En la ment de 'La manada'

Aquests últims mesos n’hi ha hagut casos a Bilbao, Barcelona i Benidorm. També a Múrcia, Sevilla i Cullera. I a Blanes, Manresa i Canet de Mar. Des del passat 21 de juny, fins en 25 ocasions, grups d’entre dos i mitja dotzena d’homes van decidir abusar sexualment, o directament violar, dones perquè sí, perquè els va venir de gust, perquè un va dir «¡Ho farem!» i els altres s’hi van apuntar sense queixar-se ni adonar-se de les conseqüències que aquest acte podria tenir, sobretot, per a la víctima, però també per a ells mateixos. 

En la majoria dels casos, els agressors eren molt joves. De vegades, fins i tot menors d’edat. I gairebé sempre van actuar a l’empara de la nit i en entorns festius o d’oci –fins a tres violacions grupals van tenir lloc a les festes de Sant Joan: a Bilbao, Fuengirola i l’Horta (València). A alguns els va venir de gust gravar-ho amb el mòbil per després recrear-s’hi i presumir amb camaraderia d’una ‘gesta’ que recorda tràgicament la perpetrada fa tres estius per cinc joves a les festes pamploneses de Sant Fermí. Un cas que sembla haver posat nom a un nou perfil d’assetjador sexual cada vegada més present als mitjans de comunicació i, per desgràcia, a la vida de les dones: el que decideix actuar en ‘manada’.

En realitat, parlem d’un tipus de delinqüent que encara no té nom, seguiment comptable i anàlisi acadèmica i policial malgrat l’alarma que ha començat a generar en la societat. Actualment, cap organisme oficial és capaç de donar la xifra del nombre d’agressions sexuals grupals que pateixen les dones a Espanya cada setmana perquè, senzillament, cap s’ha dedicat a fer aquest recompte. L’única referència que hi ha sobre el fenomen dels emuladors de ’La manada’ és la que ofereix la web Geoviolenciasexual.com, promoguda per l’associació La Sur i l’observatori Feminicidio.net, i les dades, extretes a partir de denúncies i notícies de premsa contrastades, conviden a la preocupació. 

les xifres

Segons els seus càlculs, des del gener del 2016 s’han produït a Espanya 144 violacions i agressions sexuals múltiples, tot i que amb una inquietant tendència a l’alça: si els 60 casos del 2018 gairebé quadruplicaven els 17 de l’any anterior, els 52 comptabilitzats en els vuit primers mesos del 2019 van camí de polvoritzar les xifres del curs passat després d’un estiu excepcionalment negre en què hi ha hagut, de mitjana, més de dues situacions d’aquest tipus cada setmana. 

«No sabem si n’hi ha més casos perquè els agressors imiten ‘La manada’ o perquè la transcendència d’aquest judici està animant les dones a denunciar el que abans callaven. L’únic cert és que el fenomen va en augment i que estem davant d’un delicte molt del nostre temps», adverteix Graciela Atencio, directora del portal Geoviolenciasexual.com, en relació amb al nombre de casos i al patró de comportament que solen repetir els assetjadors: «Sovint són molt joves i utilitzen les plataformes de lligar per relacionar-se afectivament. No solen conèixer les seves víctimes prèviament, o les ataquen durant la primera cita, i a molts els agrada ‘pornificar’ les seves accions gravant-les amb el mòbil», descriu l’experta. 

Dones indefenses

L’imaginari col·lectiu identifica el violador amb un ésser ombrívol i asocial que actua en solitari mogut per pulsions violentes presumptament incontrolables. Depredadors sexuals que van guanyar fama en el passat, com el ‘violador de la Vall d’Hebron’, ‘el de l’Eixample’ o ‘el de Pirámides’, es van encarregar de crear aquesta imatge sòrdida i marginal. Ara ens trobem davant d’un nou perfil d’agressor. «Els que actuen en ‘manada’ no són malalts. Aprofiten entorns festius per demostrar la seva masculinitat i la seva pertinença al grup abusant plenament conscients de dones indefenses», distingeix Atencio. 

Tampoc aquestes agressions sexuals grupals tenen res a veure amb les que descriuen la literatura i la psicologia. «En el passat, les violacions col·lectives es practicaven en els conflictes bèl·lics com a forma d’escarni contra l’enemic. El més sonat és que una cosa que fa dues dècades només vèiem a la guerra de Iugoslàvia, ara ho podem trobar a una festa a Palamós», compara Natalia Fernández Díaz-Cabal, autora de ‘Perséfone se encuentra a La manada. El trasluz de la violación’, assaig en el qual analitza el significat que ha tingut en la cultura occidental al llarg de la història. «La violència de les ‘manades’ d’ara és gratuïta i banal, no té cap finalitat. Els agressors s’aclamen entre ells i ho viuen com un espectacle, com si assistissin a un acte necròfil en el qual la dona és un mer receptacle», il·lustra la investigadora. 

Les al·lusions a la pornografia són contínues entre els qui han analitzat el fenomen de les violacions grupals per la seva similitud amb alguns dels continguts que tenen més èxit a internet. «Imiten el que han vist a la xarxa i ho graven per demostrar que ells també poden participar en una sessió de ‘gang bang’ o de ‘bukkake’, que són els gèneres més demandats», entén Carmen Orte, coautora de l’estudi ‘Nova pornografia i canvis en les relacions interpersonals d’adolescents i joves’, on alerta de les carències que pateix la formació afectiva i sexual de les noves generacions, no tant perquè vegin porno, sinó perquè aquesta és l’única font d’ensenyament que reben en matèria d’intimitat. «Els seus models i expectatives s’han modelat a través d’hores i hores de filmacions pornogràfiques. No hi ha desconstrucció crítica del que veuen, ni possibilitat que empatitzin amb l’objecte central del sexe grupal, la dona, que perceben com un objecte», explica aquesta catedràtica de la Universitat de les Illes Balears.

El vídeo, un trofeu

El retrat d’aquest nou violador postmodern que ha après modals sexuals veient porno i considera un trofeu un vídeo en el qual ell i els seus amics apareixen abusant d’una dona indefensa, es completa amb l’efecte catalitzador que ha tingut el cas de ‘La manada’ i, sobretot, la seva dimensió mediàtica. En la història de les agressions sexuals contra les dones hi ha un abans i un després en la violació múltiple perpetrada pel ‘Prenda’ i els seus companys el juliol del 2016 i, sobretot, del seguiment que es va fer del seu judici als mitjans, on a còpia de repetir el nom que tenia el grup de Whatsapp dels assetjadors, s’ha acabat encunyant una nova forma de violació estil segle XXI dotant-la de perfil, narrativa i èpica propis. Com si es tractés d’una moda.

De fet, no és difícil trobar a la premsa referències a les successives ‘manades’ que han anat apareixen després de la de Pamplona. Sense anar més lluny, als sis joves acusats d’haver violat per torns una noia de 14 anys a Manresa l’octubre del 2016, el judici del qual es reprendrà el 16 de setembre, ja se’ls coneix com ‘La manada de Manresa’. 

En el seu assaig ‘Yo sí te creo: Cultura de la violación i el caso de Sanfermines’, la periodista Samara Velte es mostra crítica amb l’«abús» que, segons la seva opinió, hi ha hagut en els mitjans del terme que va donar fama a aquest cas. «Parlar de ‘manades’ és perillós, perquè és una metàfora que normalitza la violència. Ens hi referim com si fos un fenomen natural, com si agredir en grup dones formés part de l’instint animal dels homes. Això justifica la seva imitació», adverteix.

¿‘La manada’ de Pamplona ha acabat creant escola? «Conèixer els detalls d’aquella violació col·lectiva no afecta el que mai s’ha plantejat atacar una dona, però sí els qui han fantasiejat amb aquesta idea i ara, al veure que uns ho han fet, es plantegen emular-los», destaca Miguel Lorente, exdelegat del Govern per a la Violència de Gènere. Segons la seva opinió, aquest fenomen ha de ser analitzat en el context de la lluita feminista per la igualtat. «Les dones han dit no als límits que es posaven sobre com han de viure la seva sexualitat o quins llocs i horaris poden freqüentar. Davant d’això, hi ha homes que se senten desafiats. Molts violadors, en les seves declaracions policials, al·leguen que es van sentir provocats per les seves víctimes», explica aquest forense. 

Rebuig social

El diagnòstic valdria per als violadors en general. ¿Però per què el gust de fer-ho en grup? «Perquè és més fàcil i perquè reforça la concepció masclista de la dona que alguns homes continuen tenint. Qui viola una noia en ‘manada’ no busca fotre un clau. Això no va de sexe, va de demostrar qui té el poder», afegeix Miguel Lorente.

La sentència del Tribunal Suprem sobre el cas de Pamplona, que va agreujar les penes inicialment dictades per l’Audiència Provincial de Navarra, ha expressat el rebuig que la societat i el sistema judicial manifesten contra aquest tipus de violència contra les dones. En vista de la proliferació de casos d’aquest estiu, no sembla que els 10 anys de presó que li poden caure a cada violador grupal resultin dissuasius per als qui, segons es dedueix de les declaracions policials, creuen que la responsabilitat penal es dilueix entre els components del grup. 

«En realitat, s’agreuja. Qui ataca una dona en ‘manada’, han de saber que les seves condemnes es poden veure incrementades pel nombre d’anys que els caiguin als seus companys», adverteix María Ángeles Jaime de Pablo, presidenta de l’Associació de Dones Juristes Themis. Segons la seva opinió, augmentar les penes no serviria de res. «No, almenys, per a algú que no té consciència del delicte que comet i que, en el fons, creu que aquestes dones es mereixen el que els passa», afegeix.

Notícies relacionades

Un estiu negre (per a les dones)

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Tots els experts consultats coincideixen a assenyalar una mateixa eina per fer front a aquesta epidèmia de ‘manades’: l’educació. «El porno no pot ser l’única manera d’aprendre sexe que tinguin els joves. Se’ls ha de parlar de sexualitat i afectivitat a casa i a l’escola, no només explicar-los com es posa un condó. I s’han de fer campanyes de conscienciació a la tele, als mitjans, als llocs de festa...», recalca Graciela Atencio.

Miguel Lorente acudeix als resultats d’una enquesta realitzada recentment entre homes d’una universitat nord-americana per assenyalar el problema de fons que transcendeix les violacions grupals. Una de les preguntes d’aquell sondeig era: «Si sabessis que és impossible que t’enxampin, ¿violaries la noia més atractiva del campus?». El 30% dels estudiants va dir que sí. «Mentre que a un de cada tres homes li sembla admissible la idea d’agredir sexualment una dona, en grup o en solitari, continuarem tenint un problema», adverteix Lorente.