és estar acompanyat de la seva mare el màxim temps possible. Crec que és una arma de doble tall perquè vivim una època de crisi gairebé perpètua. El sistema necessita equilibrar-se, sobraven treballadors i treballadores, els serveis públics es van esfondrar... i rebem un missatge que, de manera bastant sibil·lina, carrega sobre les dones la responsabilitat del futur de la nació, dels fills i de la seva cura a casa. 

¿Ens eduquen per ser mares? 

La maternitat se’ns ha imposat des de la infància d’una forma molt descarada amb les joguines, però també a través del que vèiem en les nostres famílies i en la cultura. Era molt difícil trobar referents de dones bones que no fossin mares o que fossin crítiques amb la maternitat. Ja sabem que, per lògica, la soltera i la madrastra eren les dolentes. S’hi suma la cultura romàntica que ens ha empatxat des de la preadolescència. D’alguna manera, s’ha substituït l’amor romàntic per l’amor cap als fills.

¿I aquest missatge ara s’actualitza d’alguna manera?

És el que veiem cada dia en l’Instagram de dones famoses i no tan famoses. 

¿I què hi veu, allà? ¿Quina maternitat es projecta en aquesta xarxa social?

Una on els homes gairebé sempre estan fora. Les dones apareixen sempre com les cuidadores, les que reparteixen amor de manera altruista. Per això em recorda ‘La mística de la feminitat’, de Betty Friedan. És aquesta maternitat intensiva com a exaltació absoluta de la felicitat i de la satisfacció. És una tendència que van començar persones famoses, i sense gaires ocupacions, per projectar-nos la felicitat que es veia a les revistes de premsa. Dibuixa, jo crec, dones massa recloses en l’àmbit domèstic i evita una visió més realista de la maternitat. Les mares que conec en el meu entorn no són com Verdeliss. No és la felicitat constant. No és l’afecció de 24 hores al dia perquè les mares, a més de ser mares, són dones i són persones.

En un capítol escriu sobre el seu avortament i parla del “segrest d’un cos”. ¿Per què?

Quan una dona es queda embarassada sense desitjar-ho, i va prendre mesures perquè no passés, es genera una sensació tremenda d’injustícia. Perquè la maternitat, per viure-la, ha de ser conscient i no sota unes circumstàncies en les quals tu no estàs preparada o no la desitges. En aquest procés et sents segrestada perquè tu ho has intentat evitar, però després trobes metges que mostren una falta d’empatia, de perspectiva de gènere, de posar-se una mica en la teva pell. Veus que es passen els terminis, que et posen les cites més tard, ho vius com si obliguessin a prolongar una situació ja per si mateixa dolorosa i desagradable. Et sents segrestada al teu cos i en un sistema que, malgrat que a Espanya l’avortament és legal fins a les primeres 14 setmanes, a la pràctica és complicat pels obstacles que hi trobes. 

Parla al llibre, en el seu cas, del retard de la maternitat per ser filla de família de classe obrera... 

Hem crescut veient com la maternitat ha penalitzat les nostres mares, que s’han sacrificat molt per tirar-nos endavant, sense reconeixement social, ni polític, ni inclús familiar. Hem estudiat per tenir una certa projecció professional però veus la dificultat de conciliar, que moltes mares redueixen les seves jornades o les releguen a llocs menys rellevants. A Espanya, les mares soles suporten taxes de pobresa més altes que les que són mares en parella. Es retarda la maternitat, perquè la maternitat penalitza en el mercat laboral. 

Al llibre afegeix relats en primera persona d’altres dones. 

M’he apropiat del lema feminista d’allò personal és polític perquè l’important no és només explicar la meva experiència, sinó les d’altres. El que no s’explica no existeix, i quan les dones expliquem les nostres històries aconseguim canviar el curs dels esdeveniments. D’alguna manera, ens rescabalem una mica de tantes injustícies històriques.

¿Per això també insisteix en el lema que “l’avortament és política”?

L’avortament és política perquè política és prendre decisions en l’àmbit públic, i passa perquè aquest tipus d’experiència encara no està ben vista i genera estigma. Només hem de veure els nostres polítics, especialment, de dreta, que fan política amb els drets de les dones. En el meu cas, em van doldre molt les declaracions d’Andrea Levy l’estiu passat sobre l’avortament. Em fa molta pena que una política jove, formada, posi més pes sobre les espatlles de les dones, amb la dificulat que ja suposa ser dona.  

¿Per què tot el pes de l’avortament sempre cau sobre nosaltres? 

Perquè l’anticoncepció continua sent un assumpte de dones. Hem crescut des de petites amb dues paraules tatuades: 'respecta’t’ i 'cuida’t’. La primera vol dir que no et fiquis al llit amb un noi perquè sí. I la segona, que et cuidis, que et protegeixis d’un embaràs no desitjat. Aquestes idees no les han rebut igual els homes. Es reduiran els embarassos no desitjats quan tota la responsabilitat de l’anticoncepció no recaigui necessàriament en les dones, quan sigui una responsabilitat compartida. Ens miren a nosaltres si avortem, però ningú els pregunta per què no es responsabilitzen de l’anticoncepció. Per això ens passem la meitat de les nostres vides hormonades, amb anticonceptius, el DIU, el pedaç... I ells, només de portar un condó a la cartera, sembla que la cosa ja està resolta. I com no insisteixis perquè se'l posin... ja sabem el que passa.

¿Què queda del franquisme en el debat de la maternitat?

Ara s’intenten recuperar discursos natalistes que recorden molt els que feia Pilar Primo de Rivera. Són molt semblants als de Pablo Casado o Santiago Abascal, els qui parlen de la natalitat com un assumpte d’Estat, que les dones hem de complir una funció reproductora patriòtica. Tant de bo tinguessin aquesta mateixa vehemència per parlar de tot el que ens impedeix ser mares, i d’aquestes dones que no volen ser-ho perquè no tenen “instint maternal”.

Aquests discursos que esmenta ens responsabilitzen del fet que no portem prou fills per pagar les pensions. 

El que hi ha darrere és una ineptitud política molt gran, i voler treure’s de sobre el desmantellament de l’Estat del benestar. El principal problema és que en la generació de dones i homes que hauríem de tenir fills, molts són dependents econòmicament dels seus propis pares o fins i tot dels seus avis. Tenim l’edat d’emancipació més tardana de tota la Unió Europea.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

¿Serem lliures en la nostra vida sexual i reproductiva, davant de la capacitat que té el patriarcat de renovar-se?

Les nostres mares van ser més lliures que les nostres àvies, però no tinc clar que nosaltres siguem més lliures que les nostres mares. L’elecció està condicionada per l’enorme dificultat de tenir-ho tot, és a dir, una vida pròpia, una independència econòmica i emocional, i una maternitat no castradora. El discurs de la maternitat intensiva ens torna a llocs dels quals les nostres mares ja s’havien escapat. Aspiro que algun dia les dones a Espanya puguem complir els nostres desitjos professionals, socials i familiars amb la mateixa facilitat, almenys, amb què ho poden fer els homes.