La remuntada del futbol base femení

El futbol català va sumar 12.000 llicències femenines la temporada passada i, amb aquesta xifra, va aconseguir un rècord històric. La campanya '#Orgullosa', iniciada per la Federació Catalana de Futbol (FCF) l’estiu del 2017 amb una inversió de més de tres milions d’euros per als tres anys següents, ha contribuït que Catalunya sigui la líder destacada de la taula, però l’interès és creixent a tot arreu. Les dades ho certifiquen. A tot Espanya, les 65.091 llicències de la temporada 2018-19 sumen més del doble que les de fa només una dècada. 

També a la resta del món la tendència és a l’alça: més de 1.600 universitats dels Estats Units compten amb un equip femení de 'soccer', i l’informe de la UEFA 'Women’s football across the national associations 2016/17' revela que el futbol ha superat el voleibol com esport d’equip més practicat per les europees. Gairebé 1,3 milions xuten la pilota. 

Fins aquí les xifres. Ara, analitzem el fenomen a partir de la història. El futbol ha arrossegat l’estereotip de ser un esport d’homes i per als homes des dels seus inicis. Quan la britànica Nettie Honeyball va posar un anunci en un diari per crear el primer equip de futbol femení de la història, el 1894, hi van respondre una trentena de dones. Unes 12.000 persones van assistir al primer partit. "Sempre hi ha curiositat per veure dones fer coses impròpies del seu sexe", va ser una de les conclusions a les quals va arribar la premsa local. De tota manera, la federació anglesa va acabar cancel·lant totes les competicions de futbol femení el 1902 i no les va recuperar fins al 1971. 

Les Folklòriques i les Finolis

Aquell mateix any, en ple franquisme, el llavors president del Rayo, Pedro Ruiz Campos, va organitzar el famós partit entre les Folklòriques de Lola Flores i les Finolis d’Encarnita Polo, i Pedro Masó estrenava la pel·lícula 'Las Ibéricas Futbol Club', un seguit de tòpics masclistes sobre l’època. 

Amb uns objectius menys de cara a la galeria, el 1971 també es va crear oficialment una primera selecció femenina espanyola, capitanejada per Conchi Sánchez, àlies Amancio, i es va jugar el primer Barça-Espanyol, un partit benèfic. Elsa Franganillo era llavors la capitana de l’Espanyol i jugava amb el sobrenom de Paquita, per no ofendre els seus pares. El futbol femení es veia  llavors com una cosa subversiva. 

A la dècada de 1980 es va viure una revifada per a l’esperança. El 1984, es va crear la Copa de la Reina i quatre anys després, la Superlliga femenina, amb clubs com el Llevant, l’únic en què les jugadores cobraven, o l’Espanyol i el Barça, on les noies jugaven amb les samarretes masculines de la temporada anterior i es pagaven el desplaçament. El Barça, per exemple, no va comptar oficialment amb una secció de futbol femení fins al 2002 i no la va professionalitzar fins al 2015. 

Reconeixements

Hi va haver grans projectes puntuals que es van desmuntar ràpidament quan va desaparèixer la inversió que els sustentava. També, algun reconeixement. El tercer lloc a l’Eurocopa del 1997, de poca repercussió mediàtica, va ser un avís de la primera Eurocopa Sub-19 el 2004, el primer títol internacional, i de la primera de la Sub-17, el 2011.

A partir d’aquí, les noies no han parat. Els últims cinc anys s’han succeït la majoria dels grans títols, dues Eurocopes Sub-19 (2017 i 2018) i unes altres dues de la Sub-17 (2015 i 2018), que també va guanyar el Mundial el 2018. D’aquesta manera, la societat ha anat assimilant a poc a poc la imatge d’una dona marcant gols i aixecant títols.

Possiblement, no hi hauria una cosa sense l’altra. El 2015, el Consell Superior d’Esports va proposar a Iberdrola que posés el seu nom a la lliga femenina a canvi d’una aportació de dos milions d’euros anuals. La visibilitat, per fi. 

Les nenes que volen jugar ja tenen models de referència a prop i estan deixant de ser un bitxo raro. "Jo vaig ser la primera de l’escola a jugar i tots s’estranyaven, però ara som unes quantes. Al camp es poden sentir insults. En el meu cas, sempre de pares, mai de mares, tot i que la majoria de la gent ja no insulta. Els sembla interessant el que fem i ens pregunten", explica Queralt Gallés, de 13 anys, central del Masnou Atlètic. 

¿Efecte crida?

¿Només un efecte crida? En part, això sembla. Si una juga, d’altres ho poden fer. "Jo he conegut nenes que sempre han volgut jugar, però no ho han fet fins ara", confirma Telma de Frutos, defensa del Vilassar de Mar, de 13 anys. 

Fins fa poc, no hi havia prou nenes per crear competicions amb una estructura dividida per edats a imatge de la masculina. Les nenes estaven obligades a escollir entre jugar al costat de noies més grans o en equips mixtos, permesos fins a la categoria d’infantil. Als 13 anys, les úniques opcions eren trobar un equip de noies o deixar el futbol.  

De fet, la gran majoria de jugadores que avui són adolescents van començar sent les úniques nenes d’equips masculins, sovint lluitant contra el prejudici. "De vegades, passaves amb el grup i senties que algú deia que havíem de ser dolents, perquè hi havia una noia," revela Xesca Carbó, de 15 anys, que des d’en fa quatre juga a l’Espanyol com a mig centre.

Iona Gallés, de 15 anys, va trobar un ambient hostil fins i tot jugant a casa. "Gairebé tot l’equip es ficava amb mi i m’anomenava xicotot. Sempre... Només hi havia dos nois que em defensaven. Jo no contestava. Continuava jugant", explica la Iona. 

Les noies en equips de nois solen dutxar-se a casa i, en general, tenen una convivència relativa amb la resta del grup. A l’arribar a certa edat, les distàncies entre uns i altres es fan més grans. "Almenys en el meu cas, els meus companys quedaven entre ells i mai em deien res. Jo era part de l’equip, però no del vestidor", lamenta la Iona. 

Moltes noies han descobert recentment l’experiència del postpartit, una petita festa. "Nosaltres posem música al vestidor, parlem de les nostres coses i és divertit. Quan estàs en un equip de nois, aquests moments els passes sola i és diferent", explica Irune Prats, portera de 15 anys del Sabadell. 

'Guerra' de sexes

La Iona juga ara en el Marcet. Just l’estiu que li va arribar l’edat de deixar l’equip de nois, se’n va crear un de femení a prop de casa seva. Els seus antics companys d’equip, que continua veient a l’escola, van acceptant que la pilota no té gènere. "Ara diuen que les noies sí que podem jugar a futbol, però que mai arribarem a ser tan bones com ells", explica la Iona. 

No ha de ser casualitat que les benjamines entrevistades expliquin que se senten còmodes jugant amb nens. Mireia Campozo, davantera de 8 anys del Seagull, va començar a jugar fa tres anys amb nenes de 10, la categoria mínima disponible. Aquest serà el primer curs que jugui a la categoria que li correspon per edat. "Em va agradar jugar amb nens", assegura, desinhibida. 

Dunia Martínez, que als 10 anys juga a l’aleví masculí del Vilassar de Dalt, tenia l’opció d’inscriure’s en un equip de noies, però prefereix els seus companys. "Ells juguen més ràpid i de forma diferent", conclou. Aquesta temporada ha fitxat pel Barça. 

Notícies relacionades

Albert Montull: «Volem que el 'boom' perduri"

Alicia Requena i María López: «El que senten les nostres filles pel futbol és passió"

La clau, precisament, està a poder triar i que nens i nenes tinguin les mateixes oportunitats de lluitar pel que volen. Noa Ortega, davantera de 12 anys que aquesta temporada ha marcat 36 gols amb el Sant Gabriel, també jugarà al Barça. Ella recorda que la seva tieta, també futbolista, va tenir un entrenador que solia enviar-la a fregar els plats. "Ara, jo li diria a qualsevol noia que vol jugar a futbol que si hi posa moltes ganes i esforç, tot es pot aconseguir. Res es pot comparar a quan marques gols i ho celebres o quan el teu equip està empatant i tu estàs nerviosa per jugar. De vegades, alguns pensen que et podran superar fàcilment perquè no et veuen prou gran i tu has de demostrar-los que no podran", explica. Així de simple.

A la foto que encapçala aquest reportatge apareixen les següents jugadores: A la fila del darrere, des de l’esquerra: Irune Prats (Sabadell), Iona Gallés (Marcet), Telma de Frutos (Vilassar de Mar) i Noa Ortega (Sant Gabriel). Davant, des de l’esquerra: Mireia Campozo (Seagull), Xesca Carbó (Espanyol), Dunia Martínez (Vilassar de Dalt) i Queralt Gallés (Masnou Atlètic).