Ells volen estar guapos: les quatre vanitats masculines

La foto de Carla Bruni amb el cap recolzat sobre la clavícula de Nicolas Sarkozy que il·lustra l’última portada de la revista ‘Paris Match’ ha generat infinitat de comentaris quant al trampós desfasament d’estatures que transmet la imatge –en realitat, ella és nou centímetres més alta que ell, que només fa 1,66 metres–, i ha tornat a la palestra una de les llegendes que ha perseguit el polític gal des que es va erigir en personatge públic: la dels seus problemes per admetre la seva curta alçada i la seva pertinaç obsessió per dissimular-la, tant posant-se alces a les sabates, com es va dir que feia quan era president de França, tant posant per a la foto pujat a un esglaó, recurs utilitzat en aquesta última ocasió per semblar més alt.

En realitat, el sofriment de Sakozy amb la imatge que li torna el mirall és cada vegada més compartit per homes madurs habituats a viure exposats a l’aparador mediàtic; uns, per no reconèixer com a pròpies aquestes arrugues que de sobte descobreixen en el contorn dels seus ulls; d’altres, per negar-se a admetre les flonges corbes que dibuixen les seves figures a l’altura de la cintura; els més, espantats al comprovar com els cabells es baten en retirada sobre els seus cuirs cabelluts.

Faja, bisturí i bòtox

La tortura de l’aspecte, que fins fa poc era una condemna exclusiva del sector femení, sembla haver tombat les fronteres del gènere i cada vegada són més els actors, polítics, presentadors i esportistes que s’apunten a la faixa, el bisturí i la xeringa de bòtox per lluir més llustrosos, joves i gallards del que en realitat són.

Que la imatge personal s’ha convertit en una fixació pròxima a la mania obsessiva per a una creixent població d’homes no només ho saben a les clíniques de cirurgia estètica, que cada vegada tenen més clients homes, o als centres d’implant capil·lar, que han creat un pròsper nínxol econòmic en països com Turquia. També ho han començat a comprovar els gabinets psicològics, on la presència d’homes als quals el cos els porta de cap és cada vegada més freqüent.

“Els complexos relacionats amb l’aspecte físic han deixat de ser un assumpte de dones. En els últims anys, molts homes han començat a manifestar trastorns derivats de no acceptar-se com són”, adverteix la psicòloga sanitària Júlia Pascual, qui posa molt èmfasi a remarcar la línia que separa la cura saludable de l’obsessió malaltissa. “Fer esport o seguir una dieta sana per vigilar la línia està bé –considera–. El problema sorgeix quan un home passa d’una operació de cirurgia estètica a la següent, i després a la següent, i cada vegada es troba més defectes. Avançar per l’escalada de la inseguretat pot acabar impossibilitant-lo per portar una vida normal”.

La psicologia ha encunyat un terme per designar aquest trastorn: la dismorfofòbia. “Els qui la pateixen són incapaços de gestionar el complex físic que els obsessiona, sigui el que sigui, i acaben fent tot el possible per evitar l’exposició al públic, des de no acudir a un acte per temor que el vent els faci volar la perruca, a prohibir que els facin fotos per por que es descobreixi la baixa estatura que tenen”, explica l’especialista.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Fins ara, la principal mania estètica masculina estava relacionada amb l’alopècia, però a les consultes dels psicòlegs acudeixen cada vegada més homes amb trastorns alimentaris derivats de la seva obsessió per aprimar-se. “La moda, que avui és molt asexual i marca molt el contorn físic amb peces molt cenyides, fa que molts homes se sentin grassos quan no ho són. La gordofòbia és un mal del nostre temps", assenyala Pascual. 

Obsessions estiuenques

A l’estiu, època donada als banys de sol, prenen força dues obsessions entre la població masculina: la vigorèxia, consistent a exercitar-se al gimnàs fins a mostrar els músculs del primer Schwarzenegger, i la tanorèxia, que va de bronzejar-se fins a lluir més torrat que Julio Iglesias en els seus bons temps. “La bellesa és subjectiva i tots els cànons són respectables, però quan el teu aspecte et causa ansietat i depressió, tens un problema. La solució no està en el bisturí, sinó en el fet d’aprendre a acceptar-se”, conclou la psicòloga.