Danae Stratou: "Grècia estarà sota vigilància fins al 2060"

En un moment de l’entrevista, salta una observació inevitable: "Vostè és una coneguda artista a Grècia, però hi ha qui la critica per la visibilitat que li ha donat el ser la dona de Iannis Varufakis, un dels més mediàtics exministres de Finances que ha tingut el país". Després de la resposta taxativa –"no m’importa el que la gent digui, m’interessa més que les dones a Grècia facin sentir la seva veu. Tenim molt camí per davant"–, a Danae Stratou (Atenes, 1964) se li endureix el rostre.

Antiga professora de l’Escola de Belles Arts d’Atenes, va aconseguir èxits molt abans de conèixer Varufakis. El 1999, va ser una de les primeres dones a representar Grècia a la Biennal de Venècia, gesta a la qual van seguir altres encàrrecs en certàmens internacionals que la van portar a viatjar fins a Austràlia. Un capítol de la seva vida que no ha arxivat, malgrat que ha dedicat temps a la política hel·lena per denunciar les conseqüències de la devastadora crisi que va castigar el seu país.

 

 

–¿Quin impacte ha tingut la crisi en l’art i la cultura grecs?

–Abans del 2010, els artistes grecs érem exclosos dels principals circuits internacionals. No ens donaven importància, potser perquè no els semblàvem ni occidentals ni orientals ni prou dramàtics.

–¿Ara ja no és així? 

–A partir del 2015, tots els focus es van posar sobre Grècia i, de sobte, la situació va canviar. És paradoxal, perquè aquí no hi ha diners, cosa que obliga els artistes grecs a lluitar per sobreviure. Molts treballen sense cobrar. L’Estat no ens recolza. No obstant, ara existim per al públic internacional, i ja no seguim les modes d’altres països. Ara som nosaltres els que creem les nostres tendències. Una prova d’això és que Atenes ha sigut seu de la Documenta, una de les cites d’art contemporani més importants del món.

–És una artista, però s’ha involucrat en el DiEM25, moviment polític fundat pel seu marit. 

–No va passar de la nit al dia. El moviment va néixer a Berlín amb l’objectiu d’aconseguir més transparència i democràcia a la Unió Europea, després que Alexis Tsipras –l’anterior primer ministre grec– cedís a les polítiques d’austeritat a l’acceptar el tercer rescat. Des d’aleshores, hem intentat promoure un Green New Deal per a Europa, un pacte verd per al nostre futur, i també ens concentrem a donar la nostra visió per trobar solucions als problemes socioeconòmics de països com Grècia.

–No hi ha gaire presència de les dones en la política grega.

–Per això em vaig voler involucrar en el DiEM25. No va ser un decisió fàcil perquè sé que els mitjans s’interessen per mi per raons equivocades. Però vull animar les dones gregues a fer el pas perquè s’escolti la nostra veu.

–¿És ortodoxa? 

–Sí, però no practicant. A Grècia tothom és ortodox.

–¿Diria que la religió influeix molt al país?

–Hi ha una part de la població que és creient, però no la majoria. Crec que hi influeix més la cultura patriarcal, que encara està instal·lada a tot el món i que a Grècia és molt visible. 

–¿En quin sentit?

–Les dones gregues no estan acostumades a participar en la vida política del país. No hi ha gaires activistes. A Grècia solem dir que les dones mai parlen encara que tenen coses interessants i importants per dir, però que els homes que no tenen res a dir parlen sempre. En part crec que és així i hem de canviar. 

–Els grecs, que llegeixen molt, passen molt temps davant del televisor.

–La televisió no hi ajuda. Però el cert és que som un país pobre, que sempre ha sigut pobre, i això fa que tot avanç es produeixi amb més lentitud. Ens falta madurar com a país. Els països del nord d’Europa, com Alemanya i França, que des de fa temps són rics, han tingut l’oportunitat de progressar més ràpidament.

–Grècia va aprovar les unions de persones del mateix sexe fa tot just quatre anys.

–És una de les poques coses bones que va fer el Govern de Tsipras. L’Església s’hi va oposar, va muntar un gran escàndol. Però això té a veure amb la falta de separació entre Estat i Església, que continua sent un problema.  Un 8% dels grecs són electors d’extrema dreta que l’Església controla. Després hi ha el centredreta, que manté una relació de proximitat per la seva cultura conservadora. Dit això, en aquestes actituds també hi ha contradiccions.

–¿Per exemple?

–Els grecs no tenen cap problema amb l’avortament. Vaig viure a Texas durant tres anys i allà la religió té un pes molt més gran.

–Vostè també assenyala a les dinasties de polítics que s’han dividit el poder a Grècia en l’últim mig segle.

–És un desastre [sospira i riu] .

–Però els voten els mateixos grecs. 

–Aquestes famílies han fet arrels a les entranyes de la societat, controlen alguns sectors, els mitjans de comunicació. Però això no passa només al meu país. Pensem en els Clinton. 

–Potser en pocs llocs com a Grècia és tan visible.

–Cert. Aquí tenim els Mitsotakis, els Karamalís, els Papandreu. El 2015, Syriza [la coalició que lidera Tsipras] va trencar amb tot això, però han tornat.

–¿Què salva del Govern de Tsipras? 

–¿On són els meus apunts? [riu]. Bromes a part, crec que l’acord entre Grècia i Macedònia del Nord [que va posar fi a tres dècades de disputa entre els dos països] va ser una cosa molt positiva. Aquesta baralla sobre el nom dels nostres veïns era totalment absurda.

–¿I què va ser el pitjor? 

–Que ara estiguem sotmesos al quart rescat. No el denominen així, encara que no és altra cosa que això, un rescat. Estarem sota vigilància [de les autoritats europees] fins al 2060, presoners del nostre deute.

–¿De veritat creu que hi havia alternativa? 

–Per descomptat que sí.

–¿Quina?

–La de complir amb la raó per la qual Syriza va ser elegida el gener del 2015; és a dir, el pla traçat per reestructurar el deute. El problema va ser que Tsipras va optar molt aviat per un altre camí i va deixar de recolzar el pla que havíem pactat.

–¿No creu que el risc era acabar fora de la UE?

–No crec que hi haguessin arribat. Recentment, Jean-Claude Juncker [president de la Comissió Europea] va admetre que Brussel·les no va ser solidària amb Grècia a l’aplicar la seva insensata austeritat. Fins i tot oficials del Fons Monetari Internacional (FMI) van reconèixer el mal fet als grecs per salvar institucions d’altres països. El que nosaltres proposàvem no era una utopia. Havíem proposat pagar els nostres deutes no amb préstecs, sinó invertint en el creixement.

–Tornant a la seva professió, ¿continuarà treballant? 

–Fins que em mori. Durant uns mesos vaig parar per ocupar-me de la política, però en les pròximes setmanes tornaré a la normalitat. 

–¿Té alguna cosa al cap?

–Continuo amb un projecte sobre la crisi econòmica. Es titula 'It’s time to open the black boxes!' ('¡És el moment d’obrir les capses negres!') i és una instal·lació molt simple, unes 100 capses negres amb una paraula il·luminada. Les paraules són triades pels habitants dels llocs en els quals es mostra la instal·lació. Són respostes en una sola paraula a preguntes com “¿Què et fa por avui?”. ¿Què és el que més voldries protegir? La finalitat és donar veu a les persones, a les seves pors, a les seves protestes, als seus desitjos.

–Ja la va presentar a Espanya.

–Sí. La primera exposició va anar a Atenes el 2012, i la van seguir d’altres a Àustria, França i Espanya, on vaig anar l’any passat. Al desembre viatjarà a Bèlgica.

–¿Quines paraules han sigut recurrents?

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

–A Mallorca, per exemple, una de les idees més comunes va girar entorn de la necessitat de protegir l’illa davant el perill que suposa per a l’entorn el turisme de masses. Tot i que, en aquesta època en què vivim, les pors de les persones són moltes i molt variades.