EXPOSICIONS A PARÍS
Dora Maar i Berthe Morisot: dues artistes silenciades
El Pompidou i el Museu d'Orsay reivindiquen les dues creadores, l'obra de les quals en el seu moment va quedar enfosquida per la dels seus coetanis masculins
zentauroepp49104468 mas periodico combo dora maar y berthe morisot190717180652
Totes dues van iniciar la seva formació en centres privats o destinats a dones, van compaginar el taller amb el treball de camp i van trencar un tabú al participar en exposicions quan això era una cosa excepcional per a una artista. Totes dues van ser sensibles als canvis socials del seu temps i van ocupar un lloc destacat en la història de l’art.
Però el que també comparteixen Dora Maar (1907-1997) i Berthe Morisot (1841-1895) és que van ser menys conegudes que els seus col·legues masculins. La primera, perquè per a molts continua sent únicament la musa i amant de Picasso, la model de 'La dona que plora' o la fotògrafa que va immortalitzar el procés creatiu del 'Guernica'. Morisot, perquè les seves teles no es van exposar tant com les de Manet, Monet, Degas, Renoir i Pissarro, pintors del grup dels impressionistes del qual Morisot va ser una peça fonamental.
Detall de 'Retrat de Dora Maar', de Picasso, quadre datat el 1937.
Ara totes dues ocupen tot el seu espai en dues exposicions que els donen protagonisme sense projectar-hi l’ombra d’altres artistes masculins. El Centre Pompidou de París ha reunit per primera vegada l’obra dispersa de Dora Maar proposant una nova lectura a través de més de 400 peces, i el Museu d’Orsay repara l’error dels museus francesos de no haver dedicat a Morisot una exposició monogràfica en gairebé 80 anys.
Detall de 'Le simulateur', fotografia realitzada per Dora Maar el 1936.
La retrospectiva de Dora Maar segueix la seva carrera artística des dels seus primers encàrrecs fotogràfics per a revistes de moda o publicitat fins a la seva pintura, una faceta més desconeguda, iniciada durant el seu afer amb Picasso (1936-1943) i a la qual va dedicar gairebé 40 anys.
Detall del nu 'Assia', de Dora Maar, de l’any 1934.
L’ofici de fotògrafa permet a Dora Maar independitzar-se professionalment i socialment, posar la seva mestria tècnica al servei d’un univers oníric i transgredir les convencions barrejant realitat i ficció, com a ‘El simulador’ i ‘Retrat d’Ubu’. Una dualitat que fascina els surrealistes, amb qui comparteix exposicions, complicitat intel·lectual i compromís polític davant l’auge del feixisme.
Viatge a Barcelona
En el context d’una Europa immersa en la gran depressió després del crac de l’any 1929, en què abunden parats, pobres i captaires, compagina la foto d’estudi amb un treball gairebé documental i, a partir de l’any 1933, Dora Maar recorre els barris pobres de París. Londres i Barcelona, on viatja sola per retratar obres de Gaudí, escenes del mercat de la Boqueria i la joventut de la Rambla. Les imatges de nens als carrers de la capital catalana figuren entre les més aconseguides en aquest registre.
La mostra permet també descobrir la seva pintura, que transita des de l’estil íntim, dur i solitari de les natures mortes, reflex del període de l’ocupació nazi, fins al paisatgisme orientat a l’abstracció dels anys 50.
Detall de 'Nature morte au bocal et à la tasse', oli sobre tela pintat per Dora Maar el 1945.
Tot i que no exposa el seu treball, Dora Maar continua creant fins al final de la seva vida, fusionant de manera sorprenent fotografia i pintura en la seva obra dels anys vuitanta. “Dibuixos de llum simbolitzant la reconciliació de dues maneres d’expressió a les quals estava vinculada”, ressalten les comissàries.
Independència
En el cas de Berthe Morisot, l’Orsay posa el focus al seu rellevant paper dins del panorama artístic de finals del segle XIX. Oposant-se als usos de l’època, la jove parisenca de classe burgesa decideix ser pintora professional fent de l’activitat artística el centre de la seva vida.
”Només aconseguiré la meva independència a força de perseverança i manifestant obertament la meva intenció d’emancipar-me”, escriu Morisot el 1871, tres anys abans de convertir-se en l’única dona que participa en la primera exposició dels impressionistes, grup que contribuirà a crear i en el qual ocuparà un lloc central. Serà també l’única, juntament amb Pissarro, fidel a la idea de desenvolupar una carrera independent al marge dels circuits artístics oficials.
Detall del quadre titulat 'Le berceau' (1872), on Berthe Morisot representa la seva germana Edma al costat del bressol de la seva filla Blanche.
Morisot reflecteix el que Baudelaire anomenava 'la vida moderna'. Retrata membres de la seva família, innova en la representació de la paternitat al pintar el seu marit –Eugène Manet, germà del pintor– ocupant-se de la seva filla i recorre a models professionals per a les escenes més íntimes.
La seva obra expressa una nova sensibilitat de l’esfera privada i cerca inspiració en la vida quotidiana d’una dona en procés de canvi. En els seus quadros hi ha dones treballant, criades o matrones representades amb dignitat, i el missatge que ser mare no és l’únic destí de la dona.
La mostra de l’Orsay posa especial èmfasi en el retrat, una faceta essencial de la seva creació.
Detall de l’oli sobre tela de Berthe Morisot titulat 'Jeune femme en toilette de bal' (1879).
Als temes moderns s’hi afegeix la seva mestria tècnica. “Pel seu domini del treball a l’aire lliure i la seva pràctica d’una pintura clara, de pinzellada ràpida i precisa, es revela com una exploradora radical d’aquesta estètica de l’instant que agradava als impressionistes”, destaca la comissària Sylvie Patry.
Paradoxalment, i en clara contradicció amb la seva tècnica, els seus quadros van ser vistos com a “delicats, agradables, exquisits o amb encant”, seguint al peu de la lletra els estereotips vinculats al femení.
Cap al simbolisme
Pels volts de 1890 la seva pintura té accents simbolistes, suggereix més que descriu i crea efectes irreals, convidant a una meditació melancòlica sobre les relacions entre l’art i la vida. “El somni és la vida i el somni és més veritable que la realitat”, diu la pintora.
Detall de 'Femme à sa toilette' (1875), que Morisot va pintar un any després del moment fundacional de l’impressionisme.
Gairebé la meitat dels quadros exposats pertanyen a col·leccions particulars i alguns no es veuen a França des de fa un segle. El recorregut, cronològic i temàtic, és un reflex de l’estatus de la dona del segle XIX i de la tècnica inimitable de Morisot.
L’Orsay fa igualment un buit al paper de les dones en la col·lecció permanent del museu, oferint un recorregut específic titulat ‘Dones, art i poder’. “La història de les artistes ha sigut durant molt temps una història silenciosa, perquè les condicions de producció i difusió de les seves obres han pesat en la visibilitat i el reconeixement dels seus col·legues”, explica la seva presidenta, Laurence des Cars. La iniciativa remarca el rol de les dones en un període (1848-1914) marcat per la industrialització que assenti les bases de la societat actual.
