El dia en què 'La Nueve' va derrotar Hitler

Una fotografia en un atrotinat retall de diari ha sigut la clau per desmuntar la interessada versió oficial. Il·lustrava la portada del ‘Libération’ del 25 d’agost del 1944 sota l’eloqüent “‘¡Ja han arribat!” del titular. S’hi explicava que un soldat americà havia sigut el primer a arribar a l’Ajuntament de París i semblava ser l’uniformat que apareix amb Georges Bidault i Henry Rol-Tanguy, caps de la Resistència. Però, en realitat, era de Burriana i es deia Amado Granell.

Nascut el 1898, sempre va conservar aquell tros de paper. “Sense aquella foto a la portada, Granell no hauria existit i ‘La Nueve’ no hauria entrat la primera”, sentència Evelyn Mesquida, autora de ‘La Nueve, los españoles que liberaron París’, que està convençuda que hi ha altres documents retinguts als arxius oficials francesos que haurien permès reparar abans l’oblit.

Durant sis dècades, la història del país veí l’únic que havia admès era que un dels seus compatriotes, Raymond Dronne (que podria ser el Bronne que s’anomena a la portada), havia sigut el primer a entrar a París al capdavant d’una unitat avançada.

Però no era una unitat qualsevol. Era la Novena Companyia de la II Divisió Blindada de l’exèrcit de la França Lliure, és a dir, de la Divisió Leclerc (pel general que la comandava). Va ser coneguda sempre com ‘La Nueve’, ja que estava integrada gairebé exclusivament per exiliats republicans espanyols tot i que al capdavant hi havia el capità Dronne.

Era la unitat que sempre anava davant en les batalles i gaudia de la total confiança de Leclerc. “Aquests homes fan por a tothom, però són bons soldats. Vostè se les apanyarà”, li va dir a Dronne quan el va posar al capdavant l’estiu de 1943 encara al nord de l’Àfrica.

Dues columnes

Aquell 24 d’agost del 1944, el general, ignorant el mandat nord-americà d’esperar, va donar l’ordre a Granell, i ‘La Nueve’ va entrar a París amb dues columnes diferents, una amb Dronne al capdavant i una altra amb el valencià. La ciutat no estava alliberada i, encara que aclamada, la seva entrada no va ser un passeig. “Una columna d’acer envoltava París, hi havia combats als voltants de la ciutat i dins hi havia 20.000 soldats alemanys armats. La Resistència pretenia alliberar París, però amb els homes que tenien podien haver sigut eliminats en una hora. Mai va ser una casualitat que ells fossin els primers. Leclerc envia ‘La Nueve’ perquè saben lluitar en guerrilla com cap”, apunta Mesquida. En les hores següents, ho confirmarien.

Amb l’ajuda d’una Guia Michelin i d’un civil francès, Granell va ser el primer a arribar a l’ajuntament amb blindats amb eloqüents noms com ‘Guadalajara’ o ‘Teruel’. Poc abans va enviar un telegrama a Leclerc en què demanava reforços que va ser ignorat. Allà els esperaven els caps d’una Resistència que havia començat a plantar cara obertament a l’exèrcit nazi dies enrere. Només es coneix una entrevista a Granell, la que li va fer Vicente Talón per a ‘Pueblo’ el 1970, i en la qual repassava les seves vivències i va parlar d’aquella trobada.

“Bidault es va entossudir a saber les forces amb què comptava, i jo ho vaig ocultar per evitar que s’escampés el pànic. Érem tan sols 120 homes i 22 vehicles. Amb aquella força no en teníem ni per tapar les boques de metro que ens envoltaven”, recordava. Van ser també soldats espanyols sota el seu comandament els que van capturar l’estat major alemany, amb el general Dietrich von Choltitz al capdavant.

Reconeixement i oblit

Tanta era la confiança dipositada en ells que ‘La Nueve’ es va convertir en la guàrdia del general Charles De Gaulle, líder de la França Lliure, a l’arribar a París. Tant era el respecte que els tenien, que van ser ells els que el 26 d’agost van obrir com a escortes del futur president la Desfilada de la Victòria. Ho van fer, com sempre, amb banderes republicanes espanyoles als seus blindats. Fins i tot llavors van haver de repel·lir escaramusses alemanyes.

Que fos el tinent borrianenc qui encapçalés la marxa tampoc va ser casualitat. El seu paper, d’enllaç entre Dronne i la tropa, era clau. “Era una figura de consens, hi havia anarquistes, comunistes, socialistes... Abans que ell n’hi va haver d’altres i els van treure perquè no els obeïen. A ell el respectaven profundament. Només obeïen quan comprenien el que es volia d’ells, però una vegada allà eren imbatibles”, assenyala l’escriptora.

Serè i reservat, el respecte, explica, se l’havia guanyat. “Sempre anava al capdavant, i això ho respectaven molt. En la batalla era valent i ferm, amb un coratge extraordinari. Per això, quan Leclerc li va donar la Legió d’Honor li va dir que, com que aquesta medalla havia sigut creada per als valents, no hi havia ningú com ell per tenir-la. Era just i sabia unir el grup”, apunta.

Són diversos els membres de ‘La Nueve’ –entre els quals hi havia nombrosos catalans–que van relatar com, camí de Normandia, van arribar abans de temps a l’escenari d’una batalla i els avions americans els van començar a bombardejar al confondre’ls amb l’enemic. “Granell va sortir corrents per col·locar els senyals d’advertència. Els seus homes ho van viure amb l’horror de pensar que l’anaven a matar i amb la idea que els va salvar la vida”, rememora. Quan va deixar la companyia Dronne va assegurar que se n’anava part de l’ànima de ‘La Nueve’.

Però malgrat la seva privilegiada posició en aquella desfilada, De Gaulle ja havia posat en marxa l’operació que durant dècades els esborraria de la història per evitar una guerra civil francesa. Va ser la nit del 25, amb el seu històric: “¡París ultratjada! ¡París destrossada! ¡París martiritzada!, però París alliberada per si mateixa, alliberada pel seu poble, amb la col·laboració dels exèrcits de França, amb el recolzament i la col·laboració de tot França”. Després d’algun discret reconeixement anterior, no va ser fins al 2014 que el president francès François Hollande va admetre públicament que els primers soldats a entrar van ser els espanyols.

Una vida de pel·lícula

De sòlids ideals republicans, Granell, que havia participat en la guerra del Riff, es va unir a l’exèrcit de la República després del cop d’Estat del 18 de juliol del 1936 i després de combatre tota la contesa va deixar Espanya a l’‘Stanbrook’, l’últim barco que va sortir d’Alacant. A Orà va passar per camps de treball abans d’integrar-se primer a les files angloamericanes i després a les franceses impulsades per De Gaulle.

Després de l’alliberament de París va seguir uns mesos al capdavant de ‘La Nueve’ i va arribar a rentar-se les mans al Rin, com s’havia promès a l’arrencar la guerra, però va deixar la companyia abans que completés la seva llegenda en la presa d’‘El Niu de l’Àguila de Hitler’.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Com la resta de republicans, va viure amb decepció que els aliats no miressin d’alliberar Espanya. Durant uns anys es va quedar a París i es creu que va fer de mitjancer entre els dirigents republicans exiliats i Joan de Borbó. Malgrat la falta d’èxit d’aquests plans per apartar Franco, es dona per segur que el comte de Barcelona va ser el seu ‘salconduit’ per tornar a Espanya.

Ho va fer el 1952 i va acabar regentant una botiga d’electrodomèstics a Alacant amb la seva nova parella. D’allà va sortir cap a València el 12 de maig de 1972 per mirar de solucionar al consolat francès problemes amb la seva paga, però un accident de trànsit va acabar amb la seva vida. Una vida de pel·lícula. Però és que, com diu Mesquida, “cada membre de ‘La Nueve’ en mereix una”.