¿Com es pot parlar amb els nens de sexualitat (i abusos)?

L’escena va passar així. Una matinada, l’Anna, de 7 anys, s’havia enfilat al llit dels seus pares. Ja al matí, quan la mare i la filla es desemmandrien en aquest clima de mandra tèbia i plàcida, la nena es va posar rígida. I com si de sobte una onada fosca li hagués negat els pensaments, va deixar anar de sobte: “Mama, jo no vull que em violin”. ¿Que no vols què?, es va despertar de cop la mare. “Que em violin”, va repetir la nena, sanglotant. ¿Em pots explicar tranquil·lament què vols dir?, li va demanar la dona. I llavors l’Anna li va dir que un company havia arribat un dia a classe parlant de violacions. I que pel que ella havia arribat a entendre –i ho havia fet de forma bastant ajustada– no volia que allò li passés mai.

La mare, que no va imaginar mai que aquest tema pogués arribar com un cop de puny abans de les set del matí, va intentar calmar-la. Li va semblar insuportable que la nena creixés amb la idea que una cosa així li pogués passar i li va dir que tranquil·la, que durant molts anys no s’havia parlat d’aquest assumpte i que no s’havia cregut les víctimes, però que ara ja s’estaven posant tots els mitjans perquè no passés més.

La dona va aconseguir asserenar la nena –i això, en aquell moment, ja va ser bastant–, però des d’aleshores es pregunta si amb mentides pietoses es posen realment els fonaments de l’educació afectiva i sexual que els experts reclamen ja des de la primera infància a fi que les identitats i sexualitats es construeixin de manera sana, i també com a tallafocs contra les agressions i abusos sexuals, la LGTBI-fòbia i les relacions abusives a partir de l’adolescència.

"Tota la violència que està aflorant i els ecos de la qual també arriben a la infància no està sent acompanyada d’educació sexual i afectiva, i això és com començar la casa per la teulada –apunta la sexòloga Lupe García, de Sexducacion, sobre l’episodi d’arrencada. Per prevenir la violència, primer hem de donar una visió positiva de l’amor i la sexualitat, hem de parlar amb les nenes i nens, per exemple, del cos, de com és, que només és seu, que l’han de cuidar, i també dels afectes, del que els agrada i el que no en un sentit ampli, i animar-los que ho expressin”.

I l’única manera de garantir l’accés de la població a l’educació sexual, dret reconegut per les Nacions Unides, és a través de l’escola, afegeix la psicopedagoga Mirta Lojo. "El terrible és que encara hàgim de justificar la seva necessitat, quan haurien de ser els poders públics els que expliquessin per què no ho fan".

De fet, fruit de la pressió social, el Ministeri d’Educació tenia una proposta ara paralitzada i el Departament d’Educació està treballant en un projecte. Al cap i a la fi, coincideixen les expertes, si aquest buit no l’omplen de forma adequada les escoles i les famílies, ho faran els amics, els titulars pel broc gros, els contes, les cançons i el malvat oficial d’aquest assumpte, el porno ‘mainstream’, amb la seva capacitat per formatar el que és normal i desitjable i el que no, i les seves violacions en grup i els seus harems de dones de rostre pueril que s’entreguen entre assots a l’ejaculació masculina (nota: de cada 10 vídeos demandats, set contenen violència explícita). 

“A secundària ja fem tard”

Que l’educació sexual no ha de començar a secundària –amb tallers que s’imparteixen als instituts i que, en el millor dels casos, van una mica més enllà de prevenir el risc d’embarassos no desitjats i malalties de transmissió sexual– és una tornada compartida per les especialistes. I no només perquè, en el cas de l’alumnat LGTBI, aquests espais poden funcionar com a salvavides per a persones que possiblement notin que porten anys enfonsant-se. Lojo assegura que a secundària “ja fem tard” perquè sovint els adolescents han de desmuntar, peça a peça, “una visió del món i de les relacions que ja està contaminada per biaixos de tot tipus des de les primeres edats”.

Conèixer bé el cos 

¿Quan s’ha de començar, doncs? Amb més o menys consciència, coincideixen les expertes, eduquem en afectes i sexualitat des del naixement. “Ho fem, per exemple, quan acariciem el nadó –diu Lojo–, quan reconeixem els seus desitjos i necessitats, o quan més endavant fomentem l’escolta activa i el respecte per les persones que l’envolten”. Així, abans d’arribar a la pubertat s’hauria de conèixer –igual que la reproducció– quan els nois entren a l’edat fèrtil, les diferents etapes de la sexualitat femenina i, per descomptat, el cicle menstrual. I des d’edats primerenques també és important que es coneguin el cos i totes les seves parts. Incloent els genitals. El penis. La vulva. El clítoris. "Tot té nom i tot s’ha d’anomenar", apunta la sexòloga, que als seus tallers de secundària es troba amb un gruix d’adolescents amb pors, desinformació i "un complet desconeixement, sobretot entre les noies, molt immerses en la idea de l’amor romàntic, de la seva anatomia i fisiologia del plaer", malgrat que ja puguin estar mantenint relacions sexuals.

Fomentar la cultura del desig i l’atenció

En tota aproximació als afectes i jocs infantils, recalquen les expertes, s’ha d’aparcar la mirada adulta. “Si una nena es toca, sovint ens assalten mil dubtes. Fins i tot algun familiar pot dir-li que és una marrana, quan ella només està jugant, explorant", diu García. La sexòloga manté que la repressió provoca un curtcircuit nociu, perquè, d’ara endavant, la nena podria recloure el plaer a l’amagatall del que està prohibit i tallar de soca-rel la comunicació, una trampa, convindran, a l’hora de prevenir abusos.

I així arribem a la cultura del desig. ¿Com es pot passar d’una sexualitat basada en el risc i la dominació a una altra que basculi sobre el plaer i l’experimentació? ¿Com s’explica, per exemple, que al segon cicle de l’ESO el 21% de les noies hagin masturbat una altra persona i només el 9% ho facin elles mateixes, quan és una pràctica compartida pel 89% dels xavals?

Malgrat el pes persistent dels estereotips i que la cultura continua col·locant el desig masculí a l’altar major, afirma Lojo que un treball sostingut en el temps que fomenti l’autoestima i l’autoconeixement "contribueix que la creativitat i el desig puguin aflorar sense pors".

“En els homes –afegeix– urgeix potenciar l’atenció, un dels millors antídots contra la violència; que aprenguin a planxar, a atendre l’altre, i que sàpiguen que poden fer-ho i que ho han de fer, que disfrutin i que això no posi en qüestió ni la seva seguretat ni la seva identitat”. Com recorda Lojo, els nens que no compleixen els mandats de la masculinitat hegemònica també són susceptibles de patir la violència, en gran part per aquesta idea tan estesa que ser un nen significa, bàsicament, no ser una nena, i que ser una nena equival a una cosa vergonyosa i execrable.

Celebrar la diversitat i anomenar la norma

És cert que en els últims temps la paraula diversitat s’ha convertit en una fabulosa 'clau Allen' que serveix per donar normalitat als diferents tipus de famílies, identitats i sexualitats que ja estan al nostre voltant; per celebrar els diferents cossos i que –sobretot en les nenes– deixin de ser font d’inseguretats; per qüestionar els estereotips i mandats de gènere que filtren des de l’entorn, els mitjans de comunicació i els productes culturals –¿què vol dir que una cosa sigui de nen o de nena? ¿On està escrita aquesta norma? ¿I si algú se sent tot alhora o ni una cosa ni l’altra?–, i per permetre que la infància sigui una zona franca d’experimentació i creativitat, per la qual cosa les escoles i llars han de ser llocs lliures i segurs.

No obstant, les normes no escrites són tan presents i són tan ferotges que tota dissidència, assegura Lojo, ha de ser celebrada de manera explícita –Pepet, ¡que bé et queden aquestes ungles pintades!–. Un apunt: en un taller de tercer de primària, els homes van dir que creien que si anaven a l’escola amb faldilla, els grans se’n burlarien i fins i tot podria ser que els peguessin.

Límits i prevenció d’abusos

Els jocs i l’exploració, recalca la sexòloga, formen part de “la normalitat”, però han d’anar acompanyats de límits clars. Per exemple, que l’espai sigui de privacitat, que atengui el desig propi i l’aliè, i que, arribat el cas, els jocs siguin per edats –petits amb petits, mitjans amb mitjans i grans amb grans–. Aquest requisit, que evita abusos de poder, també actua com a antídot contra els abusos adults, la gran preocupació, assegura García, que aflora a cada taller familiar.

I la millor prevenció, reitera cada vegada la sexòloga, és que els nens tinguin clar que el seu cos és seu; que amb ell no han de fer res que no desitgin; que sàpiguen diferenciar "els secrets enverinats" de les sorpreses; que validem les seves emocions –mai s’han de forçar els petons i menys encara a canvi de, per exemple, caramels, incentiu que abona un terreny perillós; que se senten amb permís per parlar amb franquesa i dir "no", i que comptin amb un cercle de confiança a qui recórrer. “És vital des de les primeres edats que sàpiguen demanar ajuda, perquè això contribueix a la seva seguretat”, afegeix la psicopedagoga.  

“Contestar sense romanços”

Si els tres primers anys són una etapa d’exploració, dels 3 als 6 comencen les preguntes. Norma número u: contestar “sense romanços”.  I norma número dos: fer-ho de manera senzilla per a cada edat. Fent servir l’humor, Lojo recorda el vídeo en què una nena, a la cuina, li pregunta a la seva mare. “¿Què és verge?”. I quan la dona ja s’ha fet un embolic fabulós i incomprensible, la petita afegeix: “¿I extra verge?”, llegint l’etiqueta d’una ampolla d’oli. No fa falta, doncs, empantanegar-se. N’hi ha prou, diu Lupe García, “a escoltar perquè et parlin i parlar perquè t’escoltin, sense donar la tabarra”. Perquè ¿saben? Al final, per molts incendis que propaguin determinats sectors, recorda la sexòloga que als països en què s’imparteix educació sexual, hi ha menys embarassos no desitjats i les relacions sexuals comencen més tard.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

PD: ¿recorden la mare del principi? Doncs les expertes consideren que té una conversa pendent (i sincera) amb la seva filla. “En calma –apunta Lojo–, s’ha de poder parlar d’aquest assumpte i brindar estratègies”. Per exemple, recordar els anomenats 'tres passos’: davant d’una situació de risc, dir "no", fugir i recórrer a algú de confiança.